1.- Introducció
L’advocació de Crist de la Penya es documenta per primera
vegada al segle XVIII (1726-1752), però és més antic segons els estudis
efectuats durant la seua restauració (segle XVII). Sempre ha estat considerat
com un copatró de la població, al qual s’acudia en les èpoques més difícils i
en els moments més dramàtics (plagues de llagosta, epidèmies palúdiques,
còlera, sequeres, inundacions, perill de guerres, etc.) amb rogatives i processons
singulars. Això explica la veneració i el respecte que li han tributat els
guadassuarencs de tot tipus i condició al llarg dels segles.
Postal de l’anda del Crist, amb l’anda
primitiva, anterior a 1936
Segons llegim en l’acta d’ajuntament de 1752 (document 1),
l’ermità estava malalt i calia nomenar un ajudant per mantenir l’edifici, un santuari
molt visitat tant pels fidels locals com pels forasters, i recollir
almoines per a les festes. La dada curiosa és que es diu que en aquell moment
el Crist es conservava en una capella separada de l’ermita, segurament
en la casa de l’ermità, tal vegada perquè l’ermita patia un accelerat
deteriorament, ja que, de fet, es va reconstruir entre 1769-1783.
Però la documentació notarial, concretament les disposicions testamentàries del segle XVIII, ens avancen les dates, però, tot i que no s’especifica l’advocació del Crist, podem considerar que és el Crist de la Penya. Per exemple, en el testament de Josepha Montalvà, viuda de Vicent Perales, dictat davant del notari de Guadassuar Vicent Montalvà el 24 de gener de 1726 (document 2, extracte), entre les disposicions per la seua ànima, podem llegir que demanava entre altres coses que el dia del seu funeral se li cantaren tres misses: una de cos present, una altra a la Mare de Déu del Roser i la tercera al “Santo Christo”, en els seus altars.
El 1760 l’ajuntament va nomenar un nou ermità i un nou suplent,
Gaspar Boïls i Pedro Boïls respectivament, per cuidar l’ermita i la capella del
Crist (document 3, extracte).
L’arquebisbe de València, Juan Francisco Giménez del Río
(1796-1800), concedí 80 dies d’indulgències a tots aquells que devotament
resaren un Credo davant d’aquesta imatge, a la qual també se li dedica una
novena en els dies següents a la festa.
Fins
a mitjans del segle XIΧ la seua festa se celebrava el dia 23 de gener, però va
ser canviada al 6 d’agost, dia en què l’església commemora la festa de la
Transfiguració del Senyor al mont Tabor o festa del Salvador, instituïda com a
festa universal el 1457 pel papa valencià Calixt III en record de la victòria
de Janos Hunyadi sobre els turcs a Belgrad.
2.- El Crist de la Penya
Conta la llegenda que un donant anònim va deixar la imatge
del Crist una nit de forta pluja i tempesta a la porta de l’ermita de Sant Roc
i que la imatge va ser trobada per l’ermità Manuel de la Penya, encara que no
es documenta cap ermità amb tal cognom en aquella centúria com refereix el
relat oral. (El cognom Lapenya actual procedeix de Paiporta i es data al segle XIX). Portada a l’església
diverses vegades, de nou reapareixia a la porta de l’ermita, per la qual cosa van
decidir que es custodiara allí. Lluís Martínez Domínguez, d’Algemesí, va
redactar un relat rimat sobre El trobament del Santíssim Crist de la Penya
de Guadassuar (document 4) i, també, Rafael P. Súria Albinyana,
firmant de les Normes de Castelló (1932) i veí de Guadassuar durant anys, va
escriure un poema sobre la llegenda que titula Crònica Rimada del Gloriós
Trobament (document 5).
L’explicació de la seua advocació la trobem precisament en el
retaule ceràmic de la façana de l’ermita, de finals del segle XVIII (1789a). Ací
està explicat el seu nom: La creu del Crist crucificat està assentada sobre una
roca o penya, que simbolitza que
Crist és el fonament de la fe, la pedra angular, el Messies. Al seu costat
veiem, de peu, la Mare de Déu, que té un gran punyal clavat al seu cor –símbol
del seu gran dolor-, i sant Joan, que porta una palma en la mà -símbol del
martiri. També trobem un sol i una lluna simbòlics: Crist és el sol, la imatge
de Déu, i la lluna, la resurrecció, o la imatge de l’home.
3.- Les andes de la Pau
Fins al segle XIX el Crist només eixia en processó en casos
molt comptats, quan era necessària la seua intercessió, juntament amb la Mare
de Déu de la Misericòrdia, com a protectors de la comunitat; sembla, però, que al
llarg del segle XIX començarien les processons anuals, primer el dia 23 de
gener i després ja el dia 6 d’agost. Això explica que no aparega en la relació
de festes anuals de 1771, destinada al Comte d’Aranda.
L’any 1914 va començar la I Guerra Mundial i la festa del
Crist es va aprofitar per demanar la pau al món. Com descriu Agustí Roig
Barrios, al seu article Les andes del sant Crist de la Penya, el
rector Eduardo Alberich Verdejo va proposar construir unes andes més
artístiques per portar en processó el Crist que s’anomenarien les
andes de la Pau, per a les quals va fer el primer donatiu.
L’any 1915 es va fundar el Sindicat Catòlic Agrari i
Caixa Rural del Santíssim Crist de la Penya i s’adhereix al projecte, igual
que el veïnat. Una comissió començà a recaptar fons per a les
noves andes, amb rifes, donatius etc. i un dels mitjans que més ajudaren en aquesta
empresa, foren les funcions de sarsuela i sainet valencià del Grup Artístic
Teatral.
El 30 de juliol de 1916 foren portades les andes al poble i
beneïdes el dia 5 d’agost. Com recull Agustí Roig de les memòries que deixà
escrites Josep Marqués Oliver: ”El
domingo 30 de julio de 1916, siendo sobre las nueve de la mañana, entraron en
esta Villa de Guadassuar las andas con cuatro ángeles del Santísimo Cristo de
la Peña. Las entraron por la calle del Huerto porque las traían de Valencia en
tren”. (Per l’estació del ferrocarril
de l’Alcúdia. El Diario de Valencia, La Correspondencia de Valencia i Las Provincias se’n feren ressò).
El diari tradicionalista carlista de Madrid, El
Correo Español, també la recull,
però a més ressenya el nom dels autors de les andes fins ara
desconeguts: Antonio Alcantud la va modelar, Francisco Mates Peris la
va decorar i daurar, i Luis Porta la va tallar. També s’especifica que el disseny era
de Vicente
Pellicer Arándiga, president del Sindicat Catòlic Agrícola, fundat
aquell any.
Aquell any la festa del Crist va ser doble: es va celebrar
el dia 6 d’agost, dia de la seua
festa, i també el diumenge següent, dia
13, a càrrec del Sindicat Agrícola.
