dijous, 7 de febrer de 2019

LA VINCULACIÓ DE DE GUADASSUAR AMB SANT BERNAT I LES SEUES GERMANES



Segons conta la tradició a Guadassuar van ser batejades les germanes de Sant Bernat, Saida i Soraïda, en el lloc anomenat el Ravalet, espai abans separat del poble per la séquia de l’Alter i on hi havia un abeurador, quan fugia de la persecució del seu germà, el nou senyor de Carlet. El princep Ahmed al-Mansur de Carlet, nebot del rei musulmà de València, es va convertir al cristianisme al monestir de Poblet, quan venia de fer diverses gestions diplomàtiques en la cort del comte Ramon Berenguer IV a Barcelona, i va adoptar el nom de Bernat. Una vegada retornat a Carlet es quan va batejar també les seues germanes que adoptaren els noms de Maria i Gràcia.  Corria l'any 1180 o 1181.
   
Per això, Guadassuar una vegada remodelada la placeta del Ravalet l’any 1901 va passar a denominar-se oficialment, per acord municipal, “atenent a la tradició” (7-III-1901) com a Plaça de Sant Bernat, tot i que el seu nom  ja es documenta des de 1891. Per últim, l’any 1978 es va erigir un monòlit per commemorar aquest fet en aquesta plaça.
 

 










Primera placa ceràmica escrita en valencià, per inciativa de Rafael Súria Albinyana (1974)
Monòlit commemoratiu, per iniciativa d'Agustí Roig Barrios (1978)



Els historiadors regnícoles del segle XVI i XVII esmenten Guadassuar com a lloc on s’aturaren els nostres sants riberencs quan fugiren, pel camí de Carlet, cap a Alzira. De Guadassuar continuaren el seu camí cap al martiri pel camí de Tarragona, dels Fondos de Maranyent (denominat també com a Camí de Sant Bernat en la documentació des d’antic) fins Alzira; pocs, però, s’hi refereixen al fet del bateig.

Pere Antoni Beuter, en la Primera Part de la Història de València (1538), escrivia: "... Vingué aprés sant Bernat a Carlet, y trobà que son pare era mort. Y convertint a dos germanes que trobà vives, no pogué convertir al germà, que era senyor de Carlet. Per ço, recelant-se que no se.n penedissen les germanes y per afalachs o temor no tornassen a voler ser mores, fugí-sse.n ab elles a Guadasuar. Y de allí anà-sse.n al lloch hon està huy la sua sglésia y ell fon martyrizat..." (f. LXVIII v.)

Rafael Martí de Viciana, en la Crónica de la ínclita y coronada Ciudad de Valencia… (1564-1566), també descriu la fugida: “… Y ya que havía muchos años que fray Bernardo residía en aquel convento, acordó bolverse a Carlet, por visitar sus deudos y convertir a la fe de Christo algunos de sus parientes; y con esta sancta intención llegó a Carlet, donde convirtió dos hermanas donzellas que tenía. Y porque los otros agarenos de la tierra estavan obstinados en su secta, y le yvan mucho a la mano, tomó sus dos hermanas christianas y llevólas a Guadazuar, que es un lugar de la huerta de Algezira, y desde allí las metió en una fragura de matizales que havía muy cerca de Algezira…” (III Part, f. CIXXI v.). 
Gaspar Escolano, en Décadas de la Historia de la insigne y coronada ciudad de Valencia y Reyno de Valencia, al llibre 8é de la II part (1611), ho torna a repetir: “4…. Sólo las dos hermanas se passaron al vando de Bernardo, y alumbradas del cielo recibieron el baptismo, llamándose Gracia y María, según parece por el epitafio que fue hallado en su sepulcro, quando se abrió en nuestros días… 5… Llegaron a un pueblo comarcano llamado Guadaçuar y, no teniéndose por seguros del nublado que sobre ellos había de descargar, quando los hallase menos Almançor, caminaron hasta Alzira, y se escondieron entre unos xarales, o bosques vezinos, donde passaron dos días…”.

