Visita de la Mare de Déu de la Misericòrdia al carrer de la Creu (1958)
A
l’Edat Mitjana les parròquies solien tindre un patró o patrona, que n’era el
titular (normalment Santa Maria o un sant, com en el cas de Guadassuar, sant
Vicent), però amb el pas del temps es va fer habitual comptar amb diversos
patrons .
Dit això, si repassem la història de la parròquia de Guadassuar des del segle
XIV fins a l’actualitat, observarem que han existit tres grans advocacions
marianes que han tingut una veneració especial, fins que va ser declarada la
Mare de Déu de la Misericòrdia com a patrona canònica de Guadassuar juntament
amb el tradicional patró sant Vicent Màrtir.
1.- SANTA MARIA DE L’ESPERANÇA. És la primera advocació de la
qual tenim notícia i podem documentar. La imatge estava ubicada en un altar a
la part esquerra del presbiteri de la primitiva església, presidida per un
retaule pintat per Gonçal Peris el 1409.
Ara bé,
en un primer moment aquest altar sempre s’anomena com de Santa Maria, sense
cap apel·latiu. Si repassem les 18 parròquies i esglésies més antigues de la
Ribera, observem que el cinquanta per cent estaven dedicades a Santa Maria (Alzira,
Càrcer, Carlet, Castelló, Espioca/Benifaió, L’Ènova, Riola/ Corbera, Sollana,
Torís).
Aquest
altar tenia associat un benifet o benefici eclesiàstic, càrrec retribuït amb una
renda, que va ser fundat pel primer rector de Guadassuar, mossén Domingo de
Borges, per deixa testamentària (1348). El va ocupar, per primera vegada,
mossén Domingo d’Olit (1353), una vegada mort el seu fundador [2].
Posteriorment
acabà rebent la denominació de Santa Maria de l’Esperança. La denominació de Santa Maria de
l’Esperança cal relacionar-la amb un fet extraordinari ocorregut a la comarca de la Ribera. El dia
18 de desembre de 1396, festa de
l’Expectació de la Verge Maria, es produí un fort terratrèmol que no va
produir danys, per això el Consell General d’Alzira, el dia 28 de desembre, va
fer un vot solemne: “tots concordantment, de certa sciència e aconselladament, per profit de
les nostres ànimes e a honor, reverència e glòria de la Santa Trinitat e de la
humil Verge Maria e de tota la cort celestial, stabliren, statuhiren e
ordenaren que per la especial gràcia e misericòrdia, la qual lo Nostre Salvador
Jesucrist ha feta a aquest poble en lo gran e terrible perill que és stat de
terratrèmol en lo dia de la Expectació de la benaventurada Verge Maria
proppassada, segons que tuyt sap, a honor, glòria e magnificència de Nostre
Senyor Déu e de la sua preciosa mare benaventurada Verge Maria e de tota la
cort supernal, és stat provehit e ordenat que cascun any perpetualment sia feta e celebrada festa en la dita vila e
térmens de aquella ab solempna professó de la Expectació de la dita gloriosa e
Verge Maria
per tal dia con la dita expectació cascun any serà"[3]. Per
això, a Guadassuar, un carrer d’Alzira, també s’expandí aquesta advocació.
En
l’Europa medieval va ser molt coneguda aquesta denominació de Mare de Déu de l’Esperança, de l’Expectació,
del Part o de la O, per la forma ovalada de la imatge (la Verge
embarassada) o perquè totes les antífones de la setmana anterior al Nadal
començaven per O.
Documentalment
la primera menció d’Esperança és de 1556, quan mossén Vicent Boyls accepta el
benefici “in ecclesia
parrochiali loci de Guadaçuar, eiusdem diocesis, beneficiatus de simplici
perpetuo ecclesiastico beneficio, ibidem ad altare seu in capella sub
Sacratissime Virginis Marie Spei invocatione et honorificencia fundato et
instituto” [4].
