dijous, 30 d’abril del 2020

LA INCIDÈNCIA DE LA GRIP DE 1918 A GUADASSUAR


La grip de 1918, coneguda com la “grip espanyola” (perquè com estaven en guerra -I Guerra Mundial- cap país bel·ligerant publicava res a causa de la censura militar i com Espanya, que era neutral, sí que publicava les notícies, li adjudicaren el nom), es va expandir des dels EEUU al continent europeu. Va ser una pandèmia causada per un brot de virus “influenza”, amb dos onades (la segona més letal que la primera ja que va provocar el 75% dels morts), que es calcula que va produir entre 40 i 50 milions de morts al món.

Si la grip normal afectava en especial als xiquets i als vells, la nova també va afectar als joves i als adults sans entre 20 i 40 anys. De fet,  ja s’havia comprovat que la grip normal havia tingut un increment de la taxa de mortalitat el 1916 i el 1917.

Ara, la nova variant de la grip s’expandí per tot arreu, provocant unes xifres dramàtiques: A Xina, origen del virus, es calcula que moriren uns 30 milions de persones, a l’Índia Britànica entre 10 i 17 milions, als EEUU entre 500.000 i 675.000 persones, a França i Itàlia unes 400.000, i a Espanya unes 200.000, etc.

Al territori valencià també va afectar esta malaltia, batejada amb el nom de la “Cucaracha”, de forma agressiva, tant a les grans ciutats, en les quals hagueren d’habilitar-se hospitals de campanya, com als pobles més menuts, provocant malalts i morts, especialment quan es produí un segon rebrot en octubre,  i va finalitzar al mes de novembre de 1918. Pràcticament en quasi totes les cases hi hagué incidència de la malaltia, a vegades amb resultat mortal, com la tradició oral també ho indica per a Guadassuar. En general, es van prohibir les grans concentracions (fires, mercats setmanals, etc.) per evitar el contagi massiu durant eixos mesos i l’adopció de mesures profilàctiques i higièniques (rentar-se les mans, ús de mascaretes entre els sanitaris, etc.).

A Guadassuar, durant la primavera de 1918, s’havien celebrat al mes de maig les comunions amb normalitat, com podem llegir a la crònica del Diario de Valencia, doncs ja havia passat la passa de grip de 1917, però des del mes de març de 1918 ja s’havia confirmat la nova grip als EEUU que els soldats americans traslladaren al nostre continent.

GUADASUAR

Con un día hermosísimo, que venía a dar más brillantez a la fiesta, recibieron el domingo 19 del corriente la primera Comunión los niños y niñas de esta localidad, en la iglesia parroquial de San Vicente Mártir, de esta Villa.

A las nueve de la mañana, la banda Municipal de la localidad, y a los acordes de bonitos pasodobles que el maestro de dicha banda, don José Beltrán, sabe dirigir, fue a recoger a los niños y niñas a sus respectivos colegios, quienes acompañados de sus maestros y maestras, marcharon a la iglesia parroquial; terminada la ceremonia de recibir por primera vez la Sagrada Eucaristía, volvieron a ser acompañados por la expresada banda Municipal a sus colegios, donde los maestros y maestras obsequiaron a los niños y niñas  con hermosísimas estampas.

Merecen muchos plácemes los señores Cura, Coadjutor y el Ayuntamiento, que obsequiaron a los niños y niñas con hermosísimas estampas.

Sin dejar de dar la enhorabuena a la banda Municipal, por su cooperación a la fiesta.              

[Diario de Valencia. Any VIII, número 2572, de 23 de maig de 1918]

A Guadassuar, a finals d’agost i principis de setembre, va començar a notar-se la pandèmia, més encara  a l’octubre quan el segon rebrot va produir més mortalitat igual que en tots els pobles.

Comptem amb el treball benemèrit de Joaquín Ibiza Osca, que ha reunit una base de dades extraordinària del nostre poble, i ens ha proporcionat amablement les dades de la incidència de la mortalitat del grup de malalties respiratòries (grip i broncopneumònies), entre finals del 1917 i juny del 1919, amb les quals podem seguir l’evolució de la pandèmia.

Entre les 47 defuncions ressenyades, específicament s’atribuïxen a la grip 13 casos (un 27,67% del total), amb una edat mitjana de 28,38 anys. De tota manera, les atribuïdes a la broncopneumònia s’han de computar en el total perquè de fet van estar causades per la grip, fet que també va ocórrer en tots els països.
No s'inclouen les morts atribuïdes a altres patologies.

