diumenge, 17 de juliol de 2016

EL CLUB D’AMICS DELS ESTATS UNITS I LA VISITA DE LA VI FLOTA AMERICANA A GUADASSUAR (1953-1956)

Amb motiu del rodatge de la pel·lícula documental “Good Bye Mister Marshall”,  produïda per Besafilms i dirigida per Ana Victoria Pérez  i Giovanna Ribes, sobre la visita dels mariners de la VI Flota Americana a diverses localitats valencianes, com Rafelbunyol (1953), Algemesí (1953-1955), Guadassuar (1955), etc., recordarem algunes de les dades més significatives.


La VI Flota Americana es va crear el 1950 per operar en la zona oest de l’Atlàntic (des del Pol Nord a l’Antàrtida, Mar del Nord, Mar Mediterrània i quasi tota Àfrica), amb seu a Nàpols. A partir del pacte entre Espanya i els EEUU l’any 1953, la flota americana va començar a arribar als ports espanyols i s’establiren contactes amb diverses poblacions valencianes durant la seua estada al port de València. Per exemple, Algemesí ja entrà en contacte amb els americans en 1953, per mitjà del seu alcalde Salvador Castell, amb l’objectiu de concertar acords econòmics (aprovisionament d’arròs, conserves, fruites, verdures de la flota). Després, en 1954 i 1955 visitarien de nou Algemesí durant les festes.


El professor Eduardo Betoret amb els membres del Club d'Amics dels EEUU 

A Guadassuar, és molt important la figura del doctor Eduardo Betoret París, antic mestre i director de les escoles Balmes de Guadassuar i en aquell  moment professor als EEUU, igual que la seua esposa Consuelo García Moliner (naturals de Catarroja i Torreblanca, l’any 1954 eren professors de la Universitat Lawrence a Kansas i el 1959 eren professors de Llengües Romàniques a la Universitat de Tennessee). En juliol de 1954 visiten Guadassuar i els antics exalumnes li organitzen un homenatge, amb la presència del viceconsul americà, director de Casa Amèrica a València, mister Lloyd Wilkins. D'ací sorgirà la iniciativa de fundar el Club de Amigos de los Estados Unidos, que en agost de 1954 ja estava constituït, presidit per Vicent Barrios Rosell, estudiant de Dret a Saragossa; per José Peris, Tomás Remigia, Vicente Segura i Vicenta García, com a vicepresidents, i Agustí Roig, secretari. En aquell moment, per a la joventut espanyola els Estats Units representaven la modernitat, que els arribava a través del cine, la moda, la música...


Immediatament començaren a organitzar la visita a la VI Flota. Uns dos-cents joves, tant xics com xiques, integraven el Club, que es reunien en la cova de la botiga de Signes. Per finançar les visites vengueren participacions de loteria de Reis, en la qual tingueren la sort de guanyar algun duro per pesseta.

El dia 12 de gener de 1955, com ens narra Agustí Roig, unes 150 persones de Guadassuar, xiquets i majors, efectuaren  una visita cultural a València (Basílica de la Mare de Déu, Sant Calze, Museu de Prehistòria, Fira de Nadal, sessió de cine al Cinema Lys, possiblement van veure “Veracruz”, protagonitzada per Sara Montiel). El plat fort va ser la visita al portavió Randolph, amb recepció i partit de bàsquet. Una vegada arribats al port de València, foren traslladats amb llanxes al portavió, un viatge insòlit. Allí Vicent Barrios, en nom del Club, va lliurar un pergamí en record al contraalmirall Frank Akers.

El dia 13 de gener els americans tornaren la visita: diversos oficials i mariners del Randolph visitaren Guadassuar. Ismael García Rochera, que sabia anglés pel seu treball en el negoci taronger a Glasgow, va actuar de traductor en totes les recepcions fetes al poble, amb les autoritats, etc. 


Aquell dia jugaren un partit de futbol al camp de l’Alter una selecció local contra els mariners. Guanyaren els locals cinc a tres, com conta Agustí Roig, tot i que els deixaren marcar els gols perquè els americans no sabien jugar. Aquell dia el camp de futbol estava a rebentar, de gom a gom, tots, grans i menuts, esperant l'arribada d'algun helicòpter, com havia passat durant les festes d'Algemesí, però aquell dia no n'aparegué cap, amb la consegüent decepció de la concurrència.
A continuació se'ls oferí un vi d'honor al casino el Catòlic, signaren els oficials en el llibre d'honor de les Escoles Balmes (com es pot comprovar al final) i els regalaren cabassos de taronges.


En agraïment al dia següent, dia 14 de gener, tornaren de nou els americans amb el seus jepps. Portaren joguets per als xiquets i repartiren xiclets i tabac ros (Chester) per als del Club d'Amics d'Estats Units. També foren rebuts per les autoritats a l'Ajuntament.