Modernament el prevere Pedro Sucias Aparicio, en el seu manuscrit Notas útiles para escribir la historia del Reyno de Valencia (1911), quan comenta l’antiguitat de la Parròquia de Guadassuar, precisa els fets i nega l’existència d’una comunitat cristiana: “Según los documentos que hemos visto, esta iglesia es de mediados del siglo XVI aunque admitimos que en tiempos anteriores hubiese otra de menos importancia; esto también lo dice Escolano que en el año 1.100 se refugiaron allí San Bernardo Mártir de Carlet, cosa que no podemos creer, pues en aquellos tiempos, el pueblo de Guadasuar eran sólo algunas casas de campo y no había tal templo cristiano.” (p. 270).

Mossén Andreu Monsó Nogués, en Sang a la Ribera (1959), comenta també críticament aquesta tradició: “Una altra tradició, ja recollida al segle XVII, com es llig en alguns autors, els fa aturar-se davant de Guadassuar, per obs d’aprofitar les aigües que hi havia en abundància i batejar Saida i Soraïda, donant-los els noms de Maria i Gràcia. Tampoc no sembla massa vella i la raó històrica ens esdevé prou feble, la hipòtesi de la carretera, o camí d’Alzira, per on devien anar…” (p. 52).

Siga veritat o llegenda, el ben cert és que a Guadassuar la Capella del Baptisme de la seua Església fins la guerra civil va estar presidida per les imatges de Sant Bernat i de les seues germanes. Allí, per exemple, l’any 1610 van ser batejades dues xiquetes morisquetes, una de les quals rebé els noms de Maria Gràcia.

(887)
Esperansa Jusepa

Maria
Gràcia
A 17 de octubre 1610, io, el dit rector Yvarra, bategí sub conditione, de orde del señor Patriarcha, a dos chiquetes morisquetes, la una se li a posat nom Esperansa Jusepa, de la qual és compare Jaume Torres y comare Hisabet Joan Cornejà y de Yvarra, viuda, y a l'altra se li posà nom Maria Gràcia, de la qual són compares Pere Sentamans, major, y Catalina Vallsebre y de Boïls, viuda.


També cal destacar, que entre els símbols vicentins (corb, mola, aspa…) del sòcol ceràmic del segle XVIII de l’església, n’apareixen dos amb la representació de les palmes del martiri i les tres corones, que són un símbol dels màrtirs i diversos autors identifiquen també com a símbol dels màrtirs Bernat, Maria i Gràcia.

Finalment, l’any 1946 el guadassuarenc monsenyor Vicent Roig i Villalba, bisbe de Valledupar (Colòmbia), en la seua primera visita a Guadassuar va consagrar les meses de l’altar major i de dos capelles de la parròquia, així com de l’altar major de l’ermita de sant Roc, i, entre les diverses relíquies de sants valencians dipositades en les ares, trobem les dels sants Bernat, Maria i Gràcia d’Alzira, segons les certificacions conservades. A més, la Parròquia conserva un reliquiari del segle XVII amb el nom de Sant Bernat inscrit al seu peu.
 

En resum, la tradició ha assegurat al llarg del temps la vinculació de sant Bernat i les seues germanes amb Guadassuar, i el poble de Guadassuar ha conservat memòria d’aquest fet, encara que ara cap imatge els recorde en l’interior del temple.