L’any 1920 es va incorporar la il·luminació elèctrica a
l’anda del Crist. La processó del Crist era la que més gent congregava sempre;
per exemple, segons el Diario de Valencia,
l’any 1926 participaren unes mil persones en la processó, d’una població de
3.583 h.
L'any 1922 l’ajuntament aprovà l‘ampliació de la Capella del Crist cap a l’exterior, per ubicar el Crist i la nova anda en la seua capella renovada d’estil neoclàssic, protegit per una gran porta amb un gran vidre.
Aquestes artístiques andes es veieren afectades per
l’incendi de l’atemptat de 1934 i foren cremades el 1936. Només es va salvar
una de les capelletes de la base (el taller de Sant Josep). Després de la
guerra li encarregaren a l’escultor Enrique
Galarza Moreno una nova reproducció de les antigues. Les noves, també fetes
amb moltes aportacions, especialment del grup de Teatre, foren beneïdes el dia
5 d’agost de 1942 pel nou rector Salvador Cotanda Mateu.
El poeta local Josep Mª Cléries Sabater va compondre unes decimetes
sobre les noves andes per a la cavalcada d’aquell any 1942, ja publicades per Agustí Roig.
A l'ermita, està previst,
tot el poble acudirà
i el rector beneirà
les andes del nostre Crist.
Són joia, com tots han vist,
d’Enric Galarza escultor.
I per a més esplendor
la banda estrena taulat,
la fusta és de qualitat,
l'audició serà millor.
Galarza és l'autor genial
de les andes del Sant Crist;
s'inauguren s’ha previst
en la festa principal.
S'ha cobert tot el que val
amb donatius i funcions;
artístiques actuacions
del Folco, Xilo i Emília
la Corretgera i família
i Roig tocant les cançons.
En estes andes luxoses
el poble ha contribuït
i entre tots s'han reunit
quantitats prou copioses.
Podrem fer esplendoroses
les festes del nostre Crist.
Tindrem, com mai no s'ha vist,
la novena en sermó;
nou fills de la població
Per los notícies dels diaris deduïm que durant les primeres
dècades del segle XX, grups d’amics s’encarregaven de l’organització de la
festa. Per exemple, l’any 1917 es van encarregar Bautista Añó, Eliodoro Añó,
Salvador Mut, Rosendo Llopis, Francisco Pelegrí, Agustín Cerveró i Enrique
Sais, dirigits pel batxiller Joaquín Barberá Barberá, després sacerdot, segons
notícia del Diario de Valencia. Però
altres vegades eren les quintes les encarregades de la festa, com en 1926, que
foren els quintos de la lleva de 1901.
La festa sempre ha tingut dues parts: la vespra (dia 5
d’agost), amb una tradicional cavalcada de la plega i el
tradicional trasllat del Crist des de l’ermita de Sant Roc a l’església, i la
festa (dia 6), amb la missa solemne, amb sermó i orquestra, i la
processó general, sempre multitudinària, d’hòmens fins el tercer terç del segle
XX. Les dones també podien participar, però anaven al final, darrere de les
autoritats i de la banda de música; algunes descalces complint alguna promesa. Els
voltejos de campanes i la visita a l’ermita durant la novena, a poqueta nit, són
també elements integrals de la festa.
Tenim una informació periodística dels anys 20 de segle passat, en què s'explicita que en arribar el Crist a l'església es cantaria un villancet a orquestra, la qual cosa està relacionada amb la tradició valenciana de cantar motets al Crist al final de la processó (vegeu la Carxofa de Silla, d'Alaquàs, de Castellar-l'Oliveral, etc.), però sense angelet ni artefacte aeri. A més no podem saber si era un acte puntual o tradicional.
"Al volver a la iglesia se cantará un villancico a orquesta, continuando luego la marcha hacia la ermita de San Roque...".
Durant aquests dies per la nit, els concerts, el llançament
de grans globus, les grans traques quilomètriques i els castells de focs
d’artifici completaven la programació, amb algunes carreres ciclistes pel dia i
sessions de cine a la nit. La
Correspondencia de Valencia, ens informa que en
1904 eren tradicionals en la festa del Crist les albaes, els masclets, els
engraellats a l’estil tradicional (manifestació pirotècnica sonora
anterior a l'actual mascletà); també
s’esmenten en el Programes de Festa els tronadors, carcasses,
etc.
Igualment es buscaven bons pirotècnics
i dolçainers afamats.
La música és un element important, amb passacarrers i
concerts. Així, per exemple, l’any 1926 la banda invitada va ser la Banda
de Música la Primitiva de Llíria per al concert extraordinari del dia
5, juntament amb la Banda de Música Victòria de Guadassuar. Era
bastant normal contractar bandes de música de fora, com la Banda de Música de Polinyà per a la festa de Pasqua de 1931; la Banda de Música de Carcaixent i Banda de
Música de Llombai o la Banda de Música de Cullera, per a la
festa de Sant Vicent de 1934 i 1935 respectivament.
Pel que sembla la Banda de Música de Guadassuar acabà
desintegrant-se durant els anys de la República, perquè només s’esmenta alguna
xaranga per acompanyar els xiquets de comunió l’any 1931. L’any 1939 es tornà a
refundar amb els integrants de les diverses bandes, sota la direcció de
Virgilio Beltrán.
Una
nota curiosa és que a causa de la manca de llum calia contractar xiquets per
portar farols que il·luminaren la banda, així ocorria el 1942: “A Bernardo Peris Aleixandre cuarenta y una
pesetas, cincuenta céntimos, por lo pagado por él mismo a los niños por llevar
los faroles de la Banda en las
distintas procesiones celebradas durante el año actual”.
5.- Temps de revolució i de mort
A Guadassuar, com a tot arreu, la República va ser molt ben
rebuda, la corrupció i la injustícia havien despertat la necessitat d’un gran
canvi en les institucions i en la societat. A les eleccions municipals,
celebrades el dia 31 de maig de 1931, triomfava a Guadassuar la Coalició
Republicana amb 8 representats enfront de la Dreta Liberal amb 4.
Durant la República la festa del Crist continuà celebrant-se
enmig de la creixent conflictivitat políticosocial i l’augment de les tensions
entre dretes i esquerres. Tot i que la Constitució de 1931 restringia la
llibertat de cultes només a l’interior de les esglésies i es prohibien els
actes religiosos externs (processons, soterrars amb creu alçada...), en cada
municipi s’aplicava la normativa com es considerava oportú segons la idiosincràsia
de la població.
L’església es veia com l’aliat tradicional de l’Antic Règim,
de la monarquia i dels privilegiats, i, per primera vegada, s’intenta la
creació d’un estat laic i la separació entre l’església i l’estat. Naturalment
aquesta qüestió provocarà molts recels i tensions.