Feren un  altre berenar al Catòlic, amb parlaments de Vicent Barrios i del tinent R.B. Bunck, cap de l’expedició; una desfilada triomfal amb acompanyament de música americana pels carrers i un ball a la Terrassa Colón, amb l’orquestra Casablanca. Aquell dia "ballar no era pecat", "tenien butla", ens recorden algunes de les participants. Tot un esdeveniment en un temps en què fins i tot ballar estava prohibit, cosa que explica l'interés dels joves en la visita.

El dia 15 de gener Vicent Barrios, en nom del Club d'Amics dels EEUU,  repartia xiclets dels americans als xiquets i xiquetes del Balmes i a les xiquetes de les Monges.


Dies després, durant les festes de Sant Vicent Màrtir d'aquell any, s'efectuà alguna nova visita dels americans, en grup més reduït. 

Una de les anècdotes més celebrades de l'època és la de Ràdio Guadassuar, una emissora molt escoltada en aquell temps per la secció de cançons dedicades, i és que quan es va anunciar la visita de la VI Flota Americana, per confusió, es va llegir la visita de la BI Flota Americana, cosa que va provocar comentaris molt graciosos. 

Per les fotografies conservades, sabem que feren algunes visites més a la flota, perquè en alguna la gent apareix amb mànega curta. No sabem quanta gent va visitar els portaviaons, però superaria les set-centes.  

Una altra activitat del Club, que la gent recorda, va ser la projecció de pel·lícules a la Plaça Major, a l'aire lliure, algunes procedents de Casa Amèrica de València sobre la vida americana.

A finals de 1955, el Ministeri de la Governació va aprovar el funcionament del Club d'Amics dels Estats Units de Guadassuar, que tenia per objecte estudiar els sistemes de vida d'EEUU i d'Espanya i, al mateix temps, afavorir les relacions culturals entre ambdós països. Segons la normativa oficial d'aquell temps no es permetien reunions amb moltes persones.

Posteriorment, ja en 1956, el director de la Casa Amèrica de València els comunicava que el president Eisenhower havia acceptat la Presidència d'Honor del Club. L’ambaixada americana els va enviar alguns llibres per formar una biblioteca en anglés, també alguns mobles i alguna oferta per rebre alguna beca d’estudis en el EEUU, però ningú va anar-hi. I així va acabar el Club, vingueren els seixanta i els canvis s’acceleraren tant a nivell econònim com social, però tot i això els records perduren en la memòria de tots aquells que hi participaren perquè per a ells foren uns moments molt especials.


Llibre d'honor del C.E.I.P. Balmes de Guadassuar

J. Enric Mut Ruiz
Cronista oficial

Documentació: 
- Arxiu del cronista Agustí Roig Barrios (1954-2006).
- Francisco Pérez Puche: Americanos en Valencia (1945-1959). València, Ajuntament de València, 2003. (Amb la col·laboració d'Agustí Roig Barrios pel que fa a Guadassuar)
- Converses orals amb diversos testimonis. 
- Fotografies de persones participants (Arxiu Digital de Guadassuar) : Eroteida Murespot Añó, José Peris Péres, José Esteve, Innocenci Signes, Manuel Fito Oliver-Consuelo Martínez Sánchez, Joan Fito Oliver, Cristobal Crespo, etc.

divendres, 29 d’abril de 2016

INFORME HISTÒRIC SOBRE LES DANSES DE GUADASSUAR, UN MONUMENT VIU


LES DANSES DE GUADASSUAR, B.I.C. IMMATERIAL


Documentació per a l’expedient de declaració de les Danses de Guadassuar com a B.I.C.
 (Bé d’Interés Cultural) immaterial (Expedient núm. 2012/0475-V)

El Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, núm. 8289, de data 8 de maig de 2018, ha publicat la RESOLUCIÓ de 2 de maig de 2018, de la Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport, per la qual s'incoa expedient per a declarar Bé d'Interés Cultural Immaterial les Danses de Guadassuar.

El Consell de la Generalitat Valenciana, reunit el dia 3 d'agost de 2018, va aprovar la declaració de les Danses de Guadassuar com a Bé d'Interés Cultural Immaterial, publicat al DOGV el dia 29 d'agost de 2018.
La custòdia queda encomanada a l'Associació Amics de les Danses de Guadassuar i a l'Ajuntament de Guadassuar.
http://www.dogv.gva.es/datos/2018/08/29/pdf/2018_8128.pdf



Al poble de Guadassuar que ha sabut conservar 
el tresor de les danses al llarg dels segles. 
Ell és l'autèntic protagonista de la festa de les danses.
             
INTRODUCCIÓ

Aquest informe té la finalitat d’explicar i caracteritzar els principals trets definidors de la història de Guadassuar des dels seus inicis, per tal d’entendre els seus costums i elements singulars que puguen explicar l’origen i manteniment de la festa de les danses fins a l’actualitat.