CASOS DE GRIP (G) I BRONCOPNEUMÒNIA (B) 1917-1918-1919: 47 MORTS

1) 12-12-1917   MARÍA ESCUTIA 
IRANZO           B de 83 anys
2) 14-12-1917   JOSEFA ROSELLÓ 
MARTÍNEZ      B de 75 anys
3) 16-12-1917   VIRTUDES 
MONTALVÁ MASIP   B de 7 anys
4)  29-12-1917   ENCARNACIÓN 
GONZÁLVEZ MONTALVÁ  
                          B de 4 mesos
5) 29-12-1917   CONCEPCIÓN 
MESEGUER AÑÓ   B de 9 mesos 
6) 03-02-1918   MARÍA ÚBEDA 
MIRAVALLS    B
7) 11-02-1918   LEOCRACIA 
SENTAMANS PERALES  
                         B de 3 mesos
8) 24-02-1918  PURA RIBES POUS
                         B de 7 dies
9)  29-03-1918  JOSEFA DOMINGO 
CAMARASA   B de 75 anys
10) 18-04-1918  RAMÓN BORRULL 
BORRULL       B de 4 mesos
11)  17-05-1918  FELIPE BOILS BOILS
                        B de 54 anys
12) 14-06-1918  FILOMENA 
MURILLO ÚBEDA   
                        B de 18 mesos
13)  16-07-1918  VICENTA 
MONTALBÁ AÑÓ   B de 39 anys
14) 24-07-1918  CONSUELO 
MONTALVÁ SAIS   B de 8 dies
15)  21-08-1918  LORENZO BOILS 
RENART         B de 59 anys
16)   21-08-1918  CARMEN MOLLA 
SALOM           B de 30 anys
17)   28-08-1918   BAUTISTA ALIÑO 
FERRER           B de 41 anys
18)   30-08-1918   ROSA LLOPIS 
CRESPO          G de 25 anys
19)   12-09-1918  CARLOS BARBERÁ 
SANZ               G de 23 anys
20)   15-09-1918  TERESA CASANÍ 
BURGUETE      B de 3 anys
21)   16-09-1918  TRINIDAD QUILES 
BÁÑEZ             B de 27 anys
22)   18-09-1918   FLORENTINA OSCA 
OLIVER            B de 32 anys
23)   21-09-1018   FRANCISCO BAY 
BATALLER      G de 26 anys
24)   21-09-1918   BERNARDO 
DOMINGO RÍOS  G de 48 anys
25)   24-09-1918   JOSÉ AÑÓ 
CERVERÓ       G de 43 anys
26)  30-09-1918   JOSEFA ARLANDIS 
COLOMINA    B de 20 anys
27)   03-10-1918   AURELIO BONO 
AROCAS          B de 20 anys
28)   03-10-1918   MATILDE ROSELL 
ALONSO         G de 32 anys
29)  06-10-1918   MIGUEL ORTEGA 
GARCÍA           B de 60 anys
30)   07-10-1918   ENRIQUE ROSELL 
ALONSO          B de 25 anys
31)   09-10-1918   ROSA DOMINGO 
RÍOS                G de 40 anys
32)   11-10-1918   ASUNCIÓN 
SENTAMANS AÑÓ  G de 23 anys
33)   15-10-1918   TIMOTEO SAIS 
BAIXAULI       G de 25 anys
34)  22-10-1918   SALVADOR 
ROSELL SALA   G de 19 anys
35)    28-10-1918   CARMEN FUERTES 
TELLO              G de 10 anys
36)    29-10-1918   ASUNCIÓN 
ASENSI TORRES   B de 22 anys 
37)    31-10-1918   VICENTE OLIVER 
CERVERÓ       B de 19 anys
38)    07-11-1918   ARTURO OSCA 
RIBES              G de 15 anys
39)   08-11-1918    FRANCISCO 
GINESTAR ALCOVER   
                         G de 40 anys
40)   14-11-1918   CONCEPCIÓN 
MOYA VILLANO  B de 20 anys
41)   30-12-1918   SALVADOR RAMOS 
AÑÓ                B de 20 anys
42)   20-02-1919   ENRIQUE 
BAIXAULI RIBES   B de 45 dies
43)    22-02-1919   HILARIO ESTEVE 
BOILS              B de 2 mesos
44)    13-04-1919   PANTALEÓN 
HUGUET SALA   B de 26 anys
45) 13-04-1919   JOSÉ 
ESCORIHUELA DOMINGO
       B de 54 anys
46) 04-05-1919   ENRIQUE ALÓS 
SAIS                 B
47)  02-06-1919   RICARDO GÓMEZ 
MARTÍNEZ      B de 9 mesos

Font: Elaboració de Joaquín Ibiza Osca a partir dels registres de defunció dels anys 1917, 1918 i 1919.

dimecres, 8 d’abril del 2020

VITALITAT I MORTALITAT A GUADASSUAR: EPIDÈMIES DURANT ELS SEGLES XVIII I XIX




Al segle XVIII, igual que en el segle XVII foren habituals les passes de pesta, foren freqüents les epidèmies, en gran part per la contaminació de les aigües per a beure i per l’entollament de les aigües destinades a la producció d’arròs. En aquella època bevien de pous i, a vegades en estiu, de l’aigua del  riu Xúquer que guardaven en grans gerres.

"A igual distancia, así de la Alcudia de Carlet, como de la villa de Alzira, se halla Guadasuar, del Rey, con quinientos vecinos; su situación es llana, beven de pozos y riegan con las aguas del río Xúcar. Sus cosechas en las huertas son trigo, maíz, seda, cáñamo, arroz, frutas y hortalizas. Sus secanos producen aceite y algarrobas."
              (J. Joaquim Castelló, Descripción del Reino de Valencia por corregimientos.
Biblioteca Valenciana. Manuscrit de la Biblioteca Nicolau Primitiu 1782)

Efectivament hi ha una notable expansió econòmica al llarg del segle XVIII que cal relacionar amb la revolució agrícola experimentada (rompudes de terra, sobretot, a la Garrofera; introducció de nous conreus com l'arròs o la dacsa; millora de la productivitat, etc.) i millora de l'alimentació; creixement demogràfic; eliminació de malalties com la pesta, des de 1720, etc. La principal producció agrícola passaria a ser l'arròs, seguit de la dacsa, blat, civada i melca, entre els cereals; vi, oli; alfals i hortalisses (alls, bajoques, cards, cigrons, fesols, etc.); carabasses; fulla de morera (= seda) (Arxiu Catedral de València, Enquesta Capitular de la recol·lecció del delme, 1758 - Cavanilles, 1795). De manera aproximada, les fanecades dedicades a l'arròs augmentaren considerablement:
- Any 1752        200 fanecades 
-   Any 1758        393      "
- Any 1845     2.000           "
 - Any 1867    2.436      "

Segons Cavanilles la collita de seda era considerable. Normalment es venia en madeixes, però també s'elaboraven algunes peces i teixits, cosa que explica la instal·lació de comerciants francesos a Guadassuar: Lluís Bordelongue, documentat entre 1757 i 1765, amb “botiga de roba i gèneres mercantils” oberta a la plaça major [1], i de Pedro Bordehore, al 1774, que no sabem si és fill de l’anterior amb el cognom deformat.[2]

A nivell demogràfic hi ha fortes oscil·lacions a causa de les febres terçanes, quartanes o calentures intermitents, manifestació del paludisme o malària, ocasionades per l’estancament de les aigües de la marjal, que alhora facilitaven les passes del còlera per la debilitat que ocasionava en les persones. En aquella època (1738), la plantilla sanitària, per atendre persones i animals, estava integrada per un metge, un físic o cirurgià (a mitjan segle en serà un: metge-cirurgià), un apotecari o farmacèutic (a vegades dos), una matrona o madrina i un menescal o veterinari.[3]

Els metges locals ja pensaven que l’aigua es podia contaminar i recomanaven beure aigua de neu en els moments epidèmics, com per exemple en 1739:

... fue propuesto en este cabildo el que por instancia del Dr. Leopoldo Navarro, médico, y a causa de hallarse esta Villa muy agravada de enfermedades y encontrarse algunos enfermos muy pobres sin poder mercar una libra de nieve, y si se vendiese agua por las calles como se acostumbra otros año tendrían remedio algunos pobres en mercar la que huvieren menester pues algunos con un dinero les sobra, y que en su virtud era conveniente el que se buscare quien vendiese agua por las calles..”.[4]

També era habitual emparar-se davall de les advocacions religioses més importants de cada poble. Així, la imatge de la Mare de Déu de la Misericòrdia, que era portada a casa dels moribunds habitualment, solia traure’s en processó en èpoques de calamitats, pestes, guerres, sequeres, etc., junt al Crist de la Penya i sant Roc, segons constatem a l’Arxiu Municipal. Per exemple, al Racional de 1756 podem llegir: El día 22 de julio fue tanta la multitud de langosta que hubo, que la Villa y el clero determinaron hacer rogativas y llevar en procesión a S. Roque y a Nª Sª de la Misericordia”. Tan gran va ser la quantitat, que de nou l’Ajuntament acordà fer un ban el dia 30 de juliol: “Para que cada vecino coja una arroba de langosta, bajo la pena de diez sueldos”. Igualment calia l’ajuda de les confraries assistencials o de caritat, que s'ocuparen de les famílies necessitades, com les de la Mare de Déu de la Misericòrdia, de la Mare de Déu del Roser, de la Preciosíssima Sang de Crist, de la Sagrada Família, i del Santíssim Sagrament (p. ex. 1764).[5]

Això explica també la preocupació per comptar amb metges i apotecaris, que atengueren els veïns de les febres i de les passes de còlera. Com podem vore, en aquella època també s’ocultava la quantitat de morts per no espantar la gent i, per això,  ordenen que no toquen les campanes, ni a pernoliar ni a morts. Durant les epidèmies els difunts eren conduïts directament al cementeri per evitar reunions de gent i contagis.

