dimecres, 22 d’agost de 2018

AGUSTÍ ROIG BARRIOS I LES DANSES


 2ª vegada que va ser Cap de Dansa al carrer de la Mare de Déu del Carme

La declaració per part del Govern Valencia de les Danses de Guadassuar com a BIC Immaterial el passat dia 3 d’agost de 2018 (pendent de publicació al DOGV), sabem que alegraria profundament a Agustí Roig Barrios (Guadassuar 1930-2006), cronista oficial de Guadassuar (1954-2006), un enamorat de les nostres festes i tradicions, i entre elles de les Danses, a les quals dedicà una sèrie d’estudis de manera continuada. Per tot això, amb motiu d’este reconeixement, és de justícia i un acte de lleialtat fer-li un afectuós recordatori, que traslladem també a la seua família.

En els anys 60 les danses encara es ballaven en el casc antic i passaven per una etapa de decaïment. En aquell moment aconseguirà que l’Obra Social de la Caixa d’Estalvis de València impulse la festa amb el patrocini dels premis, que després heretarà i assumirà de manera continuada l’Ajuntament de Guadassuar com a patrocini propi.

Al mateix temps comença a publicar articles de divulgació sobre les danses, per a veïns i forasters, que qualifica com “una festa de gran protagonisme popular” i amb la participació “massiva i oberta de la gent del poble”.

La recuperació va ser important i es multiplicaren els balladors i balladores, fins i tot la TVE va gravar alguns documentals, que encara no s’han localitzat. En tot això, el seu treball discret i humil està present de manera efectiva.

 L’any 1985 el Ministeri de Transports, Turisme i Comerç declararia la Setmana de Danses de Danses “Fiesta de Interés Turístico, gràcies també a l’expedient preparat per Agustí Roig, segons consta a l’Arxiu Municipal.

Va escriure també l’insubstituïble fullet de les Danses, inicialment editat sense nom d’autor, que es deuria reeditar tots els anys per repartir entre els visitants, on de manera sintètica explica tot el ritual de les Danses d’una manera molt didàctica. Allí es va incloure el poema dedicat a les Danses de Rafael P. Súria, guadassuarenc d’adopció, que reproduïm en homenatge.


Esta dansa que s’atura o avança

com un riu d’enjoiada remor,

refulgís fent-se gaudi que dansa

amb cabdals de riquesa en amor.



...N’és llum d’una inquieta aclarida

que espurneja els antulls de la gent,

i n’és brot d’una rosa de vida

on els cors són sa flama brusent.



Esta dansa és el baf d’una essència

d’esperit prepotent i cordial

que estableix un nivell de consciència

als afanys d’existència social.



Ací l’àvia i la néta es conjunten;

el futur i l’ahir s’acompassen

i al present, agraïdes, pregunten

com hi ha pobles més grans que no dansen...



Ací l’avi i el nét vitalitzen

el passat i el demà transcendents

i en la Dansa, presents, valoritzen

un dualisme d’iguals sentiments.



Esta Dansa que es para o avança

en un riu d’enjoiada remor

és el seny de la sang que en la dansa

posa un greu atavisme d’amor!


Tingué la sort de ser el Primer Cap de Dansa al carrer de Sant Roc, gràcies als festers de Sant Roc de 1993 (alguns dels quals després constituïren l’Associació d’Amics de les Danses), que reinventaren la cerimònia amb la preciosa i antiga melodia conservada, després de l’Eixida o Ball dels Arquets. Anys després repetiria de nou com a Cap de Dansa al carrer de la mare de Déu del Carme.

Pòstumament es va editar el seu monumental Cançoner de Guadassuar (2013), on les Danses i les seus cançons i tradicions ocupen una gran part al principi del llibre.