La festa de les danses a Guadassuar no és una festa folklòrica o reintroduïda, academicista, sinó que és una festa molt viva, molt participativa i popular, amb una elevada participació de balladors, que poden superar les 300 parelles en un dels carrers principals. Als anys setanta del segle XX patí una davallada important, que quasi provocà la seua desaparició, però pogué superar aquesta crisi provocada pel canvi d’una societat agrària tradicional a una societat industrial i de servicis. La festa s’adaptà a les noves circumstàncies i, des d’aleshores, ha anat prenent consciència de la seua personalitat pròpia i única en el panorama de les danses valencianes de carrer, sense perdre els elements rituals que la conformen.

La documentació escrita

En el cas de Guadassuar, com en altres pobles valencians, la documentació arxivística és escassíssima ja que les diverses guerres i revolucions han destruït quasi la totalitat del riquíssim patrimoni documental.

En efecte, durant la Guerra de Successió es va cremar la totalitat de l’Arxiu Municipal durant el setge d’Alzira per les tropes borbòniques, per això la documentació més antiga que es conserva a l’Arxiu Municipal es remunta al 1713. És a dir, que no queda cap document de l’època foral. En canvi, en aquest moment es va salvar l’Arxiu Parroquial perquè es va amagar durant el setge, segons llegim en l’expedient d’Amortització de la Parroquial de Guadassuar de 1716 (ARV. Reial Patrimoni. Batlia General i Intendència. Lletra A, expedient 3410, anys 1716-1732).

Dissortadament durant la Guerra Civil, es va cremar pràcticament tota la documentació d’aquest arxiu, excepte alguns llibres sagramentals del segle XIX. En l’any 1936, durant una setmana, va estar encesa la foguera per cremar cantorals, registres, llibres amb portades de pell, etc., segons un testimoni presencial dels fets (en aquell moment un xiquet de 10 anys).

I, en el cas de l’Arxiu Municipal, no totes les sèries estan completes perquè falta documentació de tot tipus, per exemple tota la documentació econòmica del segle XVIII, la documentació dels anys de la presència francesa, etc., en la qual podríem trobar anotacions de pagaments relacionats amb celebracions festives.

La singularitat de la festa

La festa de les Danses és una festa popular i tradicional valenciana, que formava part del ritual festiu valencià i que ha desaparegut de la majoria de pobles de la Ribera a conseqüència de la desaparició de la societat agrària tradicional i la seua transformació en una societat urbana, fabril i de servicis. Tot i això, ara s’està produint una recuperació de les tradicionals danses valencianes en moltes comarques valencianes a partir dels models conservats, com el de Guadassuar.

La festa a Guadassuar sempre ha sigut popular i no ha estat sufragada pel poder local, cosa que explica la seua absència de les fonts escrites, ja que normalment els fets considerats quotidians i habituals no hi solen aparéixer.

La festa sempre ha estat associada a la festa de la Mare de Déu d’Agost i de Sant Roc, formant part de les festes que se celebraven a la huitava per tancar el cicle festiu de l’estiu, segons assenyala l’acta de la reunió de l’Ajuntament de 12 d’agost de 1742 (A.M.G. Llibres d’Ajuntaments de la Universitat de Guadassuar (1713-1751), sig. 40/001).

Les Danses formaven part de les festes de la huitava, en les quals pel dia es corrien vaques i bous (documentat perquè calia demanar permisos) i per la nit ballaven, durant les nits caloroses de l’agost, acompanyats pel so del tabalet i la dolçaina, els tradicionals instruments valencians. Organitzada per la pròpia gent de Guadassuar, ja foren majorals o majordorms, clavaris o veïns d’un carrer, era una festa que s’autofinançava ja que els mateixos participants pagaven els músics. Això és una altra de les raons per la qual no apareixen referències en els textos oficials escrits.

La Vila de Guadassuar té la particularitat de comptar amb dos cicles locals festius destacats: el cicle d’hivern que gira al voltant de la Fira i festa de Sant Vicent, patró de la població; i el cicle d’estiu, que finalitza amb les festes de la Mare de Déu i de sant Roc. Aquests dos cicles s’adequaven perfectament als cicles agraris tradicionals (cereals, vinya, morera, arròs...), ja que eren moments de pausa i descans.

I.- L’ORIGEN DE LA POBLACIÓ

Guadassuar, com el seu propi nom indica, va nàixer durant la dominació musulmana; segurament al segle XII, moment d’expansió demogràfica, amb la vinguda de tribus berbers, que origina la fundació de moltes noves alqueries en el territori valencià i, en especial a la Ribera del Xúquer, territori fèrtil i amb aigua per a regar els camps.

