LES DANSES DE GUADASSUAR, B.I.C. IMMATERIAL
Documentació
per a l’expedient de declaració de les Danses de Guadassuar com a B.I.C.
(Bé
d’Interés Cultural) immaterial (Expedient núm. 2012/0475-V)
El Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, núm. 8289, de data 8 de maig de 2018, ha publicat la RESOLUCIÓ de 2 de maig de 2018, de la Conselleria d'Educació,
Investigació, Cultura i Esport, per la qual s'incoa expedient per a
declarar Bé d'Interés Cultural Immaterial les Danses de Guadassuar.
El Consell de la Generalitat Valenciana, reunit el dia 3 d'agost de 2018, va aprovar la declaració de les Danses de Guadassuar com a Bé d'Interés Cultural Immaterial, publicat al DOGV el dia 29 d'agost de 2018.
La custòdia queda encomanada a l'Associació Amics de les Danses de Guadassuar i a l'Ajuntament de Guadassuar.
http://www.dogv.gva.es/datos/2018/08/29/pdf/2018_8128.pdfEl Decret va ser publicat al Butlletí Oficial de l'Estat el dia 18 de setembre del 2018.
Al poble de Guadassuar que ha sabut conservar
el tresor de les danses al llarg dels segles.
Ell és l'autèntic protagonista de la festa de les danses.
INTRODUCCIÓ
Aquest informe té la
finalitat d’explicar i caracteritzar els principals trets definidors de la
història de Guadassuar des dels seus inicis, per tal d’entendre els seus
costums i elements singulars que puguen explicar l’origen i manteniment de la
festa de les danses fins a l’actualitat.
La festa de les danses
a Guadassuar no és una festa folklòrica o reintroduïda, academicista, sinó que
és una festa molt viva, molt
participativa i popular, amb una elevada participació de balladors, que poden
superar les 300 parelles en un dels carrers principals. Als anys setanta del
segle XX patí una davallada important, que quasi provocà la seua desaparició,
però pogué superar aquesta crisi provocada pel canvi d’una societat agrària
tradicional a una societat industrial i de servicis. La festa s’adaptà a les
noves circumstàncies i, des d’aleshores, ha anat prenent consciència de la seua
personalitat pròpia i única en el panorama de les danses valencianes de carrer,
sense perdre els elements rituals que la conformen.
La
documentació escrita
En el cas de
Guadassuar, com en altres pobles valencians, la documentació arxivística és
escassíssima ja que les diverses guerres i revolucions han destruït quasi la
totalitat del riquíssim patrimoni documental.
En efecte, durant la
Guerra de Successió es va cremar la totalitat de l’Arxiu Municipal durant el
setge d’Alzira per les tropes borbòniques, per això la documentació més antiga
que es conserva a l’Arxiu Municipal es remunta al 1713. És a dir, que no queda
cap document de l’època foral. En canvi, en aquest moment es va salvar l’Arxiu
Parroquial perquè es va amagar durant el setge, segons llegim en l’expedient
d’Amortització de la Parroquial de Guadassuar de 1716 (ARV. Reial Patrimoni. Batlia General i Intendència. Lletra A, expedient
3410, anys 1716-1732).
Dissortadament durant
la Guerra Civil, es va cremar pràcticament tota la documentació d’aquest arxiu,
excepte alguns llibres sagramentals del segle XIX. En l’any 1936, durant una
setmana, va estar encesa la foguera per cremar cantorals, registres, llibres
amb portades de pell, etc., segons un testimoni presencial dels fets (en aquell
moment un xiquet de 10 anys).
I, en el cas de l’Arxiu
Municipal, no totes les sèries estan completes perquè falta documentació de tot
tipus, per exemple tota la documentació econòmica del segle XVIII, la
documentació dels anys de la presència francesa, etc., en la qual podríem
trobar anotacions de pagaments relacionats amb celebracions festives.