I tot i que ara han aparegut nous estudis i musicòlegs molt qualificats, com Joan B. Boïls, no  podem oblidar la seua aportació i treball. Per fer-nos una idea presentem una selecció de treballs sobre les Danses o altres aspectes relacionats amb les festes d’agost, a més dels articles publicats en la premsa: 

- (1970): La danza ayer a hoy, en Danzas y Toros 1970, Guadassuar (Imp. Peris, Guadassuar), (s.p.).
- (1976): “L’eixida dels Balladors, pórtico de la danza”, en Sant Roc 1976, Guadassuar (Imp. Bayona, Algemesí), (s.p.).
- (1977): Danses de Guadassuar: el Bolero”, en Sant Roc 77. Danses i bous, Guadassuar, (s.p.).
- (1991): Historia de les reines”, en Danses Guadassuar 1991, Guadassuar, (s.p.).
- (1991): “La dansa de Guadassuar, en Danses Guadassuar 1991, Guadassuar, (s.p.).
- (1991): El tabaler de la dansa, poema”, en Danses Guadassuar 1991, Guadassuar, (s.p.).
- (1992): “L’entrà de la Murta”, en Festivitat de la Verge de l’Assumpció, Guadassuar, (.s.p.).
- (1992): Cronologia roquera”, en Setmana de Danses 1992, Guadassuar (Juan b. Juan, Algemesí), (s.p.).
- (1993): Villancet a la Verge de l’Assumpció composat pel nostre paisà el mestre Cuevas”, en Festivitat de la Verge de l’Assumpció 1993, Guadassuar, (s.p.).
- (1993): L’eixida de la dansa o ball dels arquets”, en Setmana de Danses 1993, Festers de Sant Roc 93, Guadassuar (Imp. Nostra, Algemesí), (s.p.).
- (1993): La música tradicional de Guadassuar i els nostres compositors: Fa 50 anys Lo Rat Penat guardonà “Melodias de Guadassuar” de Josep Cléries”, en Setmana de Danses 1993, Festers de Sant Roc 93, Guadassuar (Imp. Nostra, Algemesí), (s.p.).
- (1994): Caràcter de la dansa de Guadassuar”, en Setmana de Danses 1994, Guadassuar (Imp. Nostra, Algemesí), (s.p.).
- (1994): “La dansa de Guadassuar”, en “Crónica de la XX Asamblea de Cronistas Oficiales del Reino de Valencia" (València-Muro d'Alcoi, octubre 1994). València, separata.
- (1996): Fa 50 anys: La primera miss danses”, en Setmana de Danses 1996, Guadassuar, (s.p.).
- (1999): El bolero de Guadassuar”, en Guadassuar en Fira 1999, Guadassuar, pp. 84-85.
- (2000): Nit de danses al carrer del Sol. Conte popular de Guadassuar”, en Setmana de Danses 2000, Guadassuar (Sericor, Corbera), (s.p.).
- (2001): Sentit de les cançons danseres”, en Setmana de Danses 2001, Guadassuar, (s.p.).
- (2013): Cançoner de Guadassuar. Recopilació de cançons tradicionals, a cura de Joan B. Boïls i J. Enric Mut. Valencia,  Institució Alfons el Magnànim (Cuadernos de Música Folklórica Valenciana. Tercera època, núm. 4), Diputació de València, 309 p.


dimarts, 7 d’agost de 2018

ADVOCACIONS MARIANES DE GUADASSUAR

Visita de la Mare de Déu de la Misericòrdia al carrer de la Creu (1958)

A l’Edat Mitjana les parròquies solien tindre un patró o patrona, que n’era el titular (normalment Santa Maria o un sant, com en el cas de Guadassuar, sant Vicent), però amb el pas del temps es va fer habitual comptar amb diversos patrons [1]. Dit això, si repassem la història de la parròquia de Guadassuar des del segle XIV fins a l’actualitat, observarem que han existit tres grans advocacions marianes que han tingut una veneració especial, fins que va ser declarada la Mare de Déu de la Misericòrdia com a patrona canònica de Guadassuar juntament amb el tradicional patró sant Vicent Màrtir.

1.- SANTA MARIA DE L’ESPERANÇA. És la primera advocació de la qual tenim notícia i podem documentar. La imatge estava ubicada en un altar a la part esquerra del presbiteri de la primitiva església, presidida per un retaule pintat per Gonçal Peris el 1409.

Ara bé, en un primer moment aquest altar sempre s’anomena com de Santa Maria, sense cap apel·latiu. Si repassem les 18 parròquies i esglésies més antigues de la Ribera, observem que el cinquanta per cent estaven dedicades a Santa Maria (Alzira, Càrcer, Carlet, Castelló, Espioca/Benifaió, L’Ènova, Riola/ Corbera, Sollana, Torís).