El topònim àrab encara no ha estat aclarit del tot, ja que se n’han donat moltes explicacions. Carme Barceló en un nou llibre, Noms aràbics de lloc (Alzira, Bromera, 2010), fa una nova proposta: es tractaria d’un topònim col·lectiu Wādī Sawwār: el riu dels Sawwār, nom d’una tribu o família. La segona part es reduiria a Suar per labialització, ja que en contacte amb b, m, w, f,  la /a/ pot sonar /o/ o /u/. Equivaldria a un wād (banī) Sawwār: el riu dels fills de Sawwār; és a dir, que era el territori a partir del riu Xúquer ocupat pels Sawwār.

Amb l’ocupació de la Ribera per les tropes cristianes tot va canviar, també el topònim del qual llegirem diverses variants en les fonts cristianes (Cudiasuar, 1246; Godazuar, 1268; Guadaçahar, Godasaar, 1270; Guadaçuar, 1273; Godaçuar, 1387; etc.).

L’ocupació cristiana de l’alqueria de Guadassuar es va es produir cap al 1240, ja que abans de l’ocupació oficial d’Alzira, l’any 1242, Jaume I havia ocupat tot el territori de la banda esquerra del riu Xúquer. En el cas de Guadassuar, el primer text documental és la sentència de 1246 en la qual Jaume I resol les diferències entre els nous repobladors cristians i els musulmans (A.M.A. Pergamins de la Cancelleria Reial, sig. 010/1), en la qual ordena que set alqueries del terme d’Alzira, entre elles Guadassuar, siguen destinades exclusivament als cristians.

De 1270 data el primer document conservat en què Jaume I confirma les donacions efectuades en l’alqueria de Guadassuar a 39 residents cristians (A.C.A. Cancelleria Reial Reg. 16, fol. 204), la majoria procedents de Navarra, a més d’aragonesos i catalans (Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver: The Horizons of the City. Rural mobility in a frontier land (The Valencian Country, 1250-1350), ResearchGate, January 2010, pp. 526-527). En aquesta Carta de Població, Jaume I concedeix a cada repoblador, entre ells set dones, nou hectàrees de terra a cadascú, prop de la Séquia Nova d’Alzira, amb l’obligació de fer residència personal i no poder vendre les terres en deu anys, condicions habituals.

Guadassuar és una alqueria (“carrer d’Alzira”) que formarà part del terme general d’Alzira fins a la seua segregació, al 1581, quan Felip II li concedirà el títol d’Universitat Reial, distinta i separada d’Alzira. Al 1340, però, aconseguirà l’elevació d’església sufragània d’Alzira a Rectoria, això sí sota el control de l’ardiaca d’Alzira. Possiblement el component navarrés i aragonés explique la dedicació de l’església a sant Vicent Màrtir (documentada el 1401, però anterior evidentment).

Al llarg del segle XIV i XV canvien els repobladors i el component navarrés minva a favor dels altres grups. La demografia creix i oscil·la al llarg del segle XV, fins a una mínima expressió, per les dificultats de la guerra amb Castella: al 1373 comptabilitzem 173 contribuents o caps de família; al 1399, 109; al 1428, 131; al 1451, 57; al 1481, 53; al 1499, 35; al 1510, 58.  És a dir, una gran mobilitat social caracteritza aquest període medieval.

Les llegendes de l’origen de les danses

A Guadassuar es repeteix el relat oral que l’origen de les danses es vincula a la conquesta del llogaret per part de les tropes del rei Jaume I. Es diu que les donzelles musulmanes reberen els soldats i el rei amb danses i altres festes.

Evidentment es tracta d’una visió romàntica, que idealitza la convivència entre vencedors i vençuts, entre cristians i musulmans, i la tolerància del rei conqueridor. També resulta anacrònic el protagonisme de l’element femení en una societat tan masclista com era la medieval. Tot això és una visió endolcida de la realitat, perquè a Guadassuar tots els musulmans foren expulsats per ser ocupada immediatament pels cristians, com va ocórrer en altres sis alqueries (sentència de Jaume I de 1246), ja que aquestes terres eren desitjades pels colons per les seues condicions favorables.

La presència del rei a Guadassuar sí que pot ser factible perquè la part esquerra del riu Xúquer va ser ocupada ja el 1240, fent de frontera abans de la capitulació definitiva d’Alzira el 1242. Això enllaça amb altra llegenda local que afirma que a l’ajuntament de Guadassuar es conservava una cadira, des de temps immemorial, en la qual s’assegué el rei Jaume I quan visitava les obres de construcció de la Séquia d’Alzira o Séquia del Rei (actual Séquia Reial). Aquesta “cadira” ha estat cedida recentment per una família a l’ajuntament per ser restaurada, tot i que no es coneix la seua antiguitat.

En efecte, aquests dos relats orals, amb aparença històrica, de caràcter popular, amb força imaginativa, entren de ple dret en la categoria de les llegendes i, així, s’han de considerar. En algun moment la comunitat necessita explicar unes tradicions que considera antigues i històriques de forma narrativa, amb un fort sentit d’orgull identitari.