                                                           J. Enric Mut i Ruiz
Cronista Oficial de Guadassuar
(Article publicat en el Programa de Festes de Sant Bernat d’Alzira)

Recentment s'han canviat de nou les rajoletes ceràmiques per afegir les germanes a petició de la Confraria de Sant Bernat d'Alzira, quedant com a "Plaça del Ravalet de Sant Bernat i les Germanes"

 




divendres, 21 de desembre de 2018

LA UNIVERSITAT DE GUADASSUAR (1581): 437 aniversari d’autonomia municipal




Terme de la Universitat de Guadassuar (1582). A.M.G. Còpia de 1847

El 22 de desembre de 1581 Felip II signava a Lisboa el Reial Privilegi pel qual el lloc de Guadassuar deixava de ser un lloc o carrer d’Alzira i passava a constituir-se com una entitat administrativa pròpia i autònoma, amb el títol d’Universitat Reial, previ donatiu de 5.000 ducats al Reial Patrimoni. El creixement demogràfic (Guadassuar quintuplicarà la població al llarg del segle XVI i superarà el miler d’habitants), urbanístic i econòmic, gràcies a la morera i l’exportació o venda de seda, legal i moltes vegades fraudulenta, expliquen tota esta evolució. L’aparició d’una poderosa classe dirigent, d'una oligarquia local, impulsarà els canvis.

Guadassuar seguirà el mateix camí iniciat per Algemesí (títol d'universitat de 15 de desembre de 1574, amb 8.000 ducats de donatiu, síndic Bernat Guinovart) i Carcaixent (títol d'universitat d'11 de març de 1576, síndic Bernat Talens). Les tres poblacions, amb notable augment demogràfic i força econòmica, construiran les noves esglésies i obtindran el seu autogovern, com a entitats distintes i separades de la Vila Reial d’Alzira. 

Són processos costosos: per exemple Guadassuar començà el 1560 la construcció de la nau principal de l’església amb un cost de 5.000 lliures, el 1577-1578 continuà amb les façanes exteriors, sagristia i altres elements per 1.170 lliures, i el 1581 farà el donatiu de 5.000 ducats pel títol d’Universitat.  

Evidentment hi ha uns antecedents, unes queixes, per demanar la seua separació: es queixen sobretot d’indefensió per part de les autoritats d’Alzira davant de l’ús abusiu de les aigües de reg de la séquia de Carlet que fa l’Alcúdia; de problemes en les pastures comunals; de l’obligació d’assistir a certs actes religiosos a Alzira; dels deutes carregats sobre Guadassuar per les autoritats d’Alzira; de les contínues denúncies per les vendes i exportació de seda fraudulentes (principals propietaris de Guadassuar, entre ells el síndic Antoni Torres), etc. Ací tenim alguns exemples:

- 1556: Suplicació i recurs d’en Pere Fluvià, llaurador del lloc de Carcaixent, i d’en Benet Perales, llaurador de G., contra el Justícia de la Vila d’Alzira perquè els siguen anul·lades les penes imposades per pasturar els seus bestiars en les hortes d’aquells llocs.
 
- 1563: Procés de la vila d’Alzira contra els rectors, vicaris, llumeners de les esglésies dels llocs d’Algemesí, Guadaçuar, Albalat de Pardines i Pardines, Ternils, Carcaixent i Cogullada per raó de la no assistència a la processó que es feia en dita Vila, amb creu i capes, en el dia de la solemnitat del Corpus Christi. 

- 1564: Procés dels honorables Jaume Boyls i Lluís Boyls i molts altres llauradors del lloc de Guadaçuar (Mateu Vinyoles, Miquel Sentamans, Jeroni Osca, Francés Sentamans, Bertomeu Osca, Antoni Sentamans, Antoni Torres, Vicent Osca, Lluís Macià, Antoni Carbó), contra el noble i magnífic don Jaume d’Íxer, arrendador dels drets de Sa Majestat, i el Procurador Patrimonial de Sa Majestat. Declaració vendes de seda.

 - 1569: Procés del lloc de Guadaçuar contra la noble dona Àngela de Ribelles i de Castellví, senyora de la vila de l’Alcúdia i del lloc del Ressalany, per alterar la jurisdicció de la Vila d’Alzira en els seus termes, terres, aigües i drets, pertorbats pel sequier i veedors de la séquia dita de Carlet.