Aquest altar tenia associat un benifet o benefici eclesiàstic, càrrec retribuït amb una renda, que va ser fundat pel primer rector de Guadassuar, mossén Domingo de Borges, per deixa testamentària (1348). El va ocupar, per primera vegada, mossén Domingo d’Olit (1353), una vegada mort el seu fundador [2].

Posteriorment acabà rebent la denominació de Santa Maria de l’Esperança. La denominació de Santa Maria de l’Esperança cal relacionar-la amb un fet extraordinari  ocorregut a la comarca de la Ribera. El dia 18 de desembre de 1396, festa de l’Expectació de la Verge Maria, es produí un fort terratrèmol que no va produir danys, per això el Consell General d’Alzira, el dia 28 de desembre, va fer un vot solemne: “tots concordantment, de certa sciència e aconselladament, per profit de les nostres ànimes e a honor, reverència e glòria de la Santa Trinitat e de la humil Verge Maria e de tota la cort celestial, stabliren, statuhiren e ordenaren que per la especial gràcia e misericòrdia, la qual lo Nostre Salvador Jesucrist ha feta a aquest poble en lo gran e terrible perill que és stat de terratrèmol en lo dia de la Expectació de la benaventurada Verge Maria proppassada, segons que tuyt sap, a honor, glòria e magnificència de Nostre Senyor Déu e de la sua preciosa mare benaventurada Verge Maria e de tota la cort supernal, és stat provehit e ordenat que cascun any perpetualment sia feta e celebrada festa en la dita vila e térmens de aquella ab solempna professó de la Expectació de la dita gloriosa e Verge Maria per tal dia con la dita expectació cascun any serà"[3]. Per això, a Guadassuar, un carrer d’Alzira, també s’expandí aquesta advocació.

En l’Europa medieval va ser molt coneguda aquesta denominació de Mare de Déu de l’Esperança, de l’Expectació, del Part o de la O, per la forma ovalada de la imatge (la Verge embarassada) o perquè totes les antífones de la setmana anterior al Nadal començaven per O.

Documentalment la primera menció d’Esperança és de 1556, quan mossén Vicent Boyls accepta el benefici “in ecclesia parrochiali loci de Guadaçuar, eiusdem diocesis, beneficiatus de simplici perpetuo ecclesiastico beneficio, ibidem ad altare seu in capella sub Sacratissime Virginis Marie Spei invocatione et honorificencia fundato et instituto” [4].

En la Visita Episcopal de 1562 es recorda aquest benefici, amb algun error cronològic: “En lo altar major hi.a un benifet sots la invocació de la Verge Maria de la Sperança fundat per mossén Domingo de Borges quondam rector de la dita església ab son testament rebut per Guillem Mir, notari de Alzira, en 11 de juliol de 1362. Té obligació de les misses de la constitució sinodal. Diuen tenia de renda 8 lliures ab fadiga y lloisme e ara que no té sinó 6 lliures, 5 sous, en doce enfiteutes ab fadiga y lloisme, e féu.se de nou capbreu, rebut per Domingo Aymar, notari, de 20 de octubre de 1528. Posehix.lo mossén Vicent Boyls, prevere, resident en Alzira, ab colació 11 septembre 1560”.

Una vegada construïda la nova església  a partir de 1560, segurament se li dedicaria una capella pròpia en la nau central, perquè en 1637 compartia l’altar amb les imatges dels “gloriosos metges sant Cosme i sant Damià [5]”. Davant del seu altar existia el vas o sepultura de l’Esperança [6]. Però, possiblement, la relació amb la confraria de la Misericòrdia va fer que poc a poc aquesta advocació s’assimilara amb la de la Mare de Déu de la Misericòrdia, aprofitant la remodelació barroca dels altars en el segle XVIII. com

De tota manera conservem documentació del benefici de l’Esperança fins al segle XVIII, i encara existia el 1799. Miguel Eugenio Muñoz ens diu, en la seua descripció de les parròquies de València de mitjan segle (1750 aproximadament):

Beneficio de Nuestra Señorade la Esperanza
Ay cinco Beneficios fundados, el primero en el Altar y vajo la invocación de Nuestra Señora de la Esperanza por Domingo de Burgies, aunque no consta de la Escritura, si bien las Visitas antiguas dicen se instituió en el año 1363; tenía de renta 6 L. 6s. en censos enfitéuticos y diez misas de carga. El patronato en posesión es de Parentela [7]”.