II. UNA NOVA REFUNDACIÓ DE LA POBLACIÓ

Després de superada la crisi provocada per la guerra de les Germanies (destruccions, pagament de contribucions econòmiques, etc.), Guadassuar experimenta un canvi econòmic i demogràfic important que impulsa una tendència expansiva continuada, tot això provocat pel canvi de conreus: la morera s’expandirà per la Ribera i la fabricació de fil de seda generarà grans beneficis (exportació fraudulenta a Castella, a Toledo, etc.).

Si comparem les xifres demogràfiques comprovarem la transformació del segle XVI: si al 1535 es comptabilitzaven 93 contribuents o caps de casa; al 1562, 130 cases; al 1570, 160 cases; al 1584, 206 contribuents,  al 1596 s’arribarà als 267. És a dir, la població es quintuplicarà al llarg de tot el segle.

Aquest notable creixement ens permet afirmar que es produeix una nova refundació de la població, ja que la major part dels llinatges actuals es documenten a partir d’aquesta època. El carrer d’Alzira passarà a ser una nova Universitat Reial, per Reial Privilegi de Felip II (1581), separada d’Alzira, amb govern propi, després de pagar 5000 ducats (ARV, Reial Cancelleria, Diversorum, 1456, fulls 115v-125r). A partir de 1560 s’inicien les obres de la nova església, davall la direcció del pedrapiquer Joan Matalí, que entre 1576-77 construeix les portalades exteriors, on destaca la principal d’estil renaixentista, la sagristia i els repilarets interiors. La construcció de la nova església també implicarà la inversió d’unes fortes sumes de diners. 

Aquest creixement, per tant, permet l’assentament d’un  nova comunitat en el poble, que adoptarà una manera de viure, amb les seues tradicions, celebracions religioses, festes, etc.

Al segle XVI o principis del segle XVII, doncs, degué iniciar-se la festa de les danses, associada a la festes de la huitava de la Mare de Déu d’Agost i de sant Roc, ja que corresponia a un temps de descans anterior a la verema del raïm en el secà i a la sega de l’arròs en les terres marjalenques. La presència dels majorals o majordoms de sant Roc en l’organització de les festes de la huitava està testimoniada en les actes municipals pel que fa a la solta de vaquetes i bous en segles posteriors.  

Els musicòlegs hauran d’analitzar l’origen de les melodies del ritual de les danses de Guadassuar per situar més exactament una cronologia més precisa que la documentació històrica no pot aportar per ara. I, precisament, la melodia del Cap de Dansa (la Xàcara de Guadassuar) ha estat datada en el segle XVII i seria la peça musical més antiga del ritual de les Danses,

III. INFORMACIÓ SOBRE LES FESTES CELEBRADES AL SEGLE XVIII

L’Arxiu Històric Nacional custodia un informe, ordenat pel comte d’Aranda, de 1770-1771 (A.H.N. Consejos (Consejo de Castilla), legajo 7.105, exp. 63, núm. 2 (1770-1771). Cofradías y hermandades de los pueblos pertenecientes a la jurisdicción de la provincia de Valencia, fol. 26 i ss.) per esbrinar quins fons públics es destinaven a les festivitats, que ens documenta quines eren les principals advocacions locals i, a més, ens aporta algunes dades sobre l’acompanyament musical de les festivitats.

A Guadassuar, com en la majoria de pobles valencians, es commemoraven les següents festivitats amb misses i processons: Nom de Jesús, Sant Antoni, Sant Vicent Màrtir, Sants de la Pedra, Assumpció de Nostra Senyora, Sant Roc, Nostra Senyora del Roser, Sagrada Família, Corpus i Santa Bàrbara. Totes elles tenen en comú que en la processó tenen acompanyament musical a càrrec de la dolçaina, l’instrument tradicional festiu valencià. Aquest fet ens suggereix l’existència de dolçainers i tabaleters al poble, que a més de participar en les celebracions religioses, també podien participar en les festes de carrer com les danses.

Altres festes, com la de sant Francesc o de la Mare de Déu de la Misericòrdia, a càrrec d’una confraria assistencial, no recorrien a la dolçaina en les seues processons.

Un cas especial era la festivitat de Sant Vicent Màrtir, titular de la parròquia i patró de la població, en la qual es bolcava el govern municipal, ja que a més contractava un “cos de música” de València, per assistir a les matines la vespra i a la missa i processó del dia del sant. El municipi tenia al seu càrrec, a més, les festivitats de Santa Bàrbara (en record de l’entrada de Jaume I a Alzira el 1242) i del Corpus, la festa per excel·lència dels municipis i de les parròquies.

IV. EL PAS DEL SEGLE XIX AL SEGLE XX

Sabem que durant la segona meitat del segle XIX, durant els anys del còlera, es prohibiren els actes públics, com processons, soterrars, balls i festes per evitar els contagis. L’any 1865 no es ballaren perquè fou un any de forta incidència, igual que en 1885 també ocorreria.