El mateix any 1931, a causa de la crisi econòmica,
l’ajuntament decideix no subvencionar la festa del Crist, però deixa entendre
que es pot celebrar si algú se n’ocupa i es demanen el permisos adients. En la
sessió del 30 de juliol tracten el tema “dada
la crisis de trabajo que se está atravesando y la excitación que con tal motivo
existe entre el vecindario, no deben celebrarse fiestas de ninguna clase...” (document 6).
L’article 27 de la Constitució, aprovada el 10 de desembre
de 1931, establia que: “... Todas las Confesiones podrán ejercer sus cultos
privadamente. Las manifestaciones públicas de culto habrán de ser, en cada
caso, autorizadas por el Gobierno...”. Per això calia demanar permís
cada any al Governador per fer algun acte extern, com la processó del Crist.
Però, al mateix temps l’ajuntament havia sufragat les palmes
del Diumenge de Rams, pagat la xaranga del dia de les Comunions del xiquets,
pagat la festa del dia de Pasqua... Igualment l’Ajuntament col·laborarà fins
1936 en la celebració de la festa i fira de Sant Vicent, davall
l’eufemisme de festa del Porrat (bandes de música, repartició de la Carn,
cavalcades, focs d’artifici, campaners, etc.).
Per un costat, la legislació prohibia tot tipus d’acte
públic de caràcter religiós i, per altre, no es podien canviar les tradicions i
costums de manera immediata. Veiem uns exemples de cada tipus:
“Por el Sr. Miñana se propone al Ayuntamiento se ponga en conocimiento
del señor Cura se abstenga, al ser requerido para administrar los sacramentos a
algún enfermo, de hacerlo con ostentación y procurando no ir en forma de
manifestación con farolillos y linternas y haciendo sonar la campana, puesto
que toda clase de manifestaciones están prohibidas en la vía pública y más cuando
se trata de cualquiera de las religiones que puedan actuar dentro del
territorio español. Por unanimidad se acuerda, vista la proposición que
antecede y previa discusión en la que intervienen todos los señores presentes,
aprobar la proposición presentada y que se oficie al señor cura con el acuerdo
del Ayuntamiento.
Por unanimidad se
acuerda, vista la proximidad de las fiestas, que se proceda a la limpieza de la
calle Mayor y arreglo de la misma.” (Sessió de l’Ajuntament de 14 de gener de
1932)
“En Guadasuar circuló
el rumor de que gente extraña iba a quemar la iglesia. Ello bastó para que el
pueblo, convertido en un ejército, tomara las bocacalles que dan acceso a la
población y pasase la noche en pie de guerra, haciendo que los desconocidos que
tal hazaña iban a realizar desistieran de ello. Una comisión del pueblo ha
visitado al teniente coronel de la Guardia Civil, de quien recibió
instrucciones para prevenir acontecimientos.” (La Voz. Madrid, 26 gener 1932)
“Se da cuenta por
lectura íntegra de una comunicación del Exmo. Sr. Gobernador Civil de la
provincia que dice así: “Contestando a la consulta que hace en su oficio de
fecha diez y ocho de los corrientes sobre información de la ley de treinta de
enero último, he de manifestarle que no puede permitirse que durante la
conducción por la vía pública de les cadáveres al cementerio, se escuchen
cánticos ni rezos, como así mismo acompañamiento del Clero revestido y con cruz
alzada, debiendo verificarse todos estos ritos religiosos dentro de aquel y
sobre la sepultura del finado, según dispone el artículo primero del citado
precepto legal.
En su consecuencia se
recuerda por unanimidad se oficie al señor Cura párroco transcribiéndole el
anterior oficio, advirtiéndole al propio tiempo que no se tocarán las campanas
en dichos actos, todo ello como consecuencia lógica de la interpretación dada a
la referida Ley por el Gobierno Civil de la provincia.”
(Sessió de l’Ajuntament
de 31 de març de 1932)
“El gobernador civil
ha impuesto tres multas de 250 pesetas a los párrocos de Albal, Guadasuar y
Chella por desobedecer las órdenes dictadas en materia religiosa; ... “ (La
Voz. Madrid, 3 de maig de 1932)
“Por el señor Miravalls Girbés, se propone al
Ayuntamiento que los bancos existentes en la Iglesia Parroquial, que se dice
son propiedad del Ayuntamiento, sean trasladados al salón de sesiones para dar
comodidad a público que asiste a las que celebra la Corporación municipal. La
presidencia le contesta que se harán las averiguaciones y comprobaciones
necesarias y de ser propiedad del Ayuntamiento se comunicará a este para que
acuerde acerca de la propuesta.” (Sessió d'Ajuntament del 24 de novembre
de 1932). No es tracta més.
“Por el señor
Miravalls Girbés se propone al Ayuntamiento la creación de un arbitrio
municipal sobre el toque de campanas en general y queda dicha proposición sobre
la mesa para su estudio.” (Sessió
de l’1 de desembre de 1932). No
es tracta més.
“A preguntas del Sr.
Miravalls Girbés, la presidencia contesta que había concedido la
correspondiente autorización para el volteo de campanas en el día de hoy y
seguidamente se pasó a votación la proposición de dicho señor que quedó para
estudio la sesión anterior, obteniéndose el siguiente resultado: Votan en favor
de la misma los señores Ribes Pérez, Úbeda Tormo, Miñana Baixauli, Miravalls
Girbés y Oliver Pelegrí, y en contra los señores Herrero Montalvá, Oliver
Rosell, García Salvá, Alonso Perales y señor presidente.
Resultando empate de
la anterior votación, se consideró de urgencia el asunto a votar, y repetida
dicha votación y habiéndose obtenido el mismo resultado, decidió el voto de
calidad de la presidencia, quedando desechada por lo tanto la citada
proposición.” (Sessió
de l'Ajuntament de 8 de desembre de 1932)
“Por el concejal señor Oliver Rosell,
presidente de la Comisión de fiestas, se pone en conocimiento de los demás
señores que componen la Corporación municipal del programa confeccionado para
las fiestas del Porrat que han de
celebrarse en los días 21, 22 y 23 del actual, acordándose prestarle su
aprobación y que los gastos que se originen sean abonados con cargo al
correspondiente capítulo y artículo del
presupuesto y que la publicación de dichos festejos se haga por medio de la
Unión Radio Valencia.” (Sessió
de l'Ajuntament de 13 de gener de 1934)
A Guadassuar, durant 1932 i 1933, hi hagué greus
enfrontaments socials derivats de l’incompliment de les Bases de Treball o Bossa de
Treball per part de la patronal; fins i tot, alguns empresaris foren
empresonats per l’autoritat governativa per imcomplir sistemàticament els drets
laborals. Les vagues foren contínues i en setembre de 1933, en la refrega entre
vaguistes i Guàrdia Civil, va morir el veí Estanislao Galdón Briz i resultaren
ferits altres manifestants i guàrdies civils. La premsa de tot Espanya es
refereix als fets de Guadassuar, en els quals ha d’intervindre el governador
civil. L’atur sacsejava molts pobles i contribuí a la radicalització social.