En la
Visita Episcopal de 1562 es recorda aquest benefici, amb algun error
cronològic: “En
lo altar major hi.a un benifet sots la invocació de la Verge Maria de la Sperança fundat per mossén Domingo
de Borges quondam rector de la dita església ab son testament rebut per Guillem
Mir, notari de Alzira, en 11 de juliol de 1362. Té obligació de les misses de
la constitució sinodal. Diuen tenia de renda 8 lliures ab fadiga y lloisme e
ara que no té sinó 6 lliures, 5 sous, en doce enfiteutes ab fadiga y lloisme, e
féu.se de nou capbreu, rebut per Domingo Aymar, notari, de 20 de octubre de
1528. Posehix.lo mossén Vicent Boyls, prevere, resident en Alzira, ab colació
11 septembre 1560”.
Una
vegada construïda la nova església a
partir de 1560, segurament se li dedicaria una capella pròpia en la nau
central, perquè en 1637 compartia l’altar amb les imatges dels “gloriosos metges sant
Cosme i sant Damià [5]”.
Davant del seu altar existia el vas o sepultura de l’Esperança [6]. Però, possiblement,
la relació amb la confraria de la Misericòrdia va fer que poc a poc aquesta
advocació s’assimilara amb la de la Mare de Déu de la Misericòrdia, aprofitant
la remodelació barroca dels altars en el segle XVIII. com
De
tota manera conservem documentació del benefici de l’Esperança fins al segle
XVIII, i encara existia el 1799. Miguel Eugenio Muñoz ens diu, en la seua
descripció de les parròquies de València de mitjan segle (1750 aproximadament):
“Beneficio
de Nuestra Señorade la
Esperanza
Ay
cinco Beneficios fundados, el primero en el Altar y vajo la invocación de
Nuestra Señora de la Esperanza por Domingo de Burgies, aunque no consta de la
Escritura, si bien las Visitas antiguas dicen se instituió en el año 1363;
tenía de renta 6 L. 6s. en censos enfitéuticos y diez misas de carga. El
patronato en posesión es de Parentela [7]”.
La
devoció a la Mare de Déu es comprova en l’abundància de dones que portaren el
nom d’Esperança a Guadassuar [8]. Un
altra mostra de devoció la tenim en l’inventari de béns de Cosme Anyó de 1635,
que inclou un “quadre
gran amb la figura de Nostra Senyora de l’Esperança [9]”.
Sobre
la seua iconografia, cal dir que se solia representar dreta, en estat de bona
esperança, sense el Jesuset, però a Guadassuar sembla que era una imatge
sedent, que va ser destruïda durant la guerra civil. Segurament la Mare de Déu
de la Misericòrdia, que citen alguns autors, anterior a la guerra civil, era la
mateixa. Carlos Sarthou Carreres recull en el seu comentari sobre Guadassuar el
següent: “En
esta iglesia se venera un antiguo crucifijo de mucho mérito; es notable el altar de Nuestra Señora de la Esperança que data quizás del siglo
XV. La imagen del titular (sant Vicent) es buena. En la villa merece visitarse
la capilla de la Virgen del Rosario [10]”. El
canonge Sanchis Sivera, en la seua descripció de l’església, ens diu: “Del primitivo templo
apenas quedan vestigios, si se exceptúa una hermosa cruz parroquial del siglo
XIV, algunos fragmentos de retablo quatrocentista y uno del siglo XVI, con
pinturas bastante estimables... [11]”. Probablement
el retaule quatrecentista fóra el de la Mare de Déu de l’Esperança.