Pel que fa a la Guerra Civil, també deixaren de ballar-se entre 1936 i 1938. Fonts orals contem que l’any 1939, una vegada acabada la guerra, era tan gran la gana de ballar les danses que cada dia ballaren dos passades per tal de recuperar els anys passats; és a dir, en lloc de fer una passada de punta a punta del carrer, fer un descans i retornar a l’inici, ballaren d’un punta de carrer a l’altra i tornaven a l’origen i, després, repetien de nou, anar i tornar al punt d’origen.

Dels anys trenta són les primeres fotografies que conservem de les danses. En elles podem observar la diversitat del vestuari i la gran participació femenina.

Danses
 
Danses 1935
Danses 1940


Danses (1948)



Danses (1948)

Danses 1958

Danses (1960)

Danses 1962

Danses 1970


Danses diürnes (gravació TVE), anys 70

Danses diürnes (gravació TVE), anys 70

Danses diürnes (gravació TVE), anys 70

Primer Cap de Dansa, Agustí Roig Barrios, 
cronista de Guadassuar (1954-2006)

Cartell de Danses (2009)

 Danses (2012)

Danses (2016)

V.  CONCLUSIONS

Les danses de Guadassuar són una celebració festiva que mai ha deixat de celebrar-se excepte en els casos de força major, com guerres o calamitats.

El poble de Guadassuar les sent com a pròpies i tenen un ritual propi que es respecta pels balladors i pels que s’ocupen de l’organització.

Els festers de Sant Roc, antics majorals o majordoms, assumeixen l’organització des de temps immemorials, ja que estan associades a les festes de la huitava de la Mare de Déu d’Agost i de sant Roc per tancar el cicle festiu del mes d’agost. Els garrots o gaiatos són el símbol de la seua autoritat.

Les festeres de l’Assumpció tenen un paper més secundari, tot i que participen, perquè en el model social tradicional les dones ocupaven un paper secundari. Només hi ha una concessió: tradicionalment a les dones se’ls permetia buscar-se un ballador en temps de danses, això no estava mal vist. També se'ls permetia representar papers masculins quan mancaven de balladors.

El vestit de danses té un gran protagonisme, fer-se un "tratge" especial i singular per ballar forma part de ritual, això obri la porta a la imaginació i a la creativitat. No es tracta de disfressar-se, sinó de vestir-se per a la festa. Algun especialista les relaciona amb les Folies.

El veïnat participa activament, sobretot el del carrer de la dansa, perquè sense que ningú dirigisca res sap el que ha de fer:  adornar el carrer amb paperets de colors, il·luminar-lo adequadament, traure cadires, etc.  

Compten amb literatura pròpia (contes, llegendes...), de tradició oral, que avalen la seua antiguitat i difonen la tradició de ballar-les.

Cada vegada apareixen més textos especialitzats, com la gravació del CD Les danses de Guadassuar dins de la Fonoteca de Materials (Vol. XXVII, 2008), dirigit per J. B. Boïls, o el Cançoner de Guadassuar (2014) d’Agustí Roig, etc., que tracten des de tots els punts de vista la singularitat de les Danses de Guadassuar, per part de musicòlegs, historiadors, etc.  

Les Danses de Guadassuar han sabut acoblar-se als canvis sense traumes i mantenint la vitalitat; per exemple, el buit deixat per la desaparició dels dolçainers va ser ocupat pels instruments de vent de la banda de música, fenomen que també va ocórrer en altres poblacions valencianes.

A Guadassuar les Danses no s’han fossilitzat sinó que com són obertes ara són  multitudinàries, amb molta presència de balladors, que s’ordenen de menuts a majors. Això solament ocorre a Guadassuar i és una de les raons que les fa singulars.

Es balla el ball pla, acompanyats pel toc de les castanyoles, seguint el ritme que marca el tabalet i les diverses melodies de les cinc estrofes o cobles de la dansa. El ritual marca totes les fases de la festa i es respecta.

Per últim, el model de dansa de Guadassuar s’està estenent, tant pel que fa al ball com a les melodies, en altres pobles on s’intenten recuperar les danses però sense reconèixer l’origen, és a dir, sense dir que es tracta de les danses de Guadassuar.

La seua singularitat ja va ser reconeguda pel Ministeri de Transports, Turisme i Comerç, l’any 1985, quan va declarar Festa d’Interés Turístic la Setmana de Danses de Guadassuar.

Per tot això, la declaració de les Danses de Guadassuar com a Bé d’Interés Cultural (B.I.C.), en la categoria de Béns Immaterials, és idònia i facilitaria la conservació en el futur, alhora que reconeixeria la seua singularitat com a festa viva, com a monument viu representatiu del ric tresor cultural valencià.