- 1575: Recurs. Procés dels Jurats de la Vila d’Alzira contra Jaume Anyó i altres veïns de G., per raó de deutes provinents dels llibres col·lectors de l’impost de la Peita.

- 1576: El síndic de Guadaçuar, Antoni Torres, es queixa davant de la Reial Audiència que fa sis anys del plet contra el lloc de l’Alcúdia sobre el repartiment de les aigües de la Séquia de Carlet, sense que actue el Justícia d’Alzira.

- 1576: Antoni Torres, síndic del lloc de G., es queixa que en el llarg plet entre el Justícia i Jurats de la Vila d’Alzira i don Giner de Perellós, sobre pagament d’un censal, s’havia decidir cobrar-lo de la peita de Guadassuar, que controlaven els d’Alzira.

El procediment per obtenir l’autogovern començava amb la presentació dels Capítols organitzatius de la nova Universitat (semblants als d’Algemesí i Carcaixent) i el lliurament d’un donatiu econòmic a la corona. 

El síndic de Guadassuar Antoni Torres va presentar els 34 capítols, que després el rei aprovava (= Plau a sa Majestat) o retocava. En resum, els 34 capítols presentats són els següents:

1.- Es crea una Universitat distinta i separada d’Alzira, amb govern, regiment i administració pròpia. Demanaven quatre Jurats però el rei en concedix tres, elegits en la vigília de Pentecosta pel Consell de la Universitat.

2.- Manté tots els privilegis, franqueses, llibertats, gràcies, immunitats i exempcions que els d’Alzira i, igualment, el Justícia i Jurats de Guadassuar podran concedir cartes de franquesa (exempció de càrregues o impostos).

3.- Els primers Jurats seran nomenats pel Batle General i, després, per elecció del Consell, els quals juraran el càrrec la vespra de Pentecosta davant el Batle local.

4.- Els Jurats seran competents en causes d’emprius (DNV. Dret d'aprofitament comunal d'alguns béns rústics, generalment pastures, boscos i aigües, que tenen els veïns d'un poble), cises (DNV. Impost que es cobrava sobre els comestibles i altres mercaderies, llevant una part del pes o de la mesura) i peites (DNV. Tribut que es pagava al rei o al senyor territorial pels béns seents que es posseïen), etc. igual que en les altres Universitats. El rei limita la jurisdicció en emprius fins 300 sous, i solament en cises i peites. 

5.- Els Jurats podran obrir un Almodí o Cambra de forment i altres grans, obrir forn i posar preu, fer repartiment dels cereals i altres aliments entre els veïns i cobrar per mitjà de ministres. S’accepta però amb el nom de Cambra i no d’Almodí.

6.- Els Jurats podran fer nominació i elecció de Consellers. El rei aprova que vint-i-cinc persones integren el Consell General i nou, el Consell Particular.

7.- El Justícia, els Jurats i Consell poden tindre Casa per reunir-se el Consell, presidit pel Justícia o el seu lloctinent.

8.- Els Jurats, consultat el Consell i el Justícia o lloctinent, poden aprovar ordinacions, estatuts, etc. per al bon govern de la Universitat. El rei accepta amb la condició que no siguen contraris als Furs.

9.- Els Jurats abans de reunir el Consell, proposaran els temes a tractar i el que es propose al Consell General serà deliberat prèviament en el Consell Particular.

10.- També poden tenir un mercat setmanal, igual que la resta d’Universitats Reials.

11.- Els Jurats i Consell podran elegir els oficials necessaris, amb els salaris convinguts: Advocat, síndic, nunci, escrivà i col·lectors. El rei es reserva l’elecció de l’Escrivà del Consell i del Justícia.