La devoció a la Mare de Déu es comprova en l’abundància de dones que portaren el nom d’Esperança a Guadassuar [8]. Un altra mostra de devoció la tenim en l’inventari de béns de Cosme Anyó de 1635, que inclou un “quadre gran amb la figura de Nostra Senyora de l’Esperança [9]”.

Sobre la seua iconografia, cal dir que se solia representar dreta, en estat de bona esperança, sense el Jesuset, però a Guadassuar sembla que era una imatge sedent, que va ser destruïda durant la guerra civil. Segurament la Mare de Déu de la Misericòrdia, que citen alguns autors, anterior a la guerra civil, era la mateixa. Carlos Sarthou Carreres recull en el seu comentari sobre Guadassuar el següent: En esta iglesia se venera un antiguo crucifijo de mucho mérito; es notable el altar de Nuestra Señora de la Esperança que data quizás del siglo XV. La imagen del titular (sant Vicent) es buena. En la villa merece visitarse la capilla de la Virgen del Rosario [10]”. El canonge Sanchis Sivera, en la seua descripció de l’església, ens diu: “Del primitivo templo apenas quedan vestigios, si se exceptúa una hermosa cruz parroquial del siglo XIV, algunos fragmentos de retablo quatrocentista y uno del siglo XVI, con pinturas bastante estimables..[11]”. Probablement el retaule quatrecentista fóra el de la Mare de Déu de l’Esperança.

 
Relleu de l’altar de la Mare de Déu de la Misericòrdia salvat del foc
(Col.lecció particular)

2.- MARE DE DÉU DE LA MISERICÒRDIA. És una advocació que existeix a les nostres terres des del segle XIII i, a ella, se li han dedicat diversos santuaris (Borriana, Reus, Vinaròs, etc.). S’hi refereix a l’aspecte protector de la Mare de Déu. Aquesta advocació cal relacionar-la amb la creació d’una Confraria assistencial dedicada a atendre els pobres i desemparats, i a acompanyar els difunts. En diversos testaments de Guadassuar, el testador encarrega ser acompanyat de diverses confraries (vegeu la nota 5; per exemple, el 1751 Miquel Sentamans, per les del Roser, de sant Joaquim i de la Misericòrdia).

Es documenta ja al segle XV segons ens indica José Arlandis Barberà en el seu treball La devoción a la Virgen Santísima en Guadasuar [12] i l’existència de la confraria s’allarga fins al segle XVIII. Es documenta des de 1563 i en la Visita episcopal de 1570, efectuada pel Patriarca Ribera. La confraria pagava els dissabtes la missa, completes i salve, “l’almoina de les quals dóna el baciner de la Misericòrdia”, segons el llibre Racional de 1598. Celebrava la confraria un solemne funeral en el seu altar el dia dels difunts pels confrares morts, i  pagava també les festeps de la Candelera, de la Nativitat i Assumpció de la Mare de Déu.

La devoció a la Mare de Déu amb el títol de la Misericòrdia va encaixar molt bé a Guadassuar, per això aquesta Confraria i la seua capella eren les més riques i adornades de la parròquia. Segons la tradició la imatge d’aquesta Mare de Déu, sedent i moreneta, va ser portada de Roma per uns pelegrins. Davant del seu altar cremava permanentment una làmpada de plata i per a recaptar diners hi havia bacins i cistella (Visita episcopal de 1576).

En la Visita episcopal de 1670, efectuada per l’arquebisbe Luis Alfonso de los Cameros, consta l’existència d’una imatge jacent de l’Assumpta, que custodiava la Confraria de la Misericòrdia. De fet, fins la guerra civil, una imatge jacent de la Mare de Déu ocupava la part inferior de l’altar de la Misericòrdia.

Representació medieval de la “Mater omnium”, protectora universal
      
El 1764, per la Visita d’Amortització [13], sabem que la Confraria rebia una pensió anual o renda de 12 sous, d’un capital censal de 21 lliures, que pagava la viuda de Vicent Perales, el menor. Aquest cens estava embargat pel Reial Patrimoni perquè la confraria no tenia cap llicència ni privilegi reial per a cobrar-lo. La sentència obligava a pagar 4 lliures i 4 sous pels drets d’Amortització i Segell, i d’altres tributs reials. Finalment, com que no es va pagar, l’any 1766 va ser perdonada la confraria per l’Intendent General, tot i que desapareixeria a poc a poc.