J. Enric Mut Ruiz
Cronista Oficial de Guadassuar


dissabte, 2 d’abril de 2016

CARRERS DE VOLTA:
EL RAVALET O PLAÇA DE SANT BERNAT I LES GERMANES

El nostre poble inicialment va créixer a partir de la plaça Major i es va estendre al llarg del carrer Major. A la part oest, en direcció al camí de l’Alcúdia, existia un ravalet o petit nucli de cases que formaven el carrer de l’Hort i una placeta menuda, anomenada plaça de l’Abeurador del Forn (1585) i del Forn de l’Olm (1596). Normalment a les eixides dels pobles existien abeuradors o bevedors per als animals de càrrega i de treball.

El carrer de l’Hort antigament s’anomenava Camí de l’Alcúdia (1567), per ser la via tradicional d’eixida cap a aquesta població veïna. L’any 1772 s’anomenava carrer dels Barberans, però a l’any 1783 ja documentem el nom de carrer de l’Hort. Durant la II República s’anomenà carrer de Marià Benlliure (1931-1939), per recuperar després el seu tradicional nom.

Al 1841 documentem el nom de Ravalet, denominació popular, que fa referència al fet que aquest nucli urbà estava separat de la resta de la població per la séquia de l’Alter, per la qual cosa per entrar al carrer Major calia creuar un pont. L’any 1891 passà a dir-se plaça de sant Bernat, ja que la tradició considerava que era el lloc on sant Bernat batejà les seues germanes el 1181. L’ajuntament tornà a aprovar el 1901, una vegada renovada la placeta del Ravalet, el canvi de nom pel de Plaça de Sant Bernat, atenent a la tradició.

A l’any 1937 constatem la denominació de Plaça del Proletariat, però acabada la guerra va tornar a canviar de nom. Aquesta plaça va ser la primera que es va retolar en valencià (1974, ceràmica de J. Beltran Boïl), gràcies a la iniciativa del senyor Rafael Súria Albinyana, resident al nostre poble durant molts anys i uns dels firmants de les Normes de Castelló.



Finalment, en l'any 2014, a petició de l’Arxiconfraria dels sants patrons Bernat, Maria i Gràcia d’Alzira, l’Ajuntament de Guadassuar va rebatejar la plaça com a “Plaça del Ravalet de Sant Bernat i les germanes”, per tal d’incorporar a les germanes i al Ravalet.



Com es va formar la plaça actual?

L’any 1912 l’ajuntament va aprovar ampliar la plaça aprofitant el mal estat de moltes cases abandonades, però no es va concretar aquesta reforma fins l’arribada en 1926 del nou arquitecte municipal, José Luis Testor Gómez, arquitecte també de l’ajuntament de València.

En aquest mateix any presenta el Projecte d’eixample del casc urbà: de reforma interior i d'eixample zona nord, on l’arquitecte dissenya l’ampliació de la placeta del Ravalet, perquè el casc urbà tradicional no tenia places, només la Major i la del Mercat, i calia airejar-lo. També proposava l’eliminació de la panxa que feia el carrer Major al final (vegeu en la part superior del mapa). Igualment està dibuixada l’obertura del carrer de Vicente Pellicer, que no s’obriria fins 1947.


El carrer Dos de Maig, obert cap al 1907, primer es denominà carrer de Canalejas, però l’any 1908 va passar a dir-se així perquè es commemorava el primer centenari d’aquesta “efemèride patriòtica”.

Durant la II República començaren les expropiacions i permutes per les finques enderrocades, en alguns casos sense cap compensació (casa de Severino Camarasa Alabau en Dos de Maig, Facundo Boïls Chornet per casa i dos solars en la plaça...) (plenaris de 19 de juliol i 5 d’agost de 1937).

L’any 1945 s’aprovà l’obertura del nou carrer que uniria els carrers Nou i Cervantes amb la plaça, projecte de l’arquitecte José Cort Botí, seguint el plànol de 1926. Després de les expropiacions i obres, s’obriria l’any 1947 i l’any 1954 es dedicaria a Vicente Pellicer, fill de Guadassuar, cofundador de la Cooperativa Agrícola del Crist de la Penya.

L’any 1951 s’empedren el carrer Dos de Maig i la plaça de S. Bernat, i el 1952 el carrer Major i Ermita, encara que el primer en ser empedrat va ser el carrer de Santa Llúcia, que va servir de prova.

La llegenda del bateig de les germanes de Sant Bernat

Segons conta la tradició a Guadassuar van ser batejades les germanes de Sant Bernat, Zaida i Zoraida, en el lloc anomenat el Ravalet, espai abans separat del poble per on discorria la séquia de l’Alter i hi havia un abeurador.