1786, abril, 25.
" con concurrencia del Dr. Dn. Nicolás Soldevila, médico titular de la misma, fue propuesto por el señor regidor decano que en atención a experimentarse en los vecinos de esta población una epidemia de tercianas o calenturas maligna <h>ará más de tres meses, muriendo muchos de dichas enfermedades que apenas <h>ay casas que no las padesen y no <h>ay día que no se mueran un cuerpo mayor, día de dos y, a veses, día que entierran un cuerpo mayor y se mueren dos más en aquel mismo día, de forma que está toda la gente pasmada, pues para no aterrar más a los vivientes se ha dado orden que no se toquen campanas a olear ni a muertos..., se acuda al mismo Sr. Yntendente para el permiso para poder gastar de los sobrantes de propios la cantidad que estime para el gasto de medecinas y alimentos por ser la mayor parte que van caiendo enfermos pobres, y  hacer venir dos médicos de la mayor forma de la ciudad de Valencia para que éstos con el de cabeza, si atajaran con los remedios que propinen tal epidemia de calenturas malignas que no dexan vivientes en esta Villa...[6]

Segons el cens de Floridablanca, l'any 1787 Guadassuar comptava amb 1.063 persones. La pèrdua demogràfica explica la forta campanya que sempre fa Cavanilles en contra del conreu de l'arròs, encara que sembla que exagera les xifres:

 "Guadasuar. Algemesí, la Alcudia y Guadasuár forman un triángulo, cuyos lados son de media legua con corta diferencia. La Alcudia es el pueblo más septentrional y Guadasuár queda entre Algemesí y Alcira.
Los de Guadasuár han recibido de la Providencia un suelo fértil y quantas proporciones conducen á la felicidad común, mas todo lo desprecian é inutilizan hasta sacrificarse ellos mismos al arroz. Cultivánlo en las partidas llamadas Fondo de Marañent y del Barranco, situadas entre Alberic y Alcira, con tanto perjuicio de su salud que, si no se destierra de allí la fatal planta, dentro de pocos años se convertirá la población en cimenterio, quedando solo la memoria de haber existido, como otros muchos lugares que desaparecieron.
Las tierras de Guadasuár, destinadas a otros frutos, darían mucho más que ahora, y mantendrían mayor número de familias. Por 3.200 cahices de arroz que recogen al año, venden la salud y sacrifican sus vidas. Precio vil si en la balanza opuesta ponemos 440 vecinos que hoy quedan expuestos á los rigores que preceden y acompañan la muerte. En 1720 pasaban de 500, entraron después 150 familias advenedizas y, lejos de prosperar con tal esfuerzo, decae y perece por instantes la población. Calles enteras se ven con edificios arruinados o desiertos, y esto en un suelo tan feraz, y por natural salubérrimo.
Hay bosques de moreras alineadas en la periferia de los campos, las quales conservan sus ramos principales, que el labrador limpia cada año. Este método conserva más tiempo la vida de los árboles, preservándoles de las fuertes heridas que resultan de cortar los ramos hasta la corona, por donde entran las enfermedades y la muerte.
Si la cosecha de seda, muy considerable en Guadasuár, no corresponde a la cantidad de la hoja de las moreras, ni al número de gusanos que alimentan, es por las humedades que producen los arroces, y porque se emplean pocos brazos en benificiarla.
Los demás frutos son 1.200 cahices de trigo, 2.200 de maíz, 64 de cebada, 90 cántaros de vino, 120 arrobas de aceyte en años buenos, mucha alfalfa y hortalizas.
Alzira... En Junio, Julio y Agosto se padecen tercianas, y, aunque menos perniciosas que en Guadasuár, no dexan de molestar a los vecinos..."

(Antonio Josef Cavanilles, Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia. Madrid, Impremta Reial, 1795-1797)

De tota manera, no només es tractava del conreu de l'arròs, sinó també de les catàstrofes naturals i de les crisis demogràfiques produïdes per les males collites, pels desabastiments i per les epidèmies consegüents. El carmelita guadassuarenc Nicolau Jornet, en una de les seues obres, es refereix a les principals calamitats que havien assolat la Ribera: el terratrèmol de Montesa (1748), la plaga de llagosta (1756), la inundació de 1776, la riuada de 1791... Tot i que la principal inundació seria la de 1864, coneguda com la riuada de sant Carles (4 i 5 de novembre), de la qual es va lliurar el casc urbà del nostra poble com en 1982.

En la dècada dels 80, entre 1783 i 1786, a la Ribera del Xúquer hi hagué moltes pluges i inundacions que també afavoriren la propagació de la màlaria.[7]

Al segle XIX l'activitat econòmica principal continua sent l'agrícola. Després de l'estancament de la morera, l'arròs és el conreu de renovació de l'agricultura valenciana. A mitjan segle XIX els canvis agraris són ja importants a causa de la decadència dels conreus tradicionals, com el cànem, tints tèxtils, etc. Per això, s'expandeixen conreus com l'arròs, la vinya, la taronja, les creïlles, hortalisses, etc., i, a partir de 1861, començarà a usar-se el guano com a adob.

Demogràficament podem dir que el control de les epidèmies, que encara incidien cíclicament, i l'augment de la producció agrícola explica l'impuls ascendent de la població, que ja no presentarà descensos tan acusats com en centúries precedents:
- Any 1787: 1.063 habitants
- Any 1826: 1.649 habitants               
- Any 1841: 1.269 habitants
- Any 1857: 1.349 habitants
- Any 1890: 2.096 habitants

Les enciclopèdies de l'època ens aporten aquestes xifres:

"GUADASUAR. V.(illa) R.(eal) de España, prov. y arzobispado de Valencia, part. de Alcira, A.O., 375 vecinos, 1.649 habitantes, 1 parr.(oquia), 1 ermita. El nombre de esta villa es de origen arábigo y está situada en terreno llano y fértil, regado por una acequia llamada el Caño, procedente del río Júcar, con cuyo riego produce trigo, cebada, maiz, vino, aceite, seda, arroz, fruta y hortaliza. Sus montes están poblados de encinas, alcornoques, pinos y muchos arbustos, en que hay caza mayor y menor, y buenos pastos para la manutención de sus ganados.
Industria: 7 molinos harineros. Celebra mercado semanal por merced del rey Felipe V [8]. Dista 5 leguas de la capital y 1 de la cabeza de partido. Contr.(ibución) 41.346 reales".