Aquest serà el problema més dramàtic de molts pobles: com crear llocs de
treball per tal que els treballadors, la majoria jornalers, pogueren alimentar
les seues famílies.
És tan greu la situació que en la Junta del Sindicat
Agrícola Catòlic, celebrada el dia 18 de febrer de 1934, el soci Vicente
Pellicer Arándiga, primer president del Sindicat i després assassinat el 18
d’agost de 1936, demanava “a los
patronos que no obstante estar las circunstancias malas que no rebajen los
jornales a los obreros”. (Llibre d’Actes del Sindicat Agrícola i
Caixa Rural del Santíssim Crist de la Penya).
En aquest context, el dia 26 de juliol de 1934, la imatge
del Crist de la Penya pateix un atemptat, que sobretot va afectar l’altar de
fusta i les andes. Els diaris van reproduir la notícia: Las Provincias, La Región (Ourense), La Voz (Madrid), etc. Algun
diari dona a entendre que s’havia cremat tota la imatge.
El Sol (Madrid)
La imatge es va salvar, amb taques per tot el cos, en
especial en els peus i cames, d’un líquid abrasiu i inflamable, que s’han
eliminat recentment durant la seua restauració perquè eren perjudicials per a
la imatge.
En les eleccions generals de febrer de 1936, en què s’imposa
clarament el Front Popular a tot l’estat, a Guadassuar, igual que a Benimodo o
Carlet, guanyen els partits republicans moderats i de dretes. L’enfrontament
entre dretes i esquerres és continu i, cada vegada, més violent.
El 23 d’abril de 1936 la Comissió Gestora Municipal acorda:
“Por el Sr. Presidente se manifiesta
haber recibido un escrito del Frente Popular en el que aduciendo varias razones
desean terminen las manifestaciones
religiosas. Tras amplia deliberación se acuerda prohibir las
manifestaciones religiosas, entendiéndose entierros con cruz alzada,
procesiones y todo cuanto tenga relación en materia religiosa.”
Així arribem al dia 6 de maig de 1936, quan el mestre de les
Escoles del Crist de la Penya del Sindicat Catòlic, Salvador Mahiques és
interceptat al costat de l’ajuntament per tres guardes nocturns i assassinat
pel guarda José Martorell Martínez, passades les 12 de la nit, quan tornava a
casa, acompanyat de dos joves músics. En aquells dies diverses quadrilles
vigilaven el poble perquè no cremaren l’església. L’assassinat apareix en gran
part de la premsa espanyola, segons el seu punt de vista (ABC, La Libertad, Las Provincias, El Sol, La Tarde, La Vanguardia,
etc.).
Possiblement el dia 7 o 8 de maig, dia del soterrar de
Salvador Mahiques, María Moliner,
que estava al front de Misiones Pedagógicas, acompanyada
pel seu equip (Lola Ochoa; Primitiu Gómez Senent, fill de Nicolau Primitiu, i
Leopoldo Piles Ros, joves estudiants), visita Guadassuar (no el dia 3 de maig
com s’ha datat erròniament) i es troba amb un poble alterat. Els comentaris que
fa de la seua visita a Guadassuar tenen un gran valor testimonial perquè d’una
manera molt objectiva fa una anàlisi realista i premonitòria (document 7).
Evidentment el local al qual es refereixen per instal·lar
una biblioteca municipal era l’ermita i el sant era la imatge del Crist, el
principal símbol cristià de la població, tot i que efectivament no era un local
cèntric com li feren creure. Tot això, unit al fet que la gent creia que era
ella qui havia vingut a llevar el Crist, quan no tenia res a veure.
L’1 de juny de 1936 l’ermita va ser confiscada per la
Gestora Municipal, trencant el pany, amb la intenció de destinar l’edifici a
biblioteca popular, cosa que no es va fer mai (es va destinar a porquera).
També es va confiscar el campanar i es va obligar al rector a pagar el lloguer
de la casa parroquial.
L’anda del Crist, però, ja havia estat traslladada a
l’església durant la Quaresma per precaució, el que va permetre després
substituir la imatge del Crist per la d’un altre Crist de l’altar de la
Dolorosa. Així, la imatge va poder ser ocultada en el domicili dels fusters David
i Pio Pellicer Sanz, nebots de Vicente Pellicer Arándiga, al final del
carrer del Carme, els quals construïren un moble-llibreria amb doble fons per
ocultar la imatge, que quan es traslladaren de casa al carrer Major també s’emportaren.
Mentrestant l’anda va ser destruïda i cremada com la resta d’imatges de
l’ermita i de l’església en aquell any 1936.
Amb el colp d’estat militar tot s’havia agreujat, començant
per la destrucció de tots els elements de signe religiós (imatgeria, quadres,
arxiu parroquial, orgue, etc.), però, a banda de la destrucció de béns
patrimonials artístics de gran importància, va ser molt més terrible i cruel la
repressió exercida en la reraguarda republicana contra catòlics i persones de
dreta (1936-1937) i, després, els afusellaments i judicis sumaríssims contra
persones d’esquerra (1939-1942). Guadassuar i Carcaixent tenen la desgràcia
d’encapçalar les xifres de morts a la Ribera, que ja tractarem en un estudi més
detallat.
A partir de 1939, amb la dictadura de Franco i l’auge del
nacionalcatolicisme, totes les cerimònies religioses tornen a ocupar un primer
lloc. De fet les primeres grans festes religioses d’aquell any foren la del
Crist i la de la Mare de Déu d’Agost.
Després
de guerra la imatge del Crist es guardà a l’església parroquial fins que es va
refer l’ermita. En 1952 encara ocupava la segona capella a la dreta, aquella on
abans estava l’altar de la Dolorora, com una espècie d’altar provisional,
davall d’un dosser. L’any 1942, com ja hem dit, l’escultor valencià Enrique
Galarza Moreno va construir les actuals andes, rèplica de les primitives de
1916.
6.- Devoció i obligació
La festa del Crist serà, sens dubte, la més important de tot
el cicle anual, en la qual participava pràcticament tota la població masculina,
uns per devoció i altres per la pressió politicoreligiosa del moment, sempre
negativa. També era habitual que retornaren al poble les famílies residents
fora per participar-hi. Mostra de la massiva assistència és que l’any 1956 el
Vicari General de la diòcesi ha de signar un decret autoritzant un recorregut
especial de la processó per més carrers (carrer del Sol, carrer Sant Antoni, carrer del Venerable, carrer Mestre Virgilio Beltran i
carrer Vicent Pellicer), ja que els assistents no cabien en els carrers de volta tradicionals.