Relleu de l’altar de la
Mare de Déu de la Misericòrdia salvat del foc
(Col.lecció particular)
2.- MARE DE DÉU DE LA
MISERICÒRDIA. És una advocació que existeix a les nostres terres des del
segle XIII i, a ella, se li han dedicat diversos santuaris (Borriana, Reus,
Vinaròs, etc.). S’hi refereix a l’aspecte protector de la Mare de Déu. Aquesta
advocació cal relacionar-la amb la creació d’una Confraria assistencial
dedicada a atendre els pobres i desemparats, i a acompanyar els difunts. En
diversos testaments de Guadassuar, el testador encarrega ser acompanyat de
diverses confraries (vegeu la nota 5; per exemple, el 1751 Miquel Sentamans,
per les del Roser, de sant Joaquim i de la Misericòrdia).
Es documenta ja al segle XV segons ens
indica José Arlandis Barberà en el seu treball La devoción a la Virgen Santísima en Guadasuar [12] i
l’existència de la confraria s’allarga fins al segle XVIII. Es documenta des de
1563 i en la Visita episcopal de 1570, efectuada pel Patriarca Ribera. La
confraria pagava els dissabtes la missa, completes i salve, “l’almoina de les quals
dóna el baciner de la Misericòrdia”, segons el llibre Racional de 1598.
Celebrava la confraria un solemne funeral en el seu altar el dia dels difunts
pels confrares morts, i pagava també les
festeps de la Candelera, de la Nativitat i Assumpció de la Mare de Déu.
La devoció a la Mare de Déu amb el títol
de la Misericòrdia va encaixar molt bé a Guadassuar, per això aquesta Confraria
i la seua capella eren les més riques i adornades de la parròquia. Segons la
tradició la imatge d’aquesta Mare de Déu, sedent i moreneta, va ser portada de
Roma per uns pelegrins. Davant del seu altar cremava permanentment una làmpada
de plata i per a recaptar diners hi havia bacins i cistella (Visita episcopal de 1576).
En la
Visita episcopal de 1670, efectuada per l’arquebisbe Luis Alfonso de los
Cameros, consta l’existència d’una imatge jacent de l’Assumpta, que custodiava
la Confraria de la Misericòrdia. De fet, fins la guerra civil, una imatge
jacent de la Mare de Déu ocupava la part inferior de l’altar de la Misericòrdia.
Representació medieval de
la “Mater omnium”, protectora universal
El 1764, per la Visita d’Amortització [13], sabem
que la Confraria rebia una pensió anual o renda de 12 sous, d’un capital censal
de 21 lliures, que pagava la viuda de Vicent Perales, el menor. Aquest cens
estava embargat pel Reial Patrimoni perquè la confraria no tenia cap llicència
ni privilegi reial per a cobrar-lo. La sentència obligava a pagar 4 lliures i 4
sous pels drets d’Amortització i Segell, i d’altres tributs reials. Finalment,
com que no es va pagar, l’any 1766 va ser perdonada la confraria per
l’Intendent General, tot i que desapareixeria a poc a poc.
En una enquesta feta als municipis l’any
1774, entre d’altres qüestions es preguntava sobre les confraries existents a
la població per atendre els pobres. L’ajuntament de Guadassuar va contestar: “Sólo ay las Cofradías del
Señor, la de la Virgen del Rosario, de la Virgen de la Misericordia y la de la
Sangre de Christo nuestro Señor; pero ninguna de todas tiene renta alguna, más
de la Cofradía de la Sangre de Christo nuestro Señor que su clavario cobra un
censo de los herederos de Francisco Perales de dose sueldos y siete, y otro de
Luis Boïls de dos libras, catorce sueldos cada un año, que sirve para ayuda a
dicha fiesta y procesión que se hace el Viernes Santo.[14]
La imatge de la Mare de Déu era portada a casa dels
moribunds i solia traure’s en processó en èpoques de calamitats, pestes,
guerres, sequeres, etc., junt al Crist de la Penya i sant Roc, segons constatem
a l’Arxiu Municipal. Per exemple, al Racional de 1756 podem llegir: “El día 22 de julio fue
tanta la multitud de langosta que hubo, que la Villa y el clero determinaron
hacer rogativas y llevar en procesión a S. Roque y a Nª Sª de la Misericordia”.