(Sebastián Miñano, Diccionario Geográfico-Estadístico de España y Portugal,volum IV. Madrid 1826)

Pascual Madoz ens dona una detallada informació de la situació de Guadassuar a mitjan de segle, tot i els errors històrics en què incorre:

GUADASUAR. Villa con ayuntamiento de la provincia, audiencia territorial, capitanía general y diócesis de Valencia (7 horas), partido judicial de Alberique (2 1/4), administración de rentas de Alcira (1). Situada en terreno llano, aunque un poco hondo relativamente al país que lo circunda, entre el río Ojos y la rambla de Algemesí = libre al embate de todos los vientos, con clima bastante caluroso en el estío, y muy propenso a calenturas intermitentes de todos géneros, debidas a la perniciosa influencia que ejerce sobre la atmósfera el cultivo del arroz: abundan también los mosquitos, incómoda plaga que sufren también los demás pueblos de la Ribera.
Tiene 250 casas de buena fábrica, que se distribuyen en largas y anchas calles y 4 plazas; hermosa casa capitular, cárcel pequeña e insalubre; escuela de niños, a la que concurren sobre 25, dotada de 1.200 reales; otra de niñas con 30 de asistencia y 600 reales de dotación; y una iglesia parroquial (San Vicente Mártir) de primer ascenso, servida por un cura de provisión ordinaria y 2 beneficiados, aunque éstos se hallan vacantes en la actualidad. Esta iglesia es de fundación antigua, pues si hemos de creer a Escolano, ya en el año 1.100 se refugió en ella San Bernardo, hijo de Carlet, huyendo de la persecución que sufría. En 1730 fué renovada= es espaciosa, de buena arquitectura y hermoseada con mil caprichos de mucho gusto; tiene 15 altares, buenas obras de escultura y pintura, especialmente un crucifijo de mucho mérito, 2 puertas, órgano y reloj. En las afueras, a la distancia de 350 pasos al NE de la población, hay una ermita dedicada a San Roque, la cual es muy capaz com 9 altares y una torrecilla con su campana: aunque carecen de rentas, la piedad de los fieles mantiene un ermitaño que cuida de su limpieza. Desde esta ermita hasta el pueblo se ven 2 hileras de sauces y álamos que forman una hermosa calle, cuyo punto sirve a los habitantes de paseo. El cementerio está situado hacia el S. de la villa a 40 pasos de distancia, en paraje que perjudica bastante a la salud: sería de desear que se trasladase a otro sitio más lejano y ventilado. Aunque hay pozos en casi todas las casas, sus aguas sólo se utilizan en el servicio doméstico, surtiéndose los habitantes de las del río Júcar, que recogen en invierno y guardan en grandes tinajas.
El TÉRMINO confina por el N. con los de Alcudia y Alginet (part. de Carlet, 1 1/2 hora); E. Algemesí (1/2); S. Alcira y Puchol (1 1/2 cuarto), y O. Masalavés (id.) y Tous (3 horas). En su radio, a la distancia de 1/4 SO de la villa, existía un pueblo llamado Tarragona, del cual no queda hoy vestigio alguno; y por todo él se encuentran 11 grandes masías o heredades, denominadas Casa de Anguilera, de Tarín, de los Frailes, de Gimeno, de los Pinos, de Carbonell, de Ortiz, otra del mismo nombre, de Pozo, de Badía y de Chornet, cada una de las cuales tiene al rededor porción de hanegadas de tierra que las pertenecen  y de que son propietarios los mismos dueños; 10 o 12 casas más pequeñas que sirven de habitación a pobres jornaleros; y a 1/4 y 1/2 de la población al NE el famoso Cano de Guadasuar, a beneficio del que pasa la acequia real de Alcira por debajo del río Seco o rambla de Algemesí, impidiendo de este modo que se mezclen en las épocas de avenidas del referido río, que no siendo perenne, las tiene impetuosas aunque no frecuentes.
El TERRENO es todo llano, flojo y propio para el cultivo del arroz y demás plantas gramíneas, escepto una porción que se estiende por el NO, llamado realengo de Alcira, el cual corresponde a varios pueblos y es de secano, más tenaz y fuerte, pero fértil como el anterior. Comprende todo él unas 51.000 hanegadas de tierra, distribuídas del modo siguiente= 2.000 de arrozar, 9.000 de huerta plantada la mayor parte de moreras, y 40.000 de secano con olivos, algarrobas y viñedos. Las 11.000 primeras se fertilizan con las aguas de la real acequia de Alcira, que pasa a 1/2 cuarto NO de la villa, por medio de 2 presas que dan origen a otros ramales o acequias subalternas que se subdividen en otras más pequeñas. Una corta porción del término se riega también con la acequia de Carlet, de la cual toman el agua los vecinos 2 dias a la semana.
Los CAMINOS son todos de carreteros y sirven de comunicación entre la villa y los puntos de Valencia, Alcira, Alberique y otros, cuyo estado es regular: hay otros atajos o sendas de travesía que se ponen intransitables en algunas épocas del año por las filtraciones de los arrozares.
La CORRESPONDENCIA se toma en Alcudia por su encargado particular 3 veces a la semana; cobra por ellas 12 maravedíes por pleia.
PRODUCTOS= calculado por un quinquenio se cojen 5.000 cahizadas de arroz, 2.000 libras de seda, y además trigo, cebada, panizo, vino, aceite y algarrobas en abundancia, melones, otras frutas y hortalizas: mantiene algunos ganados, y hay caza menor y de animales dañinos en la parte del término que confina con Tous.
INDUSTRIA= la agrícola, 6 molinos de harina y otros de arroz, y 10 de aceite.
El COMERCIO se reduce a la esportación de algunos productos sobrantes y a la importación de artículos de general consumo. Los fines de cada semana hay un mercado poco concurrido, y el 22 de enero, día del santo titular, se celebra una especie de feria a la que acuden multitud de gentes de los pueblos comarcanos, atraídos más bien por las fiestas que se suelen hacer.
POBLACIÓN= 289 vecinos, 992 almas. CAPITAL PRODUCTOS= 8.263,615 reales. IMPONIBLE= 324,320. CONTRIBUCIÓN= 76,165. El PRESUPUESTO MUNICIPAL asciende a 11,034 reales, el que se cubre con algunos arbitrios que son: el arriendo de pesos y medidas, que redituan 1,273 reales, el de la tienda 2,931 reales, el de yerbas 2,000, el impuesto sobre la carne 2,900, y el de la taberna 1,654, repartiendo el déficit entre los vecinos.
HISTORIA= Esta villa es de fundación muy antigua: en los primeros tiempos de su existencia estuvo bajo la jurisdicción de Alcira, y habiendo después aumentado su vecindario, pidió y consiguió su desmembración. Fué una grande y rica población, sin que ahora quede más que una tercera parte de lo que era. La insalunbridad del terreno es una de las causas que más contribuyen a tan lamentable decadencia. Se cree procede su nombre Guadasuar de un moro que habitaba en esta villa llamado Suárez, de cuya voz y de la de Guarda se ha formado aquel, aunque alterado y corronpido como ha sucedido en casi todos los antiguos [9].”
(Pascual Madoz, Diccionario Geográfico, Estadístico-Histórico de Alicante, Castellón y Valencia, volum I. Madrid 1845-1850)