Al Crist sempre se li han cantat els Gojos amb música de base tradicional valenciana (document 8), a partir dels quals el mestre Virgili Beltran va composar la marxa solemne “Al Santíssim Crist de la Penya” (1942).
L’ajuntament va decidir el 17 de juny de 1958 dedicar un nou
carrer al Crist de la Penya i el 9 de juny de 1976 el va declarar Alcalde
Perpetu, per això porta la vara d’alcalde.
L’any 1976 el pare Estanislao va proposar restaurar l’ermita,
que presentava un cert deteriorament, i va impulsar també la renovació i daurat
de la corona del Crist.
Un acte rellevant ha estat la recent Visita de la imatge de
la Pelegrina de la Mare de Déu dels Desemparats a Guadassuar entre els dies 25
i 27 de març de 2022, amb la realització d’una processó general amb el Crist de
la Penya.
Per tot això, el Santíssim Crist de la Penya és considerat com el segon patró de la població després de Sant Vicent Màrtir, titular de la parròquia.
7.- La
restauració actual
La imatge del Crist, de finals del segle
XVII i principis del ΧVIII, amb uns tres-cents anys d’antiguitat, és una talla
barroca de gran qualitat, de bella
factura escultòrica, de les més importants de la Ribera. Però el pas del temps
es deixava notar negativament: el braç dret presentava un trencament imminent i
la imatge mostrava un ennegriment general, amb molts agents corrosius que la
desfiguraven. Per això, amb una ajuda de 5.000Є de la Diputació de València, es
va poder restaurar l’any 2006 per l’Institut de Restauració del Patrimoni de la
Universitat Politècnica de València, actuació dirigida pel professor Vicent
Guerola. En aquest procés s’han utilitzat les tècniques més avançades en
restauració del patrimoni històric de tipus religiós (TAC, la Tomografia Axial
Computada), que va permetre analitzar tot l’interior i tenir una visió
tridimensional.. Fonamentalment es va consolidar el braç dret i es va netejar
la imatge de la brutícia del temps (fums, elements greixosos adherits, etc.) i
eliminar els elements abrasius incrustrats, tot permetent admirar ara la
policromia original i altres detalls que estaven ocults (per exemple, el
perizoni o drap de la puresa original era de color daurat i no blanc com el
veien ara). També es va netejar la creu, que és una rèplica de l’original.
Imatge de l’estructura interior
Estat actual acabada la
restauració
Ressenya
a la Revista Nature (Londres) de la restauració del Crist
BIBLIOGRAFIA I
DOCUMENTACIÓ:
Arxiu de GUADACOOP: Llibres d'Actes del
Sindicat Agrícola i Caixa Rural del Santíssim Crist de la Peña.
Arxiu
Històric Municipal de Guadassuar (AMGua): Llibres d’Actes d’Ajuntament., sig. 04/02 (anys
1752-1764), sig. 04/29 (anys
1922-1923), sig. 04/39 (anys 1931-1932)...
Arxiu Parroquial de Guadassuar:
- - Decret del Vicari General autoritzant el recorregut especial de la Processó del Santíssim Crtist de la Penya (1956, juliol, 24)
- Comunicat de la Parròquia sobre la necessitat de reformar l’Ermita i de fer una corona al Crist de la Penya (1976, febrer).
Arxiu del Regne de València (ARV). Fondos notarials, notari Vicent Montalvà, protocol núm. 10.489 (1726-1729).
CALVO,
Blanca I SALABERRIA, Ramón (eds.): Dossier
María Moliner, organizadora de las Bibliotecas de Misiones Pedagógicas en
Valencia, en Educació y
Biblioteca, nº 175 (Enero-Febrero, 2010). Madrid, 2010, pàgs. 43-95.
Consulta de la Biblioteca Virtual de Premsa Històrica del
Ministeri d’Educació, Cultura i Esport.
Consulta de l’Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional
d’Espanya.
GOMIS BAIXAULI, Teresa (2016): De quan María Moliner va visitar Guadassuar, en Programa de
Fira i Festes 2016. Guadassuar.
MUT i RUIZ, J. Enric: La restauració del Santíssim Crist de la Penya. Guadassuar, Parròquia de Sant Vicent Màrtir (Set i Set, la Pobla Llarga), 2006.
- Carrers de volta: La processó del Santíssim Crist de la Penya, a Festes d’Estiu 2012. Guadassuar, pp. 12-13.
NOVENA al Santíssimo Cristo de la Peña, venerado
en la Ermita de San Roque de Guadassuar. Parròquia de Sant Vicent Mârtir de
Guadassuar, agost 1996 (Ressenya històrica segurament d’Agustí Roig Barrios).
ROIG BARRIOS, Agustí: Notes de Salvador Mahiques Montalvá (1895-1936).
- El Santísimo Cristo de la Peña, a Bodas de Diamante (1911-1986) de la Cooperativa Agrícola Stmo. Cristo de la Peña de Guadassuar. Guadassuar (Imp. Juan b. Juan, Algemesí), s.p.
- Les andes del Sant Crist de la Penya. Programa de les Festes d'Estiu 2005. Guadassuar, Ajuntament de Guadassuar (Set i Set, la Pobla Llarga), pp. 13-17.
SÚRIA ALBINYANA, Rafael P.: Crònica Rimada del Gloriós Trobament (gener 1974).
[Treball revisat i
ampliat en agost de 2024]
ANNEXOS
Document 1
AMGua. Libro de Ayuntamientos, Cabildos y Resoluciones
Capitulares de la Villa, sig. 04/02 (anys 1752-1764).
1752, desembre, 5. Guadassuar.