La
singularitat de la festa
La festa de les Danses és una festa popular i
tradicional valenciana, que formava part del ritual festiu valencià i que ha
desaparegut de la majoria de pobles de la Ribera a conseqüència de la
desaparició de la societat agrària tradicional i la seua transformació en una
societat urbana, fabril i de servicis. Tot i això, ara s’està produint una
recuperació de les tradicionals danses valencianes en moltes comarques
valencianes a partir dels models conservats, com el de Guadassuar.
La festa a Guadassuar
sempre ha sigut popular i no ha estat sufragada pel poder local, cosa que
explica la seua absència de les fonts escrites, ja que normalment els fets
considerats quotidians i habituals no hi solen aparéixer.
La festa sempre ha
estat associada a la festa de la Mare de Déu d’Agost i de Sant Roc, formant
part de les festes que se celebraven a la huitava per tancar el cicle festiu de
l’estiu, segons assenyala l’acta de la reunió de l’Ajuntament de 12 d’agost de
1742 (A.M.G. Llibres d’Ajuntaments de la
Universitat de Guadassuar (1713-1751), sig. 40/001).
Les Danses formaven
part de les festes de la huitava, en les quals pel dia es corrien vaques i bous
(documentat perquè calia demanar permisos) i per la nit ballaven, durant les
nits caloroses de l’agost, acompanyats pel so del tabalet i la dolçaina, els
tradicionals instruments valencians. Organitzada per la pròpia gent de
Guadassuar, ja foren majorals o majordorms, clavaris o veïns d’un carrer, era
una festa que s’autofinançava ja que els mateixos participants pagaven els
músics. Això és una altra de les raons per la qual no apareixen referències en
els textos oficials escrits.
La Vila de Guadassuar
té la particularitat de comptar amb dos cicles locals festius destacats: el
cicle d’hivern que gira al voltant de la
Fira i festa de Sant Vicent, patró de la població; i el cicle d’estiu, que
finalitza amb les festes de la Mare de
Déu i de sant Roc. Aquests dos cicles s’adequaven perfectament als cicles agraris
tradicionals (cereals, vinya, morera, arròs...), ja que eren moments de pausa i
descans.
I.-
L’ORIGEN DE LA POBLACIÓ
Guadassuar, com el seu
propi nom indica, va nàixer durant la dominació musulmana; segurament al segle
XII, moment d’expansió demogràfica, amb la vinguda de tribus berbers, que
origina la fundació de moltes noves alqueries en el territori valencià i, en
especial a la Ribera del Xúquer, territori fèrtil i amb aigua per a regar els
camps.
El topònim àrab encara
no ha estat aclarit del tot, ja que se n’han donat moltes explicacions. Carme
Barceló en un nou llibre, Noms aràbics de
lloc (Alzira, Bromera, 2010), fa una nova proposta: es tractaria d’un
topònim col·lectiu Wādī Sawwār: el riu dels Sawwār, nom d’una tribu o família. La segona part es reduiria a Suar per labialització, ja que en contacte amb b, m, w, f, la /a/ pot sonar /o/ o /u/. Equivaldria a un wād (banī) Sawwār: el riu dels fills de
Sawwār;
és
a dir, que era el territori a partir del riu Xúquer ocupat pels Sawwār.
Amb l’ocupació de la
Ribera per les tropes cristianes tot va canviar, també el topònim del qual
llegirem diverses variants en les fonts cristianes (Cudiasuar, 1246; Godazuar,
1268; Guadaçahar, Godasaar, 1270; Guadaçuar, 1273; Godaçuar, 1387; etc.).
L’ocupació cristiana de
l’alqueria de Guadassuar es va es produir cap al 1240, ja que abans de
l’ocupació oficial d’Alzira, l’any 1242, Jaume I havia ocupat tot el territori
de la banda esquerra del riu Xúquer. En el cas de Guadassuar, el primer text
documental és la sentència de 1246 en la qual Jaume I resol les diferències
entre els nous repobladors cristians i els musulmans (A.M.A.