12.- Els Jurats i Consell podran elegir cada any un Justícia, un Assessor o Lloctinent del Justícia i un Mostassaf (DNV. Funcionari municipal que tenia al seu càrrec vigilar i contrastar els pesos i les mesures, sancionar els infractors, comprovar la bona qualitat dels aliments i els seus preus, i vetlar per les obres fetes pels particulars en les seues cases).

13.- També podran imposar taxes per pagar els deutes i avituallar la universitat. El rei concedix el capítol, però no poden imposar cises sense permís reial ni carregar censals sense permís del Batle General del Regne de València.

14.- La duració del càrrec de Jurats serà anual i un mes després d’acabat el seu ofici donaran compte als nous Jurats. El rei accepta però els diners els guardarà el Clavari (DNV.  Persona que té al seu càrrec la custòdia de les claus d'un lloc, caixa), que donarà compte als Jurats.

15.- El rei nomenarà un Batle local, que prendrà jurament al Justícia, Mostassaf i lloctinents. Nomenarà els Jurats, Justícia, Mostassaf i lloctinents com és costum en les Universitats Reials.

16.- Els termes generals d’Alzira i Guadassuar continuaran comuns per a tots els seus veïns, per a empriuar, pasturar, portar sal de les salines, anar als rius i a la mar pels seus camins, veredes, com és costum.

17.- D’ara en avant els censals, càrrecs, cises, etc. d’Alzira i Guadassuar queden separats.

18.- Totes les peites i drets que pagaven els veïns de Guadassuar per les seues cases, terres, heretats i possessions seran de la Universitat de Guadassuar. El rei accepta però matisa que les cises només es podran imposar sobre les mercaderies.

19.- Els veïns de Guadassuar respondran dels censals i altres imposicions de la Vila d’Alzira segons el repartiment proporcional que els corresponga.

20.- La taxació i compartiment dels censals i altres imposicions serà feta pel Batle General de València, pel seu assessor i per l’Advocat Fiscal, sense pagar cap salari.

21.- El dit compte i examen es farà prèvia consulta dels Síndics d’Alzira i Guadassuar, que seran oïts i nomenaran un expert per cada part per revisar els comptes.

22.- El Batle General, una vegada revisats els comptes fets pels Síndics, farà la compartició amb igualtat.

23.- El Batle General, en cas de discòrdia, resoldrà amb justícia.

24.- El Justícia de Guadassuar i el seu lloctinent exerciran la jurisdicció civil en primera instància. En la segona, es guardarà allò establit en els Furs.

25.- El Justícia d’Alzira i el de Guadassuar actuaran dins dels seus límits propis.

26.- Les apel·lació, recursos, etc. es faran davant dels respectius Justícies de Guadassuar o d’Alzira. Solament es podrà apel·lar, recórrer, etc. davant d’un jutge en les causes de més de 50 lliures o davant del Governador o altres oficials reials de València.

27.- El Justícia de Guadassuar i el seu lloctinent tindran jurisdicció criminal entre els veïns de Guadassuar i persones que delinquiran en el seu terme fins a la mutilació de membres (Jurisdicció alfonsina). En els casos de mort natural, mutilació de membres i altres es recorrerà al Justícia d’Alzira.

28.- Demanen que el Justícia de Guadassuar i lloctinent puguen tractar tots els casos criminals per evitar la ingerència del Justícia d’Alzira, que comprenguen la pena de fracció de presó, de galeres, de desterro temporal o perpetu, d’assots greus i si convindrà turmentar a qualsevol delinqüent... El rei només els concedix la jurisdicció alfonsina del capítol 27.

29.- Totes les penes o calònies pecuniàries imposades als delinqüents seran aplicades al fisc reial o perdonades pel Justícia de Guadassuar, sense intervenció del Justícia d’Alzira. El rei manifesta que solament s’aplicarà el que es diu al fur del rei Alfons i al fur del rei Martí.