La realitat és que la població era sacsejada sistemàticament per les incidència de les febres i les passes de còlera, que trobava cossos debilitats on atacar. Per exemple, l’acta municipal més terrible del període és una de 1804, en què s’ordena clausurar definitivament els enterraments en l’església en aplicació de les noves normes de salubritat pública emanades del govern:

“... Dixeron: Que por quanto en esta villa se están observando muchas epidemias de tercianas epidémicas con bastante putrefacción, atribuyéndosele una de las causas más principales la recopilación de cadáveres en las muchísimas sepulturas que hay en la Yglesia, al passo de que en esta se observa evidentemente la putrefacción que ex<h>alan, y que en el día haviéndose arruinado una sepultura se haze el <h>edor perceptible en las calles de la población, amenazando puedan originarse fatales consecuencias a la salud pública del vecindario, deliberaron: Que se cumpla la Real Órden de su Magestad y que en lo successivo no se entierre cadáver alguno en las sepulturas y se hagan los entierros en el sementerio de la sacristía de dicha Parroquial y se empiecen a terraplenar primeramente por la que se ha derruido.[10]

Tot seguit, el dia 20 d’agost de 1804, el metge titular Pasqual Martines suggeria que devia construir-se un cementeri al poble el voltant de l’ermita de Sant Roc, però finalment es va optar per una localització més allunyada, en la part sud del poble, en direcció a Alzira, que estaria en actiu fins a 1907, quan s’inaugurà un nou, l’actual, més al sud i ampliat el 1926.

Sabem que a Guadassuar afectà el còlera en 1854-1855, 1865, 1885 i 1890. Podem llegir esta acta de 1854 per fer-nos una idea de l’estat d’ànim de la població:

Acuerdo: En la Villa de Guadasuar y Sala Capitular, a los veinte y siete días del mes de Agosto de mil ochocientos cincuenta y cuatro, reunidos los señores que componen el Ayuntamiento Constitucional de la misma acordaron que atendiendo a la mucha pobresa que se observa en esta población a causa de la mala cosecha de seda en este presente año y además las noticias adquiridas de la aproximación del cólera morbo, esta corporación  movida de los sentimientos piadosos en el socorro de los miserables que pudiesen carecer de recursos en sus enfermedades, procede el nombramiento de los vecinos titulados “padres de pobres”, los cuales procedan desde el domingo siguiente arrecoger la limosna que sus convecinos presten para tan piadoso objeto... [11]."

L’any 1860 hi hagué un brot de còlera a la Ribera, però Guadassuar se’n salvà, per això es celebraren processons en acció de gràcies:

En el año 1860 hubo bastantes casos de cólera en Alcudia de Carlet, Algemesí y otros pueblos colindantes y en esta Villa de Guadasuar no hubo ninguno, por lo cual, agradecida esta Villa al Stmo. Cristo de la Peña y su madre María Santísima de la Misericordia, resolvió hacerles una función solemne en acción de gracias por tan señalado beneficio [12]."

De estes onades colèriques, la més fortes a Guadassuar foren les de 1865 i la de 1885. En aquell any de 1865 moriren a Guadassuar 150 persones (la mitjana era de 40-50), de còlera 89, més altres 10 de febres intermitents (malària). L’epidèmia començà a principis d’agost i finalitzà el dia 2 de novembre, per tant difícilment se celebrarien festes (danses...). En la segona onada, de 1885, tenim documentades 83 morts, però només fins al mes de juliol (el llibre de defuncions consultat finalitza al juliol i ara no podem consultar el Registre Civil), de les quals 49 són de còlera i 8 de febres intermitents entre els mesos de juliol i agost principalment. Al 1890 l’epidèmia acabà el 26 de setembre, quan va ser declarat poble net per les autoritats. Cal ressenyar també que el primer que feren quan finalitzà un dels atacs més forts va ser cremar el carro destinat a portar els morts al cementeri, com un acte catàrtic, alliberador i purificador.

Podeu consultar a l’annex les principals causes de mort a Guadassuar entre 1860 i 1885 i observareu que hi havia moltes malalties relacionades amb les vies respiratòries (asma, bronquitis, coqueluche o tos ferina, pneumònies, pulmonies, tisi pulmonar...), a més del còlera i les febres tifoïdees habituals (terçanes, quartanes, etc.), i entre els xiquets la incidència del crup, de la pallola i de la pigota. També era habitual la gastroenteritis. Caldrà tenir en compte com a factors afavoridors de la malatia, doncs, l’aigua que bevien de pous, moltes vegades contaminats per la manca de clavegueram, i les aigües marjalenques estancades, a més dels anys plujosos que també farien augmentar la humitat ambiental...

És interessant constatar la preocupació dels metges per conéixer com actuava el brot colèric i poder-hi actuar. El metge d’Algemesí Ballester Broseta va publicar el 1866 un article titulat “El cólera, las tercianes y los arrozales”, en El Siglo Médico, núm. 63, en el qual relacionava les conseqüències del conreu de l’arròs i les epidèmies de còlera:

“... Y si no, dígalo esta Villa de Algemesí, en donde en el furor de la epidèmia reinante la mitad de los atacados padecían intermitentes, y en el último tercio de ellos todos. Dígalo el infortunado Guadasuar cons sus dos terceras partes ó más de coléricos por causa de las intermitentes. Dígalo Alcudia de Carlet, que de ciento ventiseis fallecidos del cólera más de la mitad eran terciarios...[13]."