En la villa de Guadasuar, a los cinco días del mes de
deciembre de mil setecientos cinquenta y dos años, juntos y congregados en la
Sala Capitular de ella, los señores Joachín Boïls, Alcalde ordinario, Gerónimo
Barberà, Miguel Sentamans, Vicente Belsa y Fèlix Montalvà, regidores, con
asistencia de Pedro Vicente Alòs, Síndico y Procurador General de dicha Villa,
fue propuesto por el regidor decano que en atención que esta villa se halla
Patrona de la Hermita del Señor San Roque, que es al salir de ella como quien
va a la villa de Algemesí, e igualmente del Santo Christo, que está junto a dicha Hermita en capilla separada,
en la qual se halla hermitaño Joseph García de Martín, persona de buena vida y
costumbres, el qual se halla accidentado y contagioso con algunas enfermedades,
cuya hermita se halla y necesita de un continuo cuidado por el motivo de la mucha
devoción en los vecinos de dicha villa y villas circunvecinas, de que se
necesita con frequencia, y que hallándose dicho hermitaño accidentado le
faltará algún tiempo assí para el cumplimiento de ella como para la limosna que
acostumbra hacer assí en esta villa como en las demás del contorno, hera de
sentir se nombrasse un coadjutor como en efeto nombrava y nombró a Francisco
Barberà, labrador y vecino de dicha villa, en quien concurren también las
calidades de ser persona de buena vida y costumbres y apta para dicho empleo
para que en ausencia y enfermedades del dicho García, pueda hacer la limosna
acostumbrada por esta villa y su término y que pueda sacar lisencia del
Provisor de esta diócesis para que por si pueda pedir limosna por todo este
Arzobispado o el que se le concediera para que con ello en dicha ayuda pueda
tener higual cuidado en la dicha hermita, de que presisamente se necesita para
que no se pierda la grande devoción que al presente se halla como arriba se
dexa dicho y que permanesca en adelante en onrra y gloria de Dios, nuestro
Señor, de que assí lo votava y nombrava por coadjutor y compañero del dicho
García, de que también servirá para mayor lucimiento en las festividades que
ocurran del dicho Señor San Roque, de que es costumbre asistir los
hermitaños. Y enterados todos los demás señores dixeron, unánimes y conformes,
que convenían en la dicha propocisión e igualmente assí le nombravan y votavan,
al dicho Barberà, para los fines expresados arriba, lo que parte assí lo
resolvieron y determinaron. Y firmaron los que supieron, de que el infraescrito
escrivano de Ayuntamiento lo certifico=
enmendado=c=b=a= vale.
Joachín Boïls Fèlix
Montalvà
Pedro Vicente Alòs
Ante mi Joseph Valero Jornet
Document 2
ARV. Fondos
notarials, notari Vicent Montalvà, protocol núm. 10.489 (1726-1729).
1726, gener, 24. Guadassuar.
Josepha Montalvà, viuda de Vicent
Perales, de Guadassuar, fa testament i disposa:
a) ser soterrada en la sepultura dels
Montalvans de l’església de Sant Vicernt Màrtir, amb l’hàbit de Sant Francesc
de l’Alcúdia, acompanyada de tot el clero i de les confraries de la Sang de
Crist i de la Mare de Déu de la Misericòrdia, amb tres misses cantades: una de
cos present, una altra a la Mare de Déu del Roser i la tercera al Sant Crist.
b) deixa 40 lliures per al funeral, per a
l’almoina de l’hàbit de Sant Francesc, per a les misses cantades… i la resta
per a misses resades.
c) nomena marmessors del seu
testament al llicenciat Vicente Perales, prevere, i a Francisco Perales i
fills.
d) deixa també 20
lliures per a la fundació d’un aniversari en l’església de Guadassuar, amb uns
rèdits anuals de 20 sous, per a celebrar cada any una missa d’aniversari.
Document 3
AMGua. Libro de Ayuntamientos, Cabildos y Resoluciones Capitulares de la
Villa, sig. 04/02 (anys 1752-1764).
1760, abril, 20. Guadassuar.
Francisco Barberá se n’ha anat, per això nomenen ermità a Gaspar Boïls i ajudant a Pedro Boïls, en cas de malaltia de Gaspar, per cuidar de l’ermita ”y de la capilla del Santo Christo y de sus adornos”.
Document 4
El
trobament del Santíssim Crist de la Penya
Lluís
Martínez Domínguez (Programa de Festes i Danses,
1969)
Era una nit borrascosa
de completa obscuritat,
de gran tronà aparatosa
i flames en intensitat.
Els llampecs
impressionables
amb força resplendeixen;
fulles i branques dels
arbres
del fort vendaval
corrien.
Entre els remolins d’aire
xiulava fort al bufar;
els llampecs volien caure
bordejant el campanar.
El poble atemoritzat,
ni una sola llumeneta;
la gent en casa quieteta
s’havia ja refugiat.
A altes hores de la nit
la tempestat no cedia
i fins vindre el clar del
dia
era lo millor el llit.
L’aire era impetuós,
la tronà també temible
i el veïnat silenciós
rendit dormia impassible.
Entre aquella tempestat,
un drama sacre ocorria;
del poble un poc apartat
hi havia qui no dormia.
Front la popular ermita
del nostre pare Sant Roc,
on lliure l’aire xiscla,
el drama tenia lloc.
Junt l’ermita, la casiua,
vivenda
dels ermitans;
possiblement
d’almoina
passaren
dels bons cristians.
Per
sa virtut i humilitat,
el
nostre concepte aclara,
que Déu els predestinà
a viure aquest gran
drama.
La nit tronant dona lloc
prompte a quedar
adormits,
resant-li
ans a sant Roc
per
sa gràcia protegits.
L’ermità
amb poques penes
s’adormí quan es gitaren;
la muller sentí claretes
les tres voltes que
tocaren.
La impressionada fon
ella,
sentí els tres colps, era
el signe!;
mentres ell, Manuel
Lapenya,
dormint vivia al limbe.
- Nelo, desperta’t, que
toquen,
tres colps he sentit clarets!
- Això són rames que volen,
dorm i tapa’m, deixa’m
quiet!
- Xe, Nelo, que són tres
colps.
Estan tocant a la porta!
- Deixa’m dormir, si és que
vols,
eixos colps venen de
l’horta.
L’ermitana insistí
altra volta el despertà,
fent comprendre a
l’ermità
que els tres colps eren
allí.
- - Nelo, Nelo, estan tocant;
els tres colps han
repetit!
I l’ermità en un instant
es tirà ràpid del llit.
Qui és? – pregunta a
l’instant –
Degué ser home valent;
silenci,
i en un instant
obri
la porta impacient.
- Qui
em necessite que passe,
els d’ací som gent de
pau;
ha de portar mal viatge
si el que ve busca sarau.
Seria allò culminant
de la més forta emoció,
plovent
i rellampegant
i
aires propis d’un cicló.
Un
llampec va il·luminar
i,
com voluntat de Déu,
al
moment que l’ermità
davant
d’ell vegé una Creu!
- Senyor!
Què és lo que em passa?
Veig
visions? Què veig? Què sent?
Una
creu! I per la traça
Crist està de cos
present!
No eren somnis el que
veia,
era un missatge de Déu;
mentres l’aigua a cànters queia
Crist estava allí en la
Creu.
- Què faig ara en aquest
trànsit,
Pare Sant Roc milagrós,
entre mig de tant
llampecs,
plovent i el camí fangós?
- Dona’m ànims, Senyor!..,
I desafiant l’oratge
s’agenollà ple d’amor
als peus de la bella
imatge.
Mirava a Crist amb ternura,
era un art, un bell
portent,
perfectíssima escultura,
(a)plegà prodigiosament.