30.- Quan el Justícia d’Alzira condemne o aplique composicions econòmiques per delictes comesos en els límits de Guadassuar, en casos de mort natural o mutilació de membres, les dites penes pecuniàries seran compartides entre els Justícies d’Alzira i de  Guadassuar, segons el fur alfonsí.

31.- El Lloctinent de Justícia de Guadassuar estarà subordinat al Justícia.

32.- El Justícia de Guadassuar podrà  tenir presó i nomenar carceller per a custodiar les persones empresonades per deutes civils o criminals.

33.- El Justícia de Guadassuar podrà nomenar missatges i ministres i podrà erigir costell  (DNV. Columna on s'exposaven els reus condemnats a la vergonya pública) per a punir i castigar els delinqüents.

34.- La jurisdicció civil i criminal del Justícia i el seu lloctinent s’estén per tot el terme de Guadassuar, començant des de les cases de Guadassuar fins al molló entre Algemesí i Guadassuar fins al riu i al terme de l’Alcúdia, seguint la mollonera del Realenc, fins a tornar al mateix molló d’Alginet = “Plau a Sa Magestat concedir-los lo exercisi de la jurisdicció, en los precedents capítols concedida, dins lo lloch, en lo terme y part de térmens que aprés seran senyalats per sa Magestat, o per son llochtinent general y Real Audiència de València, als quals sa Magestat acomet.”

Una vegada adquirida la nova condició administrativa es posava en marxa tota l’estructura pròpia: nomenament dels Jurats, del Justícia, del Batle, del Mostassaf... Calia una casa del Consell, construir la Cambra de Forment i altres cereals (actual Biblioteca), obrir una carnisseria, organitzar el mercat setmanal els dijous, etc.

També s'havia de delimitar el nou terme municipal, per la qual cosa es va procedir l’any 1582 a mollonar el terme. Va actuar com a síndic procurador de Guadassuar el notari Jeroni Ferri i com a expert Alonso Just, obrer de Vila, Es diu que el lloc de Guadassuar tenia 196 cases, “habitat y poblat de llauradors e hòmens que treballen en lo exercisi de agricultura”.

Conservem una còpia del primitiu terme de la Universitat feta l’any 1847 (“Mapa del terme comú de Guadasuar y Alcira segons consta dels antecedens de Bernat Genís y Just de Alcira”). Allí podem llegir que la delimitació del terme es va fer per fases: El doctor Vicent Vidal mollonà la part de llevant (est) l’any 1582, el 1596 el magnífic Vicent Vives mollonà la part de migdia (sud) i el 1628 el doctor Cristòfol Cardona a ponent i tramuntana (oest i nord). El terme seria modificat de nou el 1731 quan Guadassuar adquirisca el títol de Vila.

El jurament dels càrrecs tenia lloc la vespra de la Pentecosta i deu dies després presidien la processó del Corpus, la principal festa dels municipis valencians, amb gran esplendor i manifestació del poder municipal, a més del religiós.

Les dades que tenim sobre els càrrecs de l’època foral són les següents:

BATLES DE GUADASSUAR (representants del Reial Patrimoni, nomenament reial)

Antoni Torres (1582 a 1586, 5 anys)
Jaume Torres, fill i hereu d’Antoni Torres, “que morí” (1587)
Nicolau Climent (1588-1597, 32 anys)
Batiste Ximeno (1598, durant la suspensió de Nicolau Climent)
Nicolau Climent (1600-1621, 22 anys)
Joan Ximeno Tarragona (1622-1630, 9 anys)
Pere Joan Ximeno (1631-1634, 4 anys)
Agostí Ximeno Tarragona (1635-1639, 5 anys)
Josep Ximeno (1640-1662, 23 anys, renuncia per estar impedit)
Vicent Ximeno, nebot de l’anterior (1663-1684, 22 anys )
Pere Barberà (1685-1703, 19 anys)

JURATS EN CAP
1595: Jeroni Boïls                                                                 
1596-1597: Damià Climent.                                             
1631: Gaspar Boïls