I és que el costum no atenia a raons d’higiene i costava molt canviar els hàbits tradicionals. Per exemple, al 1866 llegim estes recomanacions higièniques, quan encara no hi havia clavegueram: “[Acta de 30 de setembre de 1866] Al propio tiempo el regidor síndico hizo presente la mal entendida costumbre de desaguar los aqueductos de las casas a las calles públicas fuera de los días lluviosos, lo cual además de la mala vista algunos causan un [h]edor insufrible que a todo trance debe impedirse [14]."

Però, tot i això, al llarg del segle XIX, amb el problema de les febres i del còlera, el coneixement científic augmentarà i començaran a actuar en conseqüència, malgrat les postures contràries; així, per exemple, el 1880 es produeix el descobriment que l’agent transmissor de la malaltia eren els mosquits i el 1885 comencen a aplicar la vacuna contra el còlera (doctor Ferran a la Ribera). Les Juntes locals de Sanitat i l’ajuntament difonen les ordres sanitàries per a la bona higiene, com la neteja obligatòria de corrals i quadres, traure el fem de les quadres per  a evitar la putrefacció dins del poble, cremar la roba dels contagiats del còlera perquè creien que propagaven la malaltia, etc.

També l’administració central i provincial enviava contínues recomanacions, com les de 1866: [18-febrer-1866] Circular de la D.G. de Sanitat, per la qual el governador recomanael más esquisito celo y la vigilancia más escrupulosa en todo lo que haga relación a la higiene pública, encargando den cuenta en el término de quince días: 1º Si se reconocen diariamente por el inspector de carnes las destinadas al consuno; 2º Si por el Sr. regidor de turno se inspeccionan los demás artículos como el pan, vino y demás, castigando a los que espendan artículos nosivos; 3º Si los depósitos de estiércol se encuentran cerca de las poblaciones; 4º Si hay limpieza necesaria en las calles y demás sitios públicos; 5º Si existe algún depósito de aguas estancadas o lagunas; y 6º Si los cementerios tienen el suficiente espacio para el enterramiento de los cadáveres como también si están  bien situados [15]."

Igualment amb la malaltia calia atendre les persones, les famílies, per això repetidament l’ajuntament ha de fer-se càrrec de les visites mèdiques, de les medicines o proporcionarr jornals a les famílies necessitades, per exemple renovant camins carrejant pedra del riu, etc. Un exemple és el següent de 1878: 

Acta del 14 d’abrl de 1878:
“… Acto seguido se procedió a la clasificación de las familias pobres que debe visitar gratis el facultativo de esta Villa D. Vicente Picó, acordando sean las siguientes:
HERMITA
1.      Vicente Cervera
2.      Vda. de José Camarasa
3.      Fermina Domingo
4.      Trinitaria Nogués
5.      Vda. de Gaspar Mayques
6.      Mª Rosa Cleries Barberá
7.      Mariana Nogués
8.      José Barberá Barberá
9.      José Plaza Osca
10.  Joaquín Camarasa Hueso
MUELA
11.  Gregorio González
12.  Ramon Martínez
13.  José Rivera
14.  José Castañ Borrás
15.  José Castañ Ybiza
NUEVA
16.  Vicente González
17.  Ysabel Castañ
18.  Pedro Climent
19.  Jorge Bou
20.  Joaquín Gonzálvez Montalvá
21.  Lázaro Levanteri
HUERTO
22.  Gracia Torres, vda.
23.  Vicente Pérez Mas
TARRAGONA
24.  Vda. de José Alcover
25.  Nadal Navarro
26.  Man.la Ybiza, vda.
27.  Lorenzo Ridaura
28.  Vda. de Lorenzo Martínez
29.  Vicente Chinesta
30.  Mariana Presencia
31.  Miguel Gonzálvez
32.  Genoveva Hueso
33.  José Vicente Tomás
STA. LUCÍA
34.  José Puchol
35.  Pedro Lara
36.  Vicente Miñana Grau
37.  Gil Arándiga
38.  José Gras Pérez
39.  Joaquín Ortega
40.  Josefa Romero, vda.
41.  José Anto. Perales
42.  Joaquín Pérez Montalvá
43.  Joaquín Llidó
CRUZ
44.  Víctor Montalvá
CARMEN
45.  Senén Martínez
ALCIRA
46.  Joaquina Benavent, vda.
47.  Gaspar Mut
48.  Bernardo González
49.  José Bay y su suegra
50.  Joaquín Beltrán Ausina
51.  Esperanza Vila
52.  Joaquín Oliver Hueso
SOL
53.  José Gonzalves
54.  Carmen Salom
55.  Francisco Machí
56.  Joaquín Machí
57.  José Escrivá
58.  Vicente Alabau
59.  José Barberá Estruch
60.  Vda. de Joquín Fuertes
61.  Agustín Puchol
S. ANTONIO
    61  Dº. José Vidal Vidal (afegit)
62.  Francisco Mut
63.  José Herrero
64.  Joaquín Roig Hervás
65.  Nicolasa Arbona e hija, vda.
66.  Gaspara Femenía
67.  Gaspar Navarro
68.  Joaquina Camarasa, vda.
69.  Salvador Vila
SUBIDA
70.  Mª Rosa Rives
71.  Vte. Torres @ Cadena
72.  Timoteo Jornet Torres
73.  José Bellver
74.  Vte. Llopis Terrés
75.  Vda. de Tomás Puchol
76.  Juan Gonsales
77.  Simón Cucó
78.  Fernando Antich
79.  Joaquín Miravalls
80.  José Villanueva
81.  Vte. Úbeda Maronda
82.  Rosa la Cuetera
83.  José el Antellero
84.  José Castells Hurtado
85.  Vicenta Ridaura
86.  Adriana Rives
87.  Pascual Bargues

Así lo acordaron y firmaron los señores que supieron, de que certifico.
Joaquin Barberá [Jornet] [alcalde]
José Alós
Joaquín Osca
Joaquín Castells
Joaquín Osca [Mª.]
P.L.D.Sres.
Franco. Argueda [16]."

A més, en determinades èpoques es quedaren sense metge, per mort o trasllat del titular, aleshores hagueren de recórrer a contractar l’ajuda de metges dels pobles veïns o a sol·licitar estudiants dels últims cursos de medicina avalats pels catedràtics de la facultat, com Thimoteo Jornet, practicant en medicina, per comissió del catedràtic Félix Miguel, o l’estudiant i després metge Nemesio Peris Ortells (Alzira 1841–València 1907), que va tindre una actuació molt significativa durant el còlera. Aquest metge, l’any 1865 quan cursava 6é de carrera, es distingí a Guadassuar ajudant els malats de còlera (moriren 98 persones de còlera).