Clamà al Cel, i humilment
demanà a Déu resistència
i la llum vingué al
moment,
prompte tingué
l’ocurrència!
Corregué, així s’entén,
en direcció a l’Abadia,
donant compte al mossén
del miracle que ocorria.
Que impressió
s’emportaria
el mossén de lo succeït;
l’ermità
li contaria…
punt
per punt tot lo descrit.
S’alçà el primer regidor,
el justícia, els
consellers;
agenollant-se amb fervor
davant obra tan magistral.
Déu volgué així premiar
a Guadassuar piadós,
que sabé glorificar
a Crist misericordiós.
Mentres, campanes al vol,
airoses i alegretes,
eixint del niu les
moixetes
per
l’inesperat revol!
La
tronà degué cedir
I davant el vol de
campanes,
les persones intrigades
se decidiren a eixir.
Tot va ser en un moment,
la gent se sentí
alarmada;
les campanes insistents
tocaven a tota gana.
Imaginem
els veïns
despertant-se
uns a altres,
alçant
el cap dels coixins
amb el volteig de
campanes.
El personal alarmat,
tots amb llànties i
cresols,
i les campanes al vol
sense l’alba haver tocat.
Començant a transitar,
se corregueren les veus:
Què ha passat Mare de
Déu?
Allò feia emocionar.
Les dones sempre
curioses,
al voltejar les campanes,
fins dormint receloses
despertaven intrigades.
Prompte els carrers
s’animaren
amb gojosos comentaris
i la gent, cara al
calvari,
tots aquells que
matinaren.
El poble se donà cita,
plena d’il·lusió i amor,
i els devots junt a
l’ermita
resaven amb gran fervor.
Aquella imatge sorgida
per gràcia providencial
al poble fon conduïda
de forma processional.
Va rebre l’advocació
de Sant Crist de la
Penya,
a qui en molta devoció
tres segles ja se venera.
El poble el volgué besar,
prometent solemnement
que el sabria venerar´
per segles eternament.
Davant imatge tan divina
del Redemptor Home i Déu,
Guadassuar tot s’inclina
resant al peu de la Creu.
Allí amb fervor se resa,
allí dona fi al calvari
i en un altar del
santuari
s’alça el Crist de la
Penya.
Tres segles de devoció,
celebrant la festa anual,
gran sagrada tradició
de magnífic historial.
Després de la festa ve
de la devoció i la fe
la novena, que és la
senya
que tot Guadassuar té
pel seu Sant Crist de la
Penya.
Document
5
Crònica Rimada del Gloriós Trobament
(gener 1974)
Rafael P. Súria Albinyana
I
L’Ermita
Anant
cap a Algemesí,
conforme
a mà esquerra cau,
d’una
creu l’ombra de pau
assenyala
el ver camí.
Humil
camperola ermita
a sant
Roc li dóna llar
on bé
pot tothom cercar
assossec
d’oasi eremita.
Molt
prop de la creu eterna
la
humida boca d’un pou
que de
l’evangeli inclou
la
primitiva cisterna...
... Per
ser el pou i la creu
símbols
de pau infinida
del
poble aixequen la vida
unida
amb l’amor de Déu.
Qui adobar-se necessita
des d’Algemesí a Carlet,
cull les
herbes de l’indret
fent més
popular l’ermita.
I qui de salut va falt
i en
herbes remei no en troba
dintre l’ermita s’adoba
quan n’és d’esperit malalt.
Creix al pati verda parra
que
ombreja el sòl en estiu
i un xiprer el dit altiu
la
blavor del cel amarra.
Uns
bancs de pedra a l’entorn
brinden descans a qui passa
i vora els murs de la casa
obri negra gola un forn.
Als vespres d’hivern templat
els bancs de pedra són lloc
on els avis poc a poc
revifen fets dels passats.
Els teuladins
i oronetes
jugadisses
de becs riuen
quan en
primavera niuen
llurs
il·lusions inquietes.
Tot hi
és símbol: Cel i Creu,
avis,
pou, ermita, ocells...
...
Gaudis de senders novells
pels
vells caminals de Déu!
II
La
tempesta
El cel es fa un embolic
de
núvols, ombres i llamps
arrastrant-se
sobre els camps
en
esgarrifós repic.
Als
embats de la tempesta,
de l’aire als bufaments secs,
hi ha un
carinar de gemecs
de les
branques en protesta.
La pluja
en terres secanes
plany
son cant de lluita airada
com infernal cavalcada
trepitjant els munts i planes.
Es
retalla en la foscúria
el
campanar, com empelt
d’un
xiprer de pedra, esvelt
sots un
cel de foc i fúria.
El poble
desperta inquiet
pels
esclafits sens deturs
que fan
tremolar els murs
del primitiu
Ravalet.
Desnugats
d’un malvat floc
creuen
l’espai infinit
els
llamps que sembren la nit
de
malignes serps de foc.
Brolla
d’un infern el riu
de mil
florides violentes,
rúbrica
airada que a empentes
flamarejant
d’odi ens diu
del terratrèmol paurós
tot seguit que cruix i aterra
balancejant
cel i terra
en un
panteix dolorós.
La
remor, des del pujol,
fressosa llisca secans
i arrossega sens descans
rars
aücs en trompitxol.
I ensems
que serpeja i vola
dempeus
pels marges del Magre
un cant
de mort mústic i agre
entre
els baladres redola...
III
Albors
sobrenaturals
Quelcom naix a l’hora exacta
que
ningú ho pot albirar;
un
gloc-gloc que fa enclotar
al cor
l’esperança intacta:
Uns
colps estranys –com eixam
d’emocions-
furen les ments;
s’aixequen
uns precs fervents.
que
grinyolen fent-se clam...
...
Quelcom nou naix al pervindre
assolint
a tot qui creu:
quelcom
ferm que brinda Déu
que a un
poble sol pot sostindre...
... Hi ha un quelcom d’avís i nova
que sura
amunt sense obstacle
com formosíssim
miracle
cor-robat
que la Fe prova:
Que als tous dels cors brulla ocell
d’esperit
que en veus d’airina
al
mateix lloc encamina
del vellard al jovencell.
I intemporal so s’escolta
amb un rebat de campanes
quan no
hi ha al vent mans humanes
que les
puguen donar solta,
mentre
filustra al cel, pura,
púber
alba inestrenada,
que sots
l’ermita, varada,
llisca
un mantell de blancura.
El
trobament
Els ermitans –home i dona-
ouen la
remor violenta
d’un
pifre horrorós que aventa
crits
d’angúnia quan ressona.
Encomant-se
a sant Roc,
que els
protegeix de mal i pesta,
li
preguen que la tempesta
calme
del vernacle lloc,
quan
insòlits i insistents
tanyen
(toquen) uns colps a la porta
aterrint
l’ànima absorta
de
sospitosos turments.