En una enquesta feta als municipis l’any 1774, entre d’altres qüestions es preguntava sobre les confraries existents a la població per atendre els pobres. L’ajuntament de Guadassuar va contestar: “Sólo ay las Cofradías del Señor, la de la Virgen del Rosario, de la Virgen de la Misericordia y la de la Sangre de Christo nuestro Señor; pero ninguna de todas tiene renta alguna, más de la Cofradía de la Sangre de Christo nuestro Señor que su clavario cobra un censo de los herederos de Francisco Perales de dose sueldos y siete, y otro de Luis Boïls de dos libras, catorce sueldos cada un año, que sirve para ayuda a dicha fiesta y procesión que se hace el Viernes Santo.[14]

La imatge de la Mare de Déu era portada a casa dels moribunds i solia traure’s en processó en èpoques de calamitats, pestes, guerres, sequeres, etc., junt al Crist de la Penya i sant Roc, segons constatem a l’Arxiu Municipal. Per exemple, al Racional de 1756 podem llegir: “El día 22 de julio fue tanta la multitud de langosta que hubo, que la Villa y el clero determinaron hacer rogativas y llevar en procesión a S. Roque y a Nª Sª de la Misericordia”. Tan gran va ser la quantitat, que de nou l’Ajuntament acordà fer un ban el dia 30 de juliol: “Para que cada vecino coja una arroba de langosta, bajo la pena de diez sueldos”. I també llegim: “En el año 1860 hubo bastantes casos de cólera en Alcudia de Carlet, Algemesí y otros pueblos colindantes y en esta Villa de Guadasuar no hubo ninguno, por lo cual, agradecida esta Villa al Stmo. Cristo de la Peña y su madre María Santísima de la Misericordia, resolvió hacerles una función solemne en acción de gracias por tan señalado beneficio[15].

En desaparèixer la confraria a finals del segle XVIII, altres advocacions marianes substituïren el protagonisme de la Misericòrdia, com la Mare de Déu del Roser o Divina Aurora, per influència de l’Orde de Predicadors, i la Mare de Déu del Carme, pels carmelites descalços. Però, així i tot va continuar la devoció a la Mare de Déu de la Misericòrdia, a la qual es resava una salve en família i se celebraven misses en el seu altar pels difunts. El músic de Guadassuar Joaquín Eleuterio García Castañer va dedicar el 1827 el seu llibre Elementos de canto llano y figurado, a Maria Santíssima de la Misericòrdia i a sant Vicent Màrtir [16].

Després de l’última festa de 1851, no tornaria a celebrar-se’n altra fins 1915, organitzada per Dolores Garcés Blasco, viuda de Pedro Enríquez de València. En aquesta festa participaren especialment els veïns del carrer de sant Roc, on residien els familiars de la senyora Garcés. L’arquebisbe autoritzà el pas de la processó per aquest carrer i la imatge de la Mare de Déu va ser adornada amb una banda de més de mil joies que va teixir la mateixa Dolores Garcés. José Marqués Oliver, en les seues Gacetillas de Guadassuar, escriu: “El lunes, día 12 de abril de 1915, festividad de San Vicente Ferrer, fue un día grande para Guadasuar, pues se celebró una lucida fiesta a Nuestra Señora de la Misericordia, la cual se venera en un altar de esta parroquia, cuya imagen se colocó en el altar mayor, adornado con pabellón y dosel. Esta fiesta ya hacía 64 años que no se celebraba, pero sí se sacaba la imagen en procesión en tiempos de calamidades”.

Després de la desamortització del segle XIX, continuà cantant-se la salve com de costum davant de l’altar de la Misericòrdia, però en establir-se la Sabatina es va fer igualment en el seu altar fins que es va adquirir la nova imatge de la Puríssima, que va ser col·locada en l’altar que era de Sant Joan Baptista, per la qual cosa es traslladaren la Sabatina i la Salve dels dissabtes a aquest altar.

La festa en principi es celebrava en el mes de setembre (dies 8, dia de la Nativitat de la Mare de Déu, o 25 de setembre, etc.).