Pergamins de la Cancelleria Reial, sig. 010/1),
en
la qual ordena que set alqueries del terme d’Alzira, entre elles Guadassuar,
siguen destinades exclusivament als cristians.
De
1270 data el primer document conservat en què Jaume I confirma les donacions
efectuades en l’alqueria de Guadassuar a 39 residents cristians (A.C.A. Cancelleria Reial Reg. 16, fol.
204), la majoria procedents de Navarra, a més d’aragonesos i catalans
(Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver: The
Horizons of the City. Rural mobility in a frontier land (The Valencian Country,
1250-1350), ResearchGate, January 2010, pp. 526-527). En aquesta Carta de
Població, Jaume I concedeix a cada repoblador, entre ells set dones, nou
hectàrees de terra a cadascú, prop de la Séquia Nova d’Alzira, amb l’obligació
de fer residència personal i no poder vendre les terres en deu anys, condicions habituals.
Guadassuar és una
alqueria (“carrer d’Alzira”) que formarà part del terme general d’Alzira fins a
la seua segregació, al 1581, quan Felip II li concedirà el títol d’Universitat
Reial, distinta i separada d’Alzira. Al 1340, però, aconseguirà l’elevació
d’església sufragània d’Alzira a Rectoria, això sí sota el control de l’ardiaca
d’Alzira. Possiblement el component navarrés i aragonés explique la dedicació
de l’església a sant Vicent Màrtir (documentada el 1401, però anterior evidentment).
Al llarg del segle XIV
i XV canvien els repobladors i el component navarrés minva a favor dels altres
grups. La demografia creix i oscil·la al llarg del segle XV, fins a una mínima
expressió, per les dificultats de la guerra amb Castella: al 1373
comptabilitzem 173 contribuents o caps de família; al 1399, 109; al 1428, 131;
al 1451, 57; al 1481, 53; al 1499, 35; al 1510, 58. És a dir, una gran mobilitat social
caracteritza aquest període medieval.
Les
llegendes de l’origen de les danses
A Guadassuar es
repeteix el relat oral que l’origen de les danses es vincula a la conquesta del
llogaret per part de les tropes del rei Jaume I. Es diu que les donzelles
musulmanes reberen els soldats i el rei amb danses i altres festes.
Evidentment es tracta
d’una visió romàntica, que idealitza la convivència entre vencedors i vençuts,
entre cristians i musulmans, i la tolerància del rei conqueridor. També resulta
anacrònic el protagonisme de l’element femení en una societat tan masclista com
era la medieval. Tot això és una visió endolcida de la realitat, perquè a
Guadassuar tots els musulmans foren expulsats per ser ocupada immediatament
pels cristians, com va ocórrer en altres sis alqueries (sentència de Jaume I de
1246), ja que aquestes terres eren desitjades pels colons per les seues
condicions favorables.
La presència del rei a
Guadassuar sí que pot ser factible perquè la part esquerra del riu Xúquer va
ser ocupada ja el 1240, fent de frontera abans de la capitulació definitiva
d’Alzira el 1242. Això enllaça amb altra llegenda local que afirma que a
l’ajuntament de Guadassuar es conservava una cadira, des de temps immemorial,
en la qual s’assegué el rei Jaume I quan visitava les obres de construcció de
la Séquia d’Alzira o Séquia del Rei (actual Séquia Reial). Aquesta “cadira” ha
estat cedida recentment per una família a l’ajuntament per ser restaurada, tot
i que no es coneix la seua antiguitat.
En efecte, aquests dos
relats orals, amb aparença històrica, de caràcter popular, amb força
imaginativa, entren de ple dret en la categoria de les llegendes i, així, s’han
de considerar. En algun moment la comunitat necessita explicar unes tradicions
que considera antigues i històriques de forma narrativa, amb un fort sentit
d’orgull identitari.
II.