Conta la tradició que Bernat, una vegada convertit al cristianisme a Poblet, torna a València amb la intenció de convertir la seua família. El seu germà al-Mansur ordenà perseguir-lo, però les seues gemanes Zaida i Zoradia el seguiren. Fugiren i ell les va batejar a l'alqueria islàmica de Guadassuar amb els noms de Maria i Gràcia. Després, detinguts prop d’Alzira, van ser martiritzats el 21 d’agost del mateix any 1181, tot i que la festa litúrgica es celebra actualment el dia 23 d’agost.

Per això, seguint als cronistes valencians dels segles XVI-XVII, com Antoni Beuter, Martí de Viciana o Gaspar Escolano, que localitzen el bateig de les germanes a Guadassuar, aquesta plaça passaria a denominar-se oficialment, per acord municipal, “atenent a la tradició”, com a Plaça de Sant Bernat des de 1891. L’any 1978 es va erigir un monolit per commemorar aquest fet en aquesta plaça, iniciativa entre d'altres d'Agustí Roig Barrios, cronista de Guadassuar.


Siga veritat o llegenda, el ben cert és que a Guadassuar la Capella del Baptisme de la seua Església, fins la guerra civil, va estar presidida per les imatges de Sant Bernat i de les seues germanes, en record del seu bateig. Allí, per exemple, l’any 1610 van ser batejades dues xiquetes morisquetes, una de les quals rebé els noms de Maria Gràcia.

(Inscripció 887)
Esperança Jusepa    A 17 de octubre 1610, io, el dit rector Yvarra, bategí sub conditione, de orde del señor Patriarcha, a dos chiquetes morisquetes, la una se li a posat nom Esperança Jusepa, de la qual és compare Jaume Torres y comare Hisabet Joan Cornejà y de Yvarra, viuda, y a l'altra se li posà nom Maria Gràcia, de la qual són compares Pere Sentamans, major, y Catalina Vallsebre y de Boïls, viuda.
Maria Gràcia

Per altra banda, cal remarcar que entre els símbols vicentins (corb, mola, aspa...) del sòcol ceràmic del segle XVIII de l'església parroquial, n'apareixen dos amb la representació de les palmes del martiri i les tres corones, símbol dels màrtirs, que diversos autors atribueixen també a la representació dels màrtirs riberencs Bernat, Maria i Gràcia.

El Ravalet, un espai que forma part de la memòria sentimental

Si pregumtem a gent de Guadassuar quin espai recorden d’una manera especial, molts els diran que el Ravalet, perquè allí jugaven de xiquets, en especial els dies de Pasqua que sempre finalitzaven en aquesta plaça. Molts també els diran que caigueren en la font i es banyaren... També era i és l'espai associat a la fira, a la roda dels cavallets i altres atraccions... 

I és que, a vegades, un humil espai es pot convertir en un gran referent del nostre imaginari col·lectiu. La placeta tenia un simple jardinet, una font al centre i un barraconet, pintat de color blau, construït en la postguerra, on venien llepolies i a l’estiu es podia també prendre aigua llimó.

Després, el que va passar és que es va fer vell i els aires d’una falsa modernitat acabaren amb ell per construir un impersonal Ravalet amb un materials de pèssima qualitat (crec recordar que va costar entre 17-21 milions de les antigues pessetes), que no agrada a ningú. La veritat és que m’agradaria saber qui el va dissenyar per incorporar el seu nom a la nefesta història del mal urbanisme.

Haurem de destacar, però, la notable escultura dedicada al bisbe de Guadassuar, monsenyor Vicent Roig i Villalba, obra del desaparegut escultor de Guadassuar José Beltran.

Compareu l’evolució de la plaça a través d’algunes fotografies:

El Ravalet (any 1948), sense obrir el carrer de Vte. Pellicer

              El Ravalet (anys 60, impremta Peris)

        El Ravalet actual, des del carrer de l'Hort                                             

 Bibliografia i documentació:

A.M.G. Expedients, sig. 5/65, anys 1925‑1926. Expedient d’eixample del casc urbà: de reforma interior i d'eixample zona nord (25‑VI‑1926). Arquitecte José Luis Testor Gómez.
A.M.G. Carpeta, sig. 5/93, any 1945. Obertura carrer núm. 6 (Carrer Vicente Pellicer).
A.P.G. Quinque Libri (1590-1612).
Mut Ruiz, J. E. : “La vinculació de Guadassuar amb Sant Bernat i les germanes”, en Màrtirs, Anuari de la Pontifícia Arxiconfraria dels Sants Patrons Bernat, Maria i Gràcia. Alzira, 2007, pp. 36-37.
Mut Ruiz, J. E.  i Puchol. J. (1995):  Toponímia urbana de Guadassuar, en Materials de Toponímia 1 (Treball del Mestratge en Toponímia 1990-1991). València, Ed. Denes /Universitat de València / Generalitat Valenciana.


(Materials del llibre Carrers de volta de Guadassuar, en procés d’elaboració)