dijous, 7 de febrer de 2019

LA VINCULACIÓ DE DE GUADASSUAR AMB SANT BERNAT I LES SEUES GERMANES



Segons conta la tradició a Guadassuar van ser batejades les germanes de Sant Bernat, Saida i Soraïda, en el lloc anomenat el Ravalet, espai abans separat del poble per la séquia de l’Alter i on hi havia un abeurador, quan fugia de la persecució del seu germà, el nou senyor de Carlet. El princep Ahmed al-Mansur de Carlet, nebot del rei musulmà de València, es va convertir al cristianisme al monestir de Poblet, quan venia de fer diverses gestions diplomàtiques en la cort del comte Ramon Berenguer IV a Barcelona, i va adoptar el nom de Bernat. Una vegada retornat a Carlet es quan va batejar també les seues germanes que adoptaren els noms de Maria i Gràcia.  Corria l'any 1180 o 1181.
   
Per això, Guadassuar una vegada remodelada la placeta del Ravalet l’any 1901 va passar a denominar-se oficialment, per acord municipal, “atenent a la tradició” (7-III-1901) com a Plaça de Sant Bernat, tot i que el seu nom  ja es documenta des de 1891. Per últim, l’any 1978 es va erigir un monòlit per commemorar aquest fet en aquesta plaça.
 

 










Primera placa ceràmica escrita en valencià, per inciativa de Rafael Súria Albinyana (1974)
Monòlit commemoratiu, per iniciativa d'Agustí Roig Barrios (1978)



Els historiadors regnícoles del segle XVI i XVII esmenten Guadassuar com a lloc on s’aturaren els nostres sants riberencs quan fugiren, pel camí de Carlet, cap a Alzira. De Guadassuar continuaren el seu camí cap al martiri pel camí de Tarragona, dels Fondos de Maranyent (denominat també com a Camí de Sant Bernat en la documentació des d’antic) fins Alzira; pocs, però, s’hi refereixen al fet del bateig.

Pere Antoni Beuter, en la Primera Part de la Història de València (1538), escrivia: "... Vingué aprés sant Bernat a Carlet, y trobà que son pare era mort. Y convertint a dos germanes que trobà vives, no pogué convertir al germà, que era senyor de Carlet. Per ço, recelant-se que no se.n penedissen les germanes y per afalachs o temor no tornassen a voler ser mores, fugí-sse.n ab elles a Guadasuar. Y de allí anà-sse.n al lloch hon està huy la sua sglésia y ell fon martyrizat..." (f. LXVIII v.)

Rafael Martí de Viciana, en la Crónica de la ínclita y coronada Ciudad de Valencia… (1564-1566), també descriu la fugida: “… Y ya que havía muchos años que fray Bernardo residía en aquel convento, acordó bolverse a Carlet, por visitar sus deudos y convertir a la fe de Christo algunos de sus parientes; y con esta sancta intención llegó a Carlet, donde convirtió dos hermanas donzellas que tenía. Y porque los otros agarenos de la tierra estavan obstinados en su secta, y le yvan mucho a la mano, tomó sus dos hermanas christianas y llevólas a Guadazuar, que es un lugar de la huerta de Algezira, y desde allí las metió en una fragura de matizales que havía muy cerca de Algezira…” (III Part, f. CIXXI v.). 
Gaspar Escolano, en Décadas de la Historia de la insigne y coronada ciudad de Valencia y Reyno de Valencia, al llibre 8é de la II part (1611), ho torna a repetir: “4…. Sólo las dos hermanas se passaron al vando de Bernardo, y alumbradas del cielo recibieron el baptismo, llamándose Gracia y María, según parece por el epitafio que fue hallado en su sepulcro, quando se abrió en nuestros días… 5… Llegaron a un pueblo comarcano llamado Guadaçuar y, no teniéndose por seguros del nublado que sobre ellos había de descargar, quando los hallase menos Almançor, caminaron hasta Alzira, y se escondieron entre unos xarales, o bosques vezinos, donde passaron dos días…”.

Modernament el prevere Pedro Sucias Aparicio, en el seu manuscrit Notas útiles para escribir la historia del Reyno de Valencia (1911), quan comenta l’antiguitat de la Parròquia de Guadassuar, precisa els fets i nega l’existència d’una comunitat cristiana: “Según los documentos que hemos visto, esta iglesia es de mediados del siglo XVI aunque admitimos que en tiempos anteriores hubiese otra de menos importancia; esto también lo dice Escolano que en el año 1.100 se refugiaron allí San Bernardo Mártir de Carlet, cosa que no podemos creer, pues en aquellos tiempos, el pueblo de Guadasuar eran sólo algunas casas de campo y no había tal templo cristiano.” (p. 270).

Mossén Andreu Monsó Nogués, en Sang a la Ribera (1959), comenta també críticament aquesta tradició: “Una altra tradició, ja recollida al segle XVII, com es llig en alguns autors, els fa aturar-se davant de Guadassuar, per obs d’aprofitar les aigües que hi havia en abundància i batejar Saida i Soraïda, donant-los els noms de Maria i Gràcia. Tampoc no sembla massa vella i la raó històrica ens esdevé prou feble, la hipòtesi de la carretera, o camí d’Alzira, per on devien anar…” (p. 52).

Siga veritat o llegenda, el ben cert és que a Guadassuar la Capella del Baptisme de la seua Església fins la guerra civil va estar presidida per les imatges de Sant Bernat i de les seues germanes. Allí, per exemple, l’any 1610 van ser batejades dues xiquetes morisquetes, una de les quals rebé els noms de Maria Gràcia.

(887)
Esperansa Jusepa

Maria
Gràcia
A 17 de octubre 1610, io, el dit rector Yvarra, bategí sub conditione, de orde del señor Patriarcha, a dos chiquetes morisquetes, la una se li a posat nom Esperansa Jusepa, de la qual és compare Jaume Torres y comare Hisabet Joan Cornejà y de Yvarra, viuda, y a l'altra se li posà nom Maria Gràcia, de la qual són compares Pere Sentamans, major, y Catalina Vallsebre y de Boïls, viuda.


També cal destacar, que entre els símbols vicentins (corb, mola, aspa…) del sòcol ceràmic del segle XVIII de l’església, n’apareixen dos amb la representació de les palmes del martiri i les tres corones, que són un símbol dels màrtirs i diversos autors identifiquen també com a símbol dels màrtirs Bernat, Maria i Gràcia.

Finalment, l’any 1946 el guadassuarenc monsenyor Vicent Roig i Villalba, bisbe de Valledupar (Colòmbia), en la seua primera visita a Guadassuar va consagrar les meses de l’altar major i de dos capelles de la parròquia, així com de l’altar major de l’ermita de sant Roc, i, entre les diverses relíquies de sants valencians dipositades en les ares, trobem les dels sants Bernat, Maria i Gràcia d’Alzira, segons les certificacions conservades. A més, la Parròquia conserva un reliquiari del segle XVII amb el nom de Sant Bernat inscrit al seu peu.
 

En resum, la tradició ha assegurat al llarg del temps la vinculació de sant Bernat i les seues germanes amb Guadassuar, i el poble de Guadassuar ha conservat memòria d’aquest fet, encara que ara cap imatge els recorde en l’interior del temple.

                                                           J. Enric Mut i Ruiz
Cronista Oficial de Guadassuar
(Article publicat en el Programa de Festes de Sant Bernat d’Alzira)

Recentment s'han canviat de nou les rajoletes ceràmiques per afegir les germanes a petició de la Confraria de Sant Bernat d'Alzira, quedant com a "Plaça del Ravalet de Sant Bernat i les Germanes"