UNA NOVA REFUNDACIÓ DE LA POBLACIÓ
Després de superada la
crisi provocada per la guerra de les Germanies (destruccions, pagament de
contribucions econòmiques, etc.), Guadassuar experimenta un canvi econòmic i
demogràfic important que impulsa una tendència expansiva continuada, tot això
provocat pel canvi de conreus: la morera s’expandirà per la Ribera i la
fabricació de fil de seda generarà grans beneficis (exportació fraudulenta a
Castella, a Toledo, etc.).
Si comparem les xifres
demogràfiques comprovarem la transformació del segle XVI: si al 1535 es
comptabilitzaven 93 contribuents o caps de casa; al 1562, 130 cases; al 1570,
160 cases; al 1584, 206 contribuents, al
1596 s’arribarà als 267. És a dir, la població es quintuplicarà al llarg de tot
el segle.
Aquest notable creixement
ens permet afirmar que es produeix una nova refundació de la població, ja que
la major part dels llinatges actuals es documenten a partir d’aquesta època. El
carrer d’Alzira passarà a ser una nova Universitat
Reial, per Reial Privilegi de Felip II (1581), separada d’Alzira, amb
govern propi, després de pagar 5000 ducats (ARV, Reial Cancelleria, Diversorum, 1456, fulls 115v-125r). A partir de 1560 s’inicien les obres
de la nova església, davall la direcció del pedrapiquer Joan Matalí, que entre
1576-77 construeix les portalades exteriors, on destaca la principal d’estil
renaixentista, la sagristia i els repilarets interiors. La construcció de la
nova església també implicarà la inversió d’unes fortes sumes de diners.
Aquest creixement, per
tant, permet l’assentament d’un nova
comunitat en el poble, que adoptarà una manera de viure, amb les seues
tradicions, celebracions religioses, festes, etc.
Al segle XVI o
principis del segle XVII, doncs, degué iniciar-se la festa de les danses,
associada a la festes de la huitava de la Mare de Déu d’Agost i de sant Roc, ja
que corresponia a un temps de descans anterior a la verema del raïm en el secà
i a la sega de l’arròs en les terres marjalenques. La presència dels majorals o majordoms de sant Roc en
l’organització de les festes de la huitava està testimoniada en les actes
municipals pel que fa a la solta de vaquetes i bous en segles posteriors.
Els musicòlegs hauran
d’analitzar l’origen de les melodies del ritual de les danses de Guadassuar per
situar més exactament una cronologia més precisa que la documentació històrica
no pot aportar per ara. I, precisament, la melodia del Cap de Dansa (la Xàcara de Guadassuar) ha estat datada en el segle XVII i seria la peça musical més antiga del ritual de les Danses,
III.
INFORMACIÓ SOBRE LES FESTES CELEBRADES AL SEGLE XVIII
L’Arxiu Històric
Nacional custodia un informe, ordenat pel comte d’Aranda, de 1770-1771 (A.H.N. Consejos (Consejo de Castilla), legajo 7.105, exp. 63, núm. 2
(1770-1771). Cofradías y hermandades
de los pueblos pertenecientes a la jurisdicción de la provincia de Valencia,
fol. 26 i ss.) per esbrinar quins fons públics es destinaven a les festivitats,
que ens documenta quines eren les principals advocacions locals i, a més, ens
aporta algunes dades sobre l’acompanyament musical de les festivitats.
A Guadassuar, com en la
majoria de pobles valencians, es commemoraven les següents festivitats amb
misses i processons: Nom de Jesús, Sant Antoni, Sant Vicent Màrtir, Sants de la
Pedra, Assumpció de Nostra Senyora, Sant Roc, Nostra Senyora del Roser, Sagrada
Família, Corpus i Santa Bàrbara. Totes elles tenen en comú que en la processó
tenen acompanyament musical a càrrec de la dolçaina, l’instrument tradicional
festiu valencià. Aquest fet ens suggereix l’existència de dolçainers i
tabaleters al poble, que a més de participar en les celebracions religioses,
també podien participar en les festes de carrer com les danses.