Fins la guerra civil, quan va ser destruïda aquesta imatge centenària, ocupava la segona capella de l’església, a la dreta,  entrant per la porta principal (actual capella de sant Antoni). Però, l’any 1881 es va col·locar en la fornícula principal la nova imatge de sant Miquel i la Mare de Déu va ser col·locada en la part superior, tota una mostra de decadència [17].

La imatge, segons els testimonis recollits [18], era una Mare de Déu del segle XV sedent, moreneta, amb el Jesuset sobre els genolls, com les d’Algemesí, Alzira, Albuixec, Olivar d’Alaquàs o Agres, d’acord amb la tipologia gòtica. Per sort conservem un relleu procedent del seu altar que possiblement ens la representa [19].


3. MARE DE DÉU DEL ROSER (O DEL ROSARI O DIVINA AURORA). Advocació també estava associada a una Confraria i a un benefici eclesiàstic [20]. Eugenio Muñoz ens diu el segtüent:

Beneficio de Nuestra Señora del Rosario

Otro en la Capilla y bajo la invocación de Nuestra Señora del Rosario, fundado por Cosme y Vicente Añó, hermanos, como herederos de Jayme Añó, según se dice en dicha Visita, con 25 L. de renta y 61 missas de carga, con escritura ante mosén Juan Bautista Almoradí, Notario Apostólico en 9 de septiembre de 1600, y el testamento del fundador lo autorizó Francisco Juan Tolosa, escrivano de Alcira en 24 de mayo de 1597, publicado por el mismo en 30 de octubre del mismo año. El Patronato activo es de la familia Añó por agnación y primogenitura, el pasivo libre.
      
Davant del seu altar estaba el vas o sepultura d’aquesta confraria [21], que sembla ja existia en 1591, segons el llibre Racional de la parròquia. Aquesta confraria, sobretot, va impulsar el rés del rosari públic i privat.

Va ser una advocació propagada pels ordes religiosos regulars, concretament pels dominicans. La festa de la Mare de Déu del Roser va ser proclamada pel Papa Pius V, per al dia 7 d’octubre, aniversari de la victòria cristiana de la Batalla de Lepanto (1571).

En el cas de Guadassuar, a més, cal tindre en compte que el convent dominicà de l’Anunciata o Anunciació de Carlet organitzava cada any la festa del Roser el primer diumenge d’octubre a la coneguda finca o heretat dels Frares, de la seua propietat (establiment anterior a 1770). Segons el Racional de 1755, la seua festa en el poble es celebrava el dia 26 de desembre, però durant el segle XIX es traslladà al dia 23 de gener, a l’endemà de la festa del patró, sant Vicent Màrtir, i la festa del Santíssim Crist de la Penya, que es celebrava aquell dia, passà al 6 d’agost actual.

Segons Louis Réau [22] per a representar la Mare de Déu del Roser els dominicans van prendre en principi el model de la Mare de Déu de la Misericòrdia, perquè era considerada com una prolongació.

El 1843 es va construir una capella nova en l’atzucac de l’església, als peus del campanar, coneguda com la Capella de l’Aurora, per a la Confraria del Roser que de nou és restaurada pel rector Antoni Sanchis el 1849. En aquell lloc havia estat situat el cementeri de la Confraria del Roser. El 1878 seria elevat el sostre i la teulada aprofitant la construcció de la casa veïna. Inicialment era utilitzada com un traster de la confraria, però l’any 1899 la imatge hi va ser traslladada  i la capella beneïda el 29 d’abril de 1900 pel rector Eduardo Alberich Verdejo.

El 26 d’abril 1913 l’arquebisbe de València Victoriano Guisasola Rodríguez va visitar la parròquia de Guadassuar i quedà tan gratament impressionat del rosari públic diari que  concedí 100 dies d’indulgència per a tots els assistents i 200 per als portadors del guió de la Mare de Déu, el crucifix, els fanals o qualsevol altre instrument del rosari.

Va presidir l’altar principal de la Capella de la Comunió, construïda segurament a principis del segle XVIII. Segons la informació de José Arlandis Barberà, la imatge era obra del famós escultor Ignasi Vergara [23].

 
Imatge de la Divina Aurora

L’any 1945 l’escultor Antonio Sanjuán Villalba va construir una nova imatge de la Divina Aurora d’excel·lent qualitat per a presidir aquesta capella, que va ser beneïda el 30 de març de 1945, diumenge de Rams, pel rector Salvador Cotanda Mateu. L’any 1977 va ser assolada completament aquesta Capella tan especial de Guadassuar per construir un edifici adossat al campanar.