Pensen
–ambdós- si a la fi
algú,
perdut, vol estatge
que el
defense de l’oratge
esgarrier
que hi ha al camí.
Sembla
el truc toc de rebat
d’unes
campanes dantesques
esllenegant
l’aire a llesques
per un boix esgavellat.
Sembla un martiri fet crit;
una angoixa immoladora;
una desglaça sonora
que burxina al tou del pit...
L’ermità, poruc i greu,
minvat de forces i afany,
tira amb
mà feble del pany
fent el
senyal de la creu.
I a
l’obrir de bat a bat
la porta
surt a besllums
un feix
puríssim de llums
deixant-lo
quasi esglaiat.
Que a la
llinda, reclinada,
jau de
Crist la creu divina
i el
Salvador s’endevina
sobre
aquella creu varada.
N’és una
imatge vigida,
urpejada
pel dolor
i
vinclada per l’amor
d’un Déu
que mor essent vida.
Nunci de la troballa
...
Esparverat, atordit,
donant
la ment capgirells
d’esglais
que semblen parells
polsos
de cor escruïxit,
l’ermità,
sens esme, acorre
foll
demana esmaperdut,
i uns
dardells d’ànsies li han dut
impulsos
de vol quan corre...
Bota en
maç sa bonhomia
al
llucar hores de glòria.
-Ja hi
veu la llum promisòria,
quan Déu
d’un pobre confia!-...
... Sots
la creu de pedra, passa;
es
senya, botant un rec;
corrent
murmureja un prec
i dolça
fe el cor li abrasa...
Vola en
ales d’aguiló
més que
corre; dóna al vent
l’incansable
goig fervent
en
bressoleig de passió.
Amoinat,
no hi sap què vol;
un
calfred absurd li engega
i sent
que l’aire l’ofega
brandejat
pel marejol...
I conta
a tothom que emplaça
la
troballa misteriosa
mentre
la gent fervorosa
del
poble busca la plaça,
i un
raig de llum llambra el cel
capdamunter d’un camí
assenyalant-li el destí
a un poble just i fidel.
I hi és farell secular
d’aurora d’esper i pau
el guaix
de vida que jau
abrusant-la
un Diví Empar...
Remembrances
Per agost de tots els any
la Vila
al recer creient
al peu
de la creu se sent
lliure de malsons i danys.
D’ençà que Guadassuar
li guareix la ferma Penya
i el Santíssim Crist li ensenya
pertot a
tots estimar.
I és
tradició –i és Història-
per tota
Vila acollida
que el
guadassuarenc en vida
guareix bestreta de glòria...
... I així ho és fent-se caliu
de Fe,
Caritat i Amor
i
acubillant-la en fervor
quan
mitjança cada estiu.
.........................................
Poble
que en lluïdesa viu
el
guardó del goig millor
benaurat pels furs d’honor
mentre resa, canta i riu
cordial,
enartat, actiu,
familiar,
treballador;
font de
virtuts i d’amor
en etern
somieig captiu...
(Aquesta
Història emotiva
en tots
els cors hi és tan viva
que en
tots ells sol arrelar,
perquè
és el Crist de la Penya
viu
batec de sant i senya
quan
lluita Guadassuar).
Document 6
“Por algunos
concejales se manifiesta que en el presente año, dada la crisis de trabajo que
se está atravesando y la excitación que con tal motivo existe entre el
vecindario, no deben celebrarse fiestas de ninguna clase y que teniendo
conocimiento que algunos elementos pretenden celebrar la del Santísimo Cristo de la Peña, lo exponen
a la consideración de los demás compañeros de consistorio para acordar lo que
estimen oportuno.
Después de discutido
este asunto por unanimidad se acuerda que ante los motivos expuestos, que
reflejan, desgraciadamente, el verdadero estado de la población, se deje sin
efecto en el corriente año la celebración de la fiesta del Santísimo Cristo de
la Peña, como así mismo otras que pretendan celebrarse, y que se dé traslado de
este este acuerdo al Sr. Cura Párroco y al propio tiempo se le notifique que si
por alguna entidad o particulares se pretende celebrar alguna festividad
religiosa, como procesiones u otras manifestaciones de tal carácter en la vía
pública, se sirva solicitar, con la antelación debida, la oportuna autorización
de la alcaldía, indicando día, hora e itinerario a recorrer en tales
manifestaciones, para que por esta autoridad se pueda resolver en consecuencia.”
Document
7
“Guadasuar. Las pasiones políticas están extraordinariamente
encrespadas en este pueblo, el presidente del consejo local, que es médico, nos
dijo que se estaba tratando de trasladar la biblioteca, para que estuviese en
un sitio más céntrico y más asequible para el vecindario, a un local propiedad
del ayuntamiento; pero que en este local había un santo instalado y, aunque el
ayuntamiento había requerido a las autoridades eclesiásticas para que lo
retirasen no lo podían conseguir y la cuestión se había hecho motivo de pugna
entre derechas e izquierdas. Les recomendé que dejen que las pasiones se
aquieten antes de hacer violentamente ese traslado, pues esto, al menos durante
bastante tiempo, motivaría un alejamiento de una gran parte del vecindario de
la biblioteca.
Nos dijeron que tenían
medio comprometido un cine para que hiciéramos sesión y allá fuimos, aunque
desde el primer momento comprendimos que no sería una buena sesión. En efecto:
acudieron casi nada más que chiquillos, e hicimos, puede decirse, una sesión
escolar. Luego nos enteramos que mientras hacíamos la sesión todo el pueblo
andaba revuelto por dos cuestiones: la una, el pretendido traslado de la
biblioteca que había congregado frente al edificio a donde el ayuntamiento
intentaba trasladarla unos esforzados paladines derechistas dispuestos a
impedir el traslado, que, según voz que había corrido, habíamos llevado
nosotros el propósito de hacer. La otra, el entierro de un joven derechista muy
estimado en la localidad, que sus amigos y correligionarios querían a todo
trance hacer con cruz, cosa a la que se oponía el ayuntamiento. Por lo visto,
esta segunda causa había encrespado tanto los ánimos que se hizo precisa la
presencia de gran número de guardias de asalto que debieron de ir de Valencia y
a los que vimos entre una gran multitud al marcharnos del pueblo...
El presidente del
Consejo local, cuando yo le recomendaba esperar a intentar el traslado de la
biblioteca a un momento más oportuno me decía: “Ca, hombre. A esta gente hay
que tratarla a palos, hay que hacer las cosas por la fuerza y que se las
traguen quieras que no. Si andamos con contemplaciones, no haremos nada…” A lo
mejor tiene razón...”
Document 8
© J. Enric Mut Ruiz, Cronista Oficial de Guadassuar, 2024.