JURATS 1582:
Jaume Ximeno, Miquel Sentamans, Lluís Montalbà

JURATS 1591:
Joan Ximeno, Lluís Vallcebre i Joan Cordovés

ESCRIVANIA DEL CONSELL (nomenament reial)

1601-1608: Jeroni Ferri, notari de Guadassuar (arrendada al notari Jaume Llopis)
1608-1620: Domingo (o Miquel) Gamieta, d’Algemesí, notari de Carcaixent (escrivania arrendada al notari Jaume Llopis per 10 lliures anuals)
1620-1636: Jaume Llopis, notari de Guadassuar

ALTRES CÀRRECS:

ANYS
JUSTÍCIA
LLOCTINENT
MUSTAÇAF
1582
Pere Ximeno

Miquel Sentamans
1583
Jaume Anyó

Bertomeu Carbó
1584
Miquel Hieroni Sentamans

Hieroni Boïls
1585
Lluís Montalvà

---
1586
Jaume Osca

Joan Ximeno
1587
Miquel Sentamans

Lluís Perales
1588
Cosme Ximeno

Pere Ximeno
1589
Pere Carbó

---
1590
Johan Sans

Damià Climent
1591
Lluís Montalvà

---
1592
Francés Pals

Lluís Climent
1593
Hyeroni Boïls

Antoni Sentamans
1594
Jaume Osca

Hyeroni Roig
1595
Jaume Ferrando

Vicent Anyó
1596
Lluís Boyls

Batiste Savall
1597
Pere Montalvà

Pere Ferrandis
1598
Antoni Sentamans

Miquel Sentamans
1600
Vicent Boyls
Joan Hyeroni Boyls
Francesc Pals
1601
Hyeroni Boyls
Hyeroni Montalbà
Bernat Montalbà
1602
Damià Climent
Jaume Climent
Miquel Ferrer
1603
Jaume Ximeno
Joan Ximeno
Jaume Osca
1604
Pere Carbó

Lluís Balsebre
1605
Cosme Anyó

Jaume Torres
1606
Hieroni Osca
Joan Osca
Gaspar Boïls
1607
Cosme Anyó
Pere Anyó
Jaume Ferrando
1608
Vicent Montalbà

Joan Roig
1609
Vicent Ximeno

Cosme Anyó
1610
Jaume Roig
Jaume Ferrando
Joan Roig
1611
Miquel Barberà

Jaume Ximeno
1612
Vicent Montalbà de Pere
Pere Montalbà
Joan Boyls
1613
Jaume Ferrando