Tan gran va ser la quantitat, que de nou l’Ajuntament acordà fer un ban
el dia 30 de juliol: “Para que cada vecino coja una arroba de langosta, bajo la pena de diez
sueldos”. I també llegim: “En el año 1860 hubo bastantes casos de cólera en
Alcudia de Carlet, Algemesí y otros pueblos colindantes y en esta Villa de
Guadasuar no hubo ninguno, por lo cual, agradecida esta Villa al Stmo. Cristo
de la Peña y su madre María Santísima de la Misericordia, resolvió hacerles una
función solemne en acción de gracias por tan señalado beneficio”[15].
En desaparèixer la confraria a finals del
segle XVIII, altres advocacions marianes substituïren el protagonisme de la
Misericòrdia, com la Mare de Déu
del Roser o Divina Aurora, per influència de l’Orde de
Predicadors, i la Mare de Déu del
Carme, pels carmelites descalços. Però, així i tot va continuar
la devoció a la Mare de Déu de la Misericòrdia, a la qual es resava una salve
en família i se celebraven misses en el seu altar pels difunts. El músic de
Guadassuar Joaquín Eleuterio García Castañer va dedicar el 1827 el seu llibre Elementos de canto llano y
figurado, a Maria Santíssima de la Misericòrdia i a sant Vicent Màrtir [16].
Després de l’última festa de 1851, no
tornaria a celebrar-se’n altra fins 1915, organitzada per Dolores Garcés
Blasco, viuda de Pedro Enríquez de València. En aquesta festa participaren
especialment els veïns del carrer de sant Roc, on residien els familiars de la
senyora Garcés. L’arquebisbe autoritzà el pas de la processó per aquest carrer
i la imatge de la Mare de Déu va ser adornada amb una banda de més de mil joies
que va teixir la mateixa Dolores Garcés. José Marqués Oliver, en les seues Gacetillas de Guadassuar, escriu:
“El lunes,
día 12 de abril de 1915, festividad de San Vicente Ferrer, fue un día grande para
Guadasuar, pues se celebró una lucida fiesta a Nuestra Señora de la
Misericordia, la cual se venera en un altar de esta parroquia, cuya imagen se
colocó en el altar mayor, adornado con pabellón y dosel. Esta fiesta ya hacía
64 años que no se celebraba, pero sí se sacaba la imagen en procesión en
tiempos de calamidades”.
Després de la desamortització del segle
XIX, continuà cantant-se la salve com de costum davant de l’altar de la
Misericòrdia, però en establir-se la Sabatina es va fer igualment en el seu
altar fins que es va adquirir la nova imatge de la Puríssima, que va ser
col·locada en l’altar que era de Sant Joan Baptista, per la qual cosa es
traslladaren la Sabatina i la Salve dels dissabtes a aquest altar.
La festa en principi es celebrava en el
mes de setembre (dies 8, dia de la Nativitat de la Mare de Déu, o 25 de
setembre, etc.).
Fins la guerra civil, quan va ser
destruïda aquesta imatge centenària, ocupava la segona capella de l’església, a
la dreta, entrant per la porta principal
(actual capella de sant Antoni). Però, l’any 1881 es va col·locar en la
fornícula principal la nova imatge de sant Miquel i la Mare de Déu va ser
col·locada en la part superior, tota una mostra de decadència [17].
La imatge, segons els testimonis
recollits [18], era una
Mare de Déu del segle XV sedent, moreneta, amb el Jesuset sobre els genolls,
com les d’Algemesí, Alzira, Albuixec, Olivar d’Alaquàs o Agres, d’acord amb la
tipologia gòtica. Per sort conservem un relleu procedent del seu altar que
possiblement ens la representa [19].
3. MARE DE DÉU DEL ROSER (O
DEL ROSARI O DIVINA AURORA). Advocació també estava associada a una
Confraria i a un benefici eclesiàstic [20].