4. MARE DE DÉU DE LA MISERICÒRDIA, PATRONA DE GUADASSUAR. Acabada la guerra, començà la renovació del temple parroquial i de les seues imatges.

El 6 d’agost de 1957, el clergat i els sacerdots fills de Guadassuar, d’acord amb el sentir general del veïnat, decidiren restaurar la festa de la Mare de Déu de la Misericòrdia i es va fixar la seua festa per al dia 7 d’agost de cada any. D’aquesta manera, es va encarregar una nova imatge a l’escultor Antonio Sanjuán Villalba, que va ser beneïda solemnement a la porta de l’ermita de sant Roc, el dia 11 de maig de 1958, pel guadassuarenc monsenyor Vicente Roig i Villalba, bisbe d’Arad (Colòmbia). A la nova imatge, per distingir-la de l’anterior, la Mare de Déu es representa dreta, però amb el Jesuset al braç, curiosament com la iconografia tradicional de la Mare de Déu de l’Esperança.

A continuació va ser portada processonalment a la parròquia amb gran alegria, on es cantaren els Gojos a la Mare de Déu de la Misericòrdia, amb lletra del rector Salvador Cotanda Mateu i música d’Agustí Roig Barrios, subdirector de la Banda de Música i cronista oficial de la població. Després se li dedicaren gran festes durant una setmana i va ser passejada per tots els carrers de Guadassuar.

Visita de la Mare de Déu de la Misericòrdia al carrer de Santa Llúcia (1958)

El dia 11 de juliol es va denominar el tradicional carrer de la Pujadeta com a carrer de la Mare de Déu de la Misericòrdia, abans de tornar a Colòmbia el bisbe, per haver-se distingit durant les festes en la seua decoració.

 
Imatge actual de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Guadassuar
      
L’any següent va ser declarada patrona canònica de Guadassuar, juntament amb sant Vicent Màrtir, titular de la parròquia des d’antic, per rescripte de la Sagrada Congregació de Ritus de 3 d’agost de 1959 en nom del Papa Joan XXIII. L’any 1967 la imatge va ocupar definitivament el seu nou altar a la Capella de la Comunió, que beneí el pare Estanislao Mª de Guadassuar. També va ser declarada alcaldessa honorària de Guadassuar.

L’any 1983, passats vint-i-cinc anys, de nou la imatge de la Mare de Déu recorregué tots els carres del poble en record d’aquest aniversari


En conclusió, en el cas de les advocacions marianes a Guadassuar podem comprovar que al llarg del temps també es produïren canvis i adaptacions devocionals, que en la difusió de les noves advocacions va pesar la influència dels ordes religiosos i, també, que al final es produí una síntesi entre les velles i noves advocacions.

                                                                                               J. Enric Mut i Ruiz

Cronista Oficial de Guadassuar
 
[Comunicació presentada a la XXVIII Assemblea de Cronistes Oficial del Regne de València (2010)]