De final de segle tenim aquesta descripció del municipi, en la qual encara es fa ressò de les crítiques al conreu de l’arròs per les conseqüències epidèmiques:

GUADASUAR. Geog. Villa con ayuntamiento, p.j. de Alcira, provincia y diócesis de Valencia; 2.096 habitantes. Situada en terreno llano, entre el río Ojos y la rambla de Algesemí (sic), cerca de la estación de este nombre en el ferrocarril de Valencia á Almansa. Terreno llano; cereales, arroz, naranjas y otras frutas; seda. Iglesia parroquial de fundación muy antigua, pues, según Escolano, existía en 1100 [17]. En el término de esta Villa hubo un pueblo llamado Tarragona. Guadasuar ha decaído mucho, á causa principalmente de la insolubridad del terreno.
(Diccionario Enciclopédico Hispano-Americano de Literatura, Ciencias y Artes. Volum IX. Barcelona, Montaner i Simon editors, pàg. 832, 1892).

El segle XX s'inicia amb un fortíssim creixement demogràfic: es passa dels 2.676 habitants de 1900 als 3.114 de 1910. La mortalitat va descendir i van nàixer 1.063 xiquets en aquesta dècada inicial. Un cas especial seria la passa de la grip, coneguda com la grip espanyola encara que provenia dels EEUU, en l’any 1918, ací coneguda com la cucaratxa.

Aquesta expansió cal relacionar-la amb la renovació agrícola (motors de vapor per als pous d'aigua del secà, després elèctrics; millora dels transports; dessecació àrees marjalenques, etc.), les millores higièniques ja iniciades en el segle anterior (clavegueres, aigua potable, canalització d'aigües, millores sanitàries, etc.), la reducció de l'analfabetisme, etc. Es produirà, a més, la generalització del conreu de la taronja.

Observem el que diuen els geògrafs en el primer terç del segle, que ja no parlen de crisis demogràfiques ni de malalties:

"GUADASUAR.  Villa situada á 29 kilómetros de Valencia y 5 de su cabeza de partido, en terreno llano, entre el río Ojos y la rambla de Algemesí. Su término municipal, que mide sobre unos 22 kilómetros de longitud por 2 á 7 de anchura, limita, por N, con los de Carlet y Alginet; por O, con Alcudia de Carlet y Montortal; por E, con Algemesí, y por S, con Alcira. Crúzalo en sentido de Poniente á Levante la rambla de Carlet á Algemesí. El terreno es de calidad floja para el cultivo, produciéndose cebollas, uva, algarrobas, aceitunas, frutas y hortalizas; naranjas, arroz y cacahuet.

Sus estaciones más próximas, en el ferrocarril del Norte, son las de Alcira y Algemesí. Tiene el paso de la carretera de Carlet á Alcira, enlazando con la de Sevilla á Alicante. La correspondencia la recibe por Algemesí, para cuya estación hay servicio de coches. Celebra feria en 22 de Enero y fiestas en 15 de Agosto á la Virgen de la Asunción. Hay dos fábricas de fluido eléctrico, cuatro molinos harineros, tres tejerías, tres molinos aceiteros y otras industrias.

El ayuntamiento se compone de diez concejales y el alcalde. Presupuesta al año 64,892'50 pesetas, con cuya misma cantidad tributa (por territorial, 56,250; por industrial, 1,445'87; por consumos, 7,626'60, y por cédulas, 1,714'70 pesetas). Tiene dos escuelas completas, una para cada sexo, con asistencia de 90 niños y 100 niñas. Algunas sociedades tienen escuelas particulares, y además, un colegio dirigido por religiosas. Existen cuatro casinos y doce sociedades, un teatro y cuatro centros recreativos. Hay dos posadas.

Según el último censo oficial, el número de edificios de esta villa pasa de 600, y el de sus habitantes asciende á 3,115. Según el registro civil, durante el año 1915, ocurrieron 110 nacimientos, 54 defunciones y 20 matrimonios.

Las principales calles de la villa se denominan Mayor, Nueva, San Roque, Alcira, Sol, Santa Lucía, Muela y Colón; paseos de Colón y la Alameda, y plazas Mayor, San Bernardo, Progreso y Hernán Cortés. La casa consistorial es buena. Existe una ermita dedicada á San Roque en 1648, á virtud de un voto de la villa, y edificada cerca de la población y carretera de Algemesí. Consta de altar mayor y diez capillas laterales. La iglesia parroquial, dedicada á San Vicente mártir, fué aneja de la de Alcira y se emancipó de ella en 1560 [18]. El templo es obra del siglo XVI (primer tercio) [19], de orden dórico, con seis capillas á cada lado y la mayor; frnte á ella la puerta principal y además tiene otra lateral. En esta iglesia se venera un antiguo crucifijo de mucho mérito; es notable el altar de Nuestra señora de la Esperanza, que data quizás del siglo XV. La imagen del titular es buena. En la villa merece visitarse la capilla de la Virgen del Rosario.
Antigüedades.- El año de la acequia Real del Júcar, mandada construir por el rey Don Jaime en 1239, es un paso del canal por bajo del cauce de la rambla de Algemesí. Se conserva un plano de dicha acequia dibujado en 1764. En término de esta villa existió el despoblado de Tarragona, cuyo caserío debió abandonarse sin duda por lo insalubre del lugar de emplazamiento.
Fentina.- Estuvo cerca de Guadasuar, y sólo queda de él, el nombre que legó a una partida del término de Algemesí."

(Carlos Sarthou Carreres i José Martínez Aloy, Geografía General del reino de Valencia, volum II, dirigida per F. Carreras Candi. Barcelona 1918-1922, pp. 163-165)

La vida i la mort van unides irremeiablement, però amb els avanços de la ciència la humanitat ha pogut allargar l’esperança de vida tot eliminant gran part de les causes de mort, però també pandèmies com la que ara ens envolta ens demostra la fragilitat de l’ésser humà i com ens quedem indefensos enfront d’allò desconegut. Per tot això, caldrà replantejar-se moltes coses i preguntar-nos com volem viure, quins valors transmetem als nostres fills i filles, com ens relacionem amb les nostres famílies i amb els altres, com protegim el planeta i la natura, quin valor li donem a la sanitat i quants recursos hi volem destinar, etc.   