Eugenio Muñoz ens diu el segtüent:
“Beneficio
de Nuestra Señora del Rosario
Otro
en la Capilla y bajo la invocación de Nuestra Señora del Rosario, fundado por
Cosme y Vicente Añó, hermanos, como herederos de Jayme Añó, según se dice en
dicha Visita, con 25 L. de renta y 61 missas de carga, con escritura ante mosén
Juan Bautista Almoradí, Notario Apostólico en 9 de septiembre de 1600, y el
testamento del fundador lo autorizó Francisco Juan Tolosa, escrivano de Alcira
en 24 de mayo de 1597, publicado por el mismo en 30 de octubre del mismo año.
El Patronato activo es de la familia Añó por agnación y primogenitura, el
pasivo libre.”
Davant del seu
altar estaba el vas o sepultura d’aquesta confraria [21], que sembla ja existia en 1591, segons el llibre Racional
de la parròquia. Aquesta confraria, sobretot, va impulsar el rés del rosari
públic i privat.
Va ser una advocació
propagada pels ordes religiosos regulars, concretament pels dominicans. La
festa de la Mare de Déu del Roser va ser proclamada pel Papa Pius V, per al dia
7 d’octubre, aniversari de la victòria cristiana de la Batalla
de Lepanto (1571).
En el cas de
Guadassuar, a més, cal tindre en compte que el convent dominicà de l’Anunciata
o Anunciació de Carlet organitzava cada any la festa del Roser el primer
diumenge d’octubre a la coneguda finca o heretat dels Frares, de la seua
propietat (establiment anterior a 1770). Segons el Racional de 1755, la seua
festa en el poble es celebrava el dia 26 de desembre, però durant el segle XIX
es traslladà al dia 23 de gener, a l’endemà de la festa del patró, sant Vicent
Màrtir, i la festa del Santíssim Crist de la Penya, que es celebrava aquell
dia, passà al 6 d’agost actual.
Segons Louis
Réau [22] per a representar la Mare de Déu del Roser els dominicans
van prendre en principi el model de la Mare de Déu de la Misericòrdia, perquè
era considerada com una prolongació.
El 1843 es va construir una capella nova en l’atzucac
de l’església, als peus del campanar, coneguda com la Capella de l’Aurora, per
a la Confraria del Roser que de nou és restaurada pel rector Antoni Sanchis el
1849. En aquell lloc havia estat situat el cementeri de la Confraria del Roser.
El 1878 seria elevat el sostre i la teulada aprofitant la construcció de la
casa veïna. Inicialment era utilitzada com un traster de la confraria, però
l’any 1899 la imatge hi va ser traslladada
i la capella beneïda el 29 d’abril de 1900 pel rector Eduardo Alberich
Verdejo.
El 26 d’abril 1913 l’arquebisbe de
València Victoriano Guisasola Rodríguez va visitar la parròquia de Guadassuar i
quedà tan gratament impressionat del rosari públic diari que concedí 100 dies d’indulgència per a tots els
assistents i 200 per als portadors del guió de la Mare de Déu, el crucifix, els
fanals o qualsevol altre instrument del rosari.
Va presidir l’altar principal de la Capella de la
Comunió, construïda segurament a principis del segle XVIII. Segons la
informació de José Arlandis Barberà, la imatge era obra del famós escultor
Ignasi Vergara [23].
Imatge de la Divina Aurora
L’any 1945 l’escultor Antonio Sanjuán
Villalba va construir una nova imatge de la Divina Aurora d’excel·lent qualitat
per a presidir aquesta capella, que va ser beneïda el 30 de març de 1945,
diumenge de Rams, pel rector Salvador Cotanda Mateu. L’any 1977 va ser assolada
completament aquesta Capella tan especial de Guadassuar per construir un edifici adossat al campanar.
4. MARE DE DÉU DE LA
MISERICÒRDIA, PATRONA DE GUADASSUAR. Acabada la guerra, començà la
renovació del temple parroquial i de les seues imatges.