[1] Al segle XVII, per exemple, Guadassuar, a més de sant Vicent, tenia com a copatró a sant Roc (1648) per haver-los protegit contra la pesta. I el Crist de la Penya sempre ha estat considerat com un altre copatró del poble.
[2] A.D.V. (Arxiu Diocesà de València) Fons Històric, Llibres de Col·lacions, sig. 134/1 (1270-1400), 136/1 (1352-53), 137/1 (1365), 143/1 (1501-1536), 145/2 (1515-16), 148/1 (1523-24).
[3] A.M.A. Libre de diversos status e ordenacions fets per lo Consell de la Vila de Algezira, sig. 00/4. Ha estat editat per Aureliano J. Lairón Pla, Universitat de València, 2001, p. 121.
[4] A.D.V. Sec. I. Fondo XVII, Manual de Col·lacions, 1555-1556, sig. 338/2. Col·lació de mossén Vicent Boyls, benefici de Sta. Maria de l’Esperança de Guadassuar (1556, abril, 18. València).
[5]  A.R.V. (Arxiu del Regne de València) Protocols notarials, notari Lluís Perales, sig. 4.227 (1637).
[6] A.R.V. Protocols notarials, notari Vicent Montalvà, sig. 10.490 (1730-1735). Francesc Barrios, llaurador, disposa al seu testament ser soterrat en el vas de l’Esperança, amb l’hàbit de sant Francesc de l’Alcúdia, acompanyat pel clergat i de les confraries de la Mare de Déu de la Misericòrdia i de sant Joaquim.
[7] Miguel Eugenio Muñoz, Descripciones de los Pueblos, Yglesias y Parochias pertenecientes al Arzobispado de Valencia, fuera de su capital, sacadas de sus archivos, manuscrit de la Reial Acadèmia de la Història, sig. 113-C-20, de mitjan del segle XVIII. (Podeu consultar les microfitxes en la BUV).
[8] A.P.G. (Arxiu Parroquial de Guadassuar) Quinque Libri, Llibre de Batejos, 1590-1612.
[9] A.P.P.V. (Arxiu de Protocols del Col·legi del Patriarca) Notari Valeri Fortuny, sig. 13.744 (1635).
[10] F. Carreras Candi, Geografía General del Reino de Valencia, volum II, realitzat per Carlos Sarthou Carreres i col·laboració de José Martínez Aloy (Barcelona, Ed. Alberto Martín, 1918-1922).
[11] José Sanchis Sivera,  Nomenclator geográfico-Eclesiástico de los pueblos de la Diócesis de Valencia, València, Tipografía Moderna, 1922.
[12] José Arlandis Barberà, La devoción a la Virgen Santísima en Guadasuar. València, Seminari Conciliar, 1929. Treball editat i anotat per Agustín Roig Barrios en el Programa de Festes de la Mare de Déu de la Misericòrdia de l’any 1994.
[13]  A.R.V. Batlia, lletra A. Expedients d’Amortització, núm. 827 (1764-65, 1775-76).
[14] A.M.G. (Arxiu Municipal de Guadassuar) Libros de Ayuntamientos, Cabildos y Resoluciones Capitulares de la Villa, sig. 4003, anys 1765-1778.
[15] Agustín Roig Barrios, Nuestra Señora de la Misericordia, patrona de Guadassuar, en Festividad de la Virgen de la Misericòrdia, 1987. Reeditat en Festes de la Verge de la Misericòrdia, 2008, en versió valenciana.
[16]  Joaquín Eleuterio García Castañer, Elementos prácticos de canto llano y figurado, con varias noticias históricas relativas al mismo, Madrid, Imp. Real, 1827. A la portada es llig: “Por el presbítero D. Joaquín Eleuterio García y Castañer, de la villa de Guadasuar, Beneficiado y Sochantre en la iglesia parroquial de los santos Juan Bautista y Evangelista de la ciudad de Valencia. Dedícase a María Santísima de la Misericordia y al invicto màrtir San Vicente, titular y patrón de la villa”.
[17] José Marqués Oliver, Gacetillas de Guadasuar. Manuscrit de memòries dipositat en l’arxiu d’Agustín Roig Barrios.
[18]  Andrés de Sales Ferri, Iconografia mariana valenciana. València, 1986.
[19]  Una família de Guadassuar conserva un fragment de fusta policromada procedent del retaule de la Mare de Déu de la Misericòrdia, salvat de la seua destrucció durant la guerra civil..
[20]  L’any 1600 els germans Cosme i Vicent Anyó, hereus de Jaume Anyó, fundaren el Benefici de la Mare de Déu del Roser, amb 25 lliures de renda i 61 misses de càrrega, segons els manuscrit de Miguel Eugenio Muñoz (vegeu nota 6).
[21]  A.R.V. Protocols notarials, notari Vicent Montalvà, sig. 10.490 (1730-1735). Vicent Anyó, llaurador, ordena ser soterrat al vas del Roser, amb l’hàbit de sant Francesc de l’Alcúdia, amb clergat i confraries de la Sang de Crist i de sant Joaquim.
[22]  Louis Réau, Iconografia del arte cristiano. Barcelona, Ediciones del Serbal, 1996.
[23] Encara que aquesta imatge i la de sant Vicent, obra de l’escultor José Esteve Bonet, van ser ocultades en el domicili de José Gimeno Colomina, contigu a l’església, van ser descobertes i cremades a la vora del riu Magre o Sec el 17 de setembre de 1936, segons recull Andrés de Sales Ferri, Imaginería patronal destruïda en la Comunidad Valenciana en 1936, València, 1999.