    J. Enric Mut i Ruiz
  Cronista Oficial de Guadassuar


[1] Arxiu Històric Nacional. Secció Estat, Matrícula comerciants estrangers,  llig. 629, C-2, núm. 25 (1764), i  llig. 629, C-1 (1765),.
Arxiu Diocesà de València. Fons IV, Plets i deutes, sig. 162/6 (1764-65).
[2] AHN. Secció Estat, Matrícula comerciants estrangers, llig. 629, C-3, núm. 67 (1773)..
[3] Arxiu Municipal de Guadassuar. Llibre d’Actes de la Universitat de Guadassuar, sig. 4/01 (1713-1751).
[4] AMG. Llibre d’Actes de la Universitat de Guadassuar, sig. 4/01 (1713-1751).
[5] Agustín Roig Barrios, Nuestra Señora de la Misericordia, patrona de Guadassuar, en Festividad de la Virgen de la Misericòrdia, 1987. Reeditat en Festes de la Verge de la Misericòrdia, 2008, en versió valenciana.
[6] AMG. Libro de Cabildos y Resoluciones Capitulares, sig. 4/04 (1779-1794).
[7] Pablo Giménez-Font: “La epidemia de malaria de 1783-1784: Notas sobre la influencia de anomalías climáticas y cambios de uso del suelo en la salud humana”, en Investigacions geográficas, núm. 46, Universitat d’Alacant, 2008, pp. 141-157.
[8] En realitat va ser Felip II. En el Privilegi d’Universitat (1581).
[9] Etimologia completament absurda, perquè Guadassuar és un topònim d’origen àrab.
[10] AMG. Libro de Cabildos y Resoluciones Capitulares, sig. 4/05 (1795-1816).
[11] AMG. Libro de Acuerdos, sig 4/08 (1850-1855).
[12] Agustín Roig Barrios, Nuestra Señora de la Misericordia, patrona de Guadassuar, en Festividad de la Virgen de la Misericòrdia, 1987. Reeditat en Festes de la Verge de la Misericòrdia, 2008, en versió valenciana.
[13] Ressenya del treball del doctor Ballester Broseta en la revista La Clínica, Madrid, 26 d’abril de 1866, pp. 336-337. Subratllat a l’original.
[14] AMG. Libro de Acuerdos, sig. 4/011 (1866-1867).
[15] AMG. Libro de Acuerdos,  sig. 40/011 (1866-1867).
[16] AMG.Libro de Actas de Ayuntamiento, sig. 04/13(1875-1882).
[17] Cronologia errònia, l’alqueria musulmana de Guadassuar possiblement es va constituir durant el segle XII.
[18] La documentació conservada a l’Arxiu Diocesà de València ens demostra que la Rectoria de Guadassuar va ser fundada el 1341.
[19] Actualment sabem que la nova església es va començar a construir el 1560.


DEFUNCIONS GUADASSUAR (1860-1885)
Anys
Total morts
Asma
Bronquitis aguda
Calentura tifoïdea
Còlera
Coqueluche, catarro, tos ferina
Crup
Gastroenteritis
Intermitet perniciosa
Pallola (xarampió)
Pigota (verola)  
Pneumònia
Pulmonia
Tisi pulmonar
1860
41


1

5

1
1



4
4
1861
28




1

1





5
1862
40


1

5

7
1



2
2
1863
44


2



4


7


1
1864
29


1



2




2

1865
150


6
89
3

3
10



1
1
1866
60
3

1

1

11
1



5
2
1867
64
3



7

8
1
11

1
4
1
1868
32


2
1
1


1
1


6
1
1869
48
3






1



3
2
1870
41
5

2




1



2
4
1871
32
2

2




1



2

1872
57
1

4




2
8


8
3
1873
47
1

2

6

2
1



4
2
1874
47
3

1









3
1875
42
1

1
1


1

1
3

2

1876
42




1

7

4


2

1877
42
2



5
1
2

2


1
2
1878
51
2
1


5
3
5




4
5
1879
45

3
1

1
3
5




5

1880
46
1
1
3

2

4

11
3

2
2
1881
43

1
1

4
2
7
1



3
1
1882
48

2
6

2
1
1



3
3
2
1883
40

1
3

1
1


5
1
2
2

1884
50

8
4

1
6
2
1
5
2
1
3
1
1885*
83

3
3
49

2
8
2



3

Any 1885 només amb dades fins al mes de juliol.
Elaboració pròpia: Arxiu Parroquial de Guadassuar. Quinque Libri (1860-1877) i Quinque Libri (1878-1885)



NOTÍCIES SOBRE L’EPIDÈMICA COLÈRICA A GUADASSUAR EN LA PREMSA
Data dades
Invasions
Defuncions
Periòdic
Data edició
Dia 15 juliol
--
2
2
--
El Día
La Unión
16-07-85
16-07-85
Dia 16
1
1
La Dinastía
17-07-85
Dia 24
2
3
El Día
El Día
La República
25-07-85
26-07-85
26-07-85
Dia 25
1
--
La Unión
26-07-85
Dia 26
1
1
El Imparcial
La Unión
La Paz
27-07-85
27-07-85
28-07-85
Dia 6 agost
Sense comunicat
Sense comunicat
La Dinastía
07-08-85

Dia 17
1


2
1
1


1
1
La Correspondencia Española
La Libertad
La Libertad
La Paz
La Región
El Atlántico
18-08-90


18-08-90
19-08-90
19-08-90
19-08-90
20-08-90
Dia 18
--
--
1
1
La Libertad
La Región
20-08-90
21-08-90
Dia 19
1
1
La Región
El Atlántico
La Libertad
La Paz
La Paz
La Región
La Región
21-08-90
22-08-90
22-08-90
20-08.90
23-08-90
20-08-90
23-08-90
Dia 20
2
2
La Correspond.
El Isleño
21-08-90
21-08-90
Dia 21
2
1
El Alicantino
La Paz
La Región
23-08-90
23-08-90
23-08-90
Dia 22
1
1
El Atlántico
La Libertad
25-08-90
23-08-90
Dia 23
1

--
La Correspondencia
La Libertad
El Atlántico
26-08-90
26-08-90
26-08-90
28-08-90
Dia 24
--
1
La Aurora
26-08-90
Dia 26
2
--
La Correspondencia
La Libertad
El Alicantino
27-08-90
28-08-90
28-08-90
29-08-90
Dia 27
1

1

La Correspondencia
27-08-90
28-08-90
Dia 28
2

--
La Paz
La Correspond.
Crónica Meridiana
29-08-90
30-08-90
30-08-90

Dia 29





Dia 28-29
--





2
1





1
La Correspond.
La Fidelidad Castellana
La Paz
La Libertad
La Región
La Mañana
El Alicantino
El Alicantino
30-08-90

30-08-90
30-08-90
30-08-90
30-08-90
31-08-90
01-09-90
02-09-90
Dia 30
2
--
La Correspond.
31-08-90
Dia 31
1
--
La Correspond.
La Libertad
La Paz
La Región
01-09-90
01-09-90
02-09-90
02.09-90
Dia 4 setembre
1
--
La Correspond.
La Paz
La Mañana
La Mañana
06-09-90
06-09-90
07-09-90
10-09-90
Dia 26 de setembre
Són declarats nets Alberic, Guadassuar, Rafel i Bunyol.

El Guadalete
28-09-90

Elaboració pròpia. (Les dades són aproximades perquè els diaris les publiquen, a vegades,
amb retard o les repetixen diversos dies).

Nota. L’Escola Normal de València es converteix en Hospital d’aïllament (30 d’agost de 1890)