El 6 d’agost de 1957, el clergat i els sacerdots
fills de Guadassuar, d’acord amb el sentir general del veïnat, decidiren
restaurar la festa de la Mare de Déu de la Misericòrdia i es va fixar la seua
festa per al dia 7 d’agost de cada any. D’aquesta manera, es va encarregar una
nova imatge a l’escultor Antonio Sanjuán Villalba, que va ser beneïda
solemnement a la porta de l’ermita de sant Roc, el dia 11 de maig de 1958, pel
guadassuarenc monsenyor Vicente Roig i Villalba, bisbe d’Arad (Colòmbia). A la
nova imatge, per distingir-la de l’anterior, la Mare de Déu es representa dreta,
però amb el Jesuset al braç, curiosament com la iconografia tradicional de la
Mare de Déu de l’Esperança.
A
continuació va ser portada processonalment a la parròquia amb gran alegria, on
es cantaren els Gojos a la Mare
de Déu de la Misericòrdia, amb lletra del rector Salvador Cotanda
Mateu i música d’Agustí Roig Barrios, subdirector de la Banda de Música i
cronista oficial de la població. Després se li dedicaren gran festes durant una
setmana i va ser passejada per tots els carrers de Guadassuar.
Visita de la Mare de Déu de la Misericòrdia al carrer de Santa Llúcia (1958)
El dia 11 de juliol es va denominar el
tradicional carrer de la Pujadeta com a carrer de la Mare de Déu de la Misericòrdia, abans
de tornar a Colòmbia el bisbe, per haver-se distingit durant les festes en la
seua decoració.
Imatge actual de la Mare de
Déu de la Misericòrdia de Guadassuar
L’any següent va ser declarada patrona
canònica de Guadassuar, juntament amb sant Vicent Màrtir, titular de la
parròquia des d’antic, per rescripte de la Sagrada Congregació de Ritus de 3
d’agost de 1959 en nom del Papa Joan XXIII. L’any 1967 la imatge va ocupar
definitivament el seu nou altar a la Capella de la Comunió, que beneí el pare
Estanislao Mª de Guadassuar. També va ser declarada alcaldessa honorària de
Guadassuar.
L’any 1983, passats vint-i-cinc anys, de
nou la imatge de la Mare de Déu recorregué tots els carres del poble en record
d’aquest aniversari
En conclusió, en el cas de les advocacions
marianes a Guadassuar podem comprovar que al llarg del temps també es produïren
canvis i adaptacions devocionals, que en la difusió de les noves advocacions va
pesar la influència dels ordes religiosos i, també, que al final es produí una
síntesi entre les velles i noves advocacions.
J. Enric Mut i Ruiz
Cronista Oficial de
Guadassuar
[Comunicació presentada a la XXVIII
Assemblea de Cronistes Oficial del Regne de València (2010)]
[3] A.M.A. Libre de diversos status e
ordenacions fets per lo Consell de la Vila de Algezira, sig. 00/4. Ha
estat editat per Aureliano J. Lairón Pla, Universitat de València, 2001, p.
121.
[4] A.D.V. Sec. I.
Fondo XVII, Manual de Col·lacions, 1555-1556, sig. 338/2. Col·lació de mossén
Vicent Boyls, benefici de Sta. Maria de l’Esperança de Guadassuar (1556, abril,
18. València).
[7] Miguel Eugenio
Muñoz, Descripciones
de los Pueblos, Yglesias y Parochias pertenecientes al Arzobispado de Valencia,
fuera de su capital, sacadas de sus archivos, manuscrit de la Reial Acadèmia de
la Història, sig. 113-C-20, de mitjan del segle XVIII. (Podeu consultar les
microfitxes en la BUV).
[15] Agustín Roig
Barrios, Nuestra
Señora de la Misericordia, patrona de Guadassuar, en Festividad de
la Virgen de la Misericòrdia, 1987. Reeditat en Festes de la Verge de la
Misericòrdia, 2008, en versió valenciana.