Joan Boyls
1614
Gaspar Bohils
Jaume Boyls
Miquel Sentamans
1615
Antoni Torres
Vicent Torres
Lluís Boyls
1616
Vicent Ximeno
Pere Sentamans
Miquel Gibert
1617
Pere Sentamans
Joan Cordovés
Vicent Montalbà
1618
Pere Sentamans
Antoni Sentamans
Joan Boïls
1619
Vicent Perales
Antoni Osca
Vicent Ximeno
1620
Antoni Torres
Vicent Torres
Joan Roig
1621
Miquel Ximeno
Antoni Osca
Cosme Anyó
1623
Geroni Osca
Jaume Boïls
Vicent Ximeno
1624
Geroni Osca – Gaspar Boïls- Geroni Montalbà
Josep Montalbà
Joan Roig
1625
Pere Anyó
Cosme Anyó
Miquel Ximeno
1626
Pere Sentamans
Francés Sentamans
Pere Montalbà
1627
Jaume Boïls
Francés Boïls
Vicent Perales
1628
Agustí Ximeno
Antoni Torres
Antoni Torres
1629
Miquel Ximeno
Francés Jornet
Pere Montalbà
1630
Pere Vicent Perales
Vicent Roig
Gaspar Boïls
1631
Jaume Ynoges
Martí Ynoges
Pere Anyó
1632
Vicent Ximeno
Agostí Ximeno
Miquel Ximeno
1633
Miquel Ximeno
Miquel Ximeno, menor
Geroni Osca
1634
Gaspar Boïls
Juame Ynoges
Pere Vicent Perales
1635
Pere Montalbà
Joan Montalbà
Josep Montalbà
1636
Bernat Barberà
Geroni Osca
Jaume Inoges
1637
Andreu Hervàs
Vicent Jornet
Joan Montalbà
1638
Domingo Anyó
Joan Anyó
Joan Cordovés
1639
Francés Boïls
Miquel Ximeno
Pere Montalbà
1640
Joan Ferrer
Antoni Alòs
Antoni Torres
1641
Lluís Climent
Joan Monyós
Miquel Ximeno
1642
Joan Montalbà
Antoni Torres
Andreu Perales
1643
Antoni Alòs
Jaume Montalbà
Bautista Montalbà
1644
Agostí Ynoges
Joan Cordovés
Vicent Jornet
1645
Cosme Llopis
Joan Jornet
Joan Ferrer
1646
Valero Montalbà
Lluís Montalbà
Pere Vicent Perales
1647
Vicent Perales
Pere Vicent Perales
Bautista Montalbà
1648
Andreu Ervàs
Batiste Ervàs
Joan Colomina
1649
Vicent Jornet
Josep Jornet
Vicent Perales
1650
Lluís Montalbà
Valero Montalbà
Vicent Roig
1651
Antoni Osca
Pere Joan Osca
Agustí Ximeno
1652
Vicent Montalbà de Pere
Pere Montalbà
Agostí Ynoges
1653
Joan Ferrer
Pere Joan Ferrandis
Joan Montalbà
1654
Agustí Ynoges
Vicent Belsa
Vicent Perales
1655
Vicent Belsa
Batiste Belsa
Andreu Mas
1656
Joan Montalbà
Miquel Montalbà
Vicent Jornet
1657
Andreu Ervàs
Gaspar Rita
Antoni Osca
1658
Francés Sentamans
Francés Laguia
Pere Joan Ferrandis
1659
Joan Montalbà
Antoni Montalbà
Vicent Perales
1660
Antoni Osca
Pere Joan Osca
Gaspar Rita
1661
Batiste Belsa
Vicent Belsa
Vicent Tosca
1662
Juseph Montalbà
Vicent Hosca
Andreu Ervàs
1663
Geroni Barberà
Pere Barberà
Gaspar Rita
1664
Batiste Belsa
Vicent Belsa
Vicent Osca
1665
Pere Barberà
Agostí Barberà
Andreu Hervàs
1666
Antoni Osca
Pere Joan Osca
Lluís Montalbà
1667
Joan Anyó
Domingo Anyó
Pere Barberà
1668
Pere Barberà
Geroni Barberà
Andreu Ervàs
1669
Theodoro Lucas
Andreu Hervàs
Antoni Osca
1670
Francés Boïls
Antoni Osca
Vicent Belsa
1672
Jaume Magraner
Juseph Fuster
Evaristo Boïls
1673
Evaristo Boïls
Juseph Anyó
Theodoro Mas
1674
Gerardo Figueres
Vicent Perales
Joan Anyó
1680
Pere Barberà
Geroni Barberà
Lluís Clérigues
1681
Juseph Fuster
Lluís Boïls
Melchor Boyls
1682
Vicent Montalbà
Batiste Montalbà
Antoni Alòs
1683
Juseph Ortells
Vicent Hosca de Vicent
Vicent Perales
1684
Vicent Montalbà


1687


Agustí Alòs
(Font: Elaboració pròpia) .

Nota. Les definicions entre parèntesi pertanyen al Diccionari Normatiu Valencià).
                              
J. Enric Mut Ruiz
Cronista oficial de Guadassuar