Altres festes, com la
de sant Francesc o de la Mare de Déu de la Misericòrdia, a càrrec d’una
confraria assistencial, no recorrien a la dolçaina en les seues processons.
Un cas especial era la
festivitat de Sant Vicent Màrtir, titular de la parròquia i patró de la
població, en la qual es bolcava el govern municipal, ja que a més contractava
un “cos de música” de València, per assistir a les matines la vespra i a la missa i processó del dia del sant. El
municipi tenia al seu càrrec, a més, les festivitats de Santa Bàrbara (en
record de l’entrada de Jaume I a Alzira el 1242) i del Corpus, la festa per
excel·lència dels municipis i de les parròquies.
IV.
EL PAS DEL SEGLE XIX AL SEGLE XX
Sabem que durant la
segona meitat del segle XIX, durant els anys del còlera, es prohibiren els
actes públics, com processons, soterrars, balls i festes per evitar els
contagis. L’any 1865 no es ballaren perquè fou un any de forta incidència,
igual que en 1885 també ocorreria.
Pel que fa a la Guerra Civil, també deixaren de ballar-se entre 1936 i 1938. Fonts orals contem que l’any 1939, una vegada acabada la guerra, era tan gran la gana de ballar les danses que cada dia ballaren dos passades per tal de recuperar els anys passats; és a dir, en lloc de fer una passada de punta a punta del carrer, fer un descans i retornar a l’inici, ballaren d’un punta de carrer a l’altra i tornaven a l’origen i, després, repetien de nou, anar i tornar al punt d’origen.
Dels anys trenta són
les primeres fotografies que conservem de les danses. En elles podem observar
la diversitat del vestuari i la gran participació femenina.
Danses
 |
| Danses 1935 |
 |
Danses 1940 
Danses (1948)
Danses (1948)
|
Danses 1958
Danses (1960)
Danses 1962
Danses 1970
Danses diürnes (gravació TVE), anys 70
Danses diürnes (gravació TVE), anys 70
Danses diürnes (gravació TVE), anys 70
Primer Cap de Dansa, Agustí Roig Barrios,
cronista de Guadassuar (1954-2006)
Cartell de Danses (2009)
Danses (2012)
Danses (2016)
Les danses de
Guadassuar són una celebració festiva que mai ha deixat de celebrar-se excepte en
els casos de força major, com guerres o calamitats.
El poble de Guadassuar
les sent com a pròpies i tenen un ritual propi que es respecta pels balladors i
pels que s’ocupen de l’organització.
Els festers de Sant
Roc, antics majorals o majordoms, assumeixen l’organització des de temps
immemorials, ja que estan associades a les festes de la huitava de la Mare de
Déu d’Agost i de sant Roc per tancar el cicle festiu del mes d’agost. Els
garrots o gaiatos són el símbol de la seua autoritat.
Les festeres de
l’Assumpció tenen un paper més secundari, tot i que participen, perquè en el
model social tradicional les dones ocupaven un paper secundari. Només
hi ha una concessió: tradicionalment a les dones se’ls permetia buscar-se un
ballador en temps de danses, això no estava mal vist. També se'ls permetia representar papers masculins quan mancaven de balladors.
El vestit de danses té un gran protagonisme, fer-se un "tratge" especial i singular per ballar forma part de ritual, això obri la porta a la imaginació i a la creativitat. No es tracta de disfressar-se, sinó de vestir-se per a la festa. Algun especialista les relaciona amb les Folies.
El vestit de danses té un gran protagonisme, fer-se un "tratge" especial i singular per ballar forma part de ritual, això obri la porta a la imaginació i a la creativitat. No es tracta de disfressar-se, sinó de vestir-se per a la festa. Algun especialista les relaciona amb les Folies.
El veïnat participa activament, sobretot el del carrer de la dansa, perquè sense que ningú dirigisca res sap el que ha de fer: adornar el carrer amb paperets de colors, il·luminar-lo adequadament, traure cadires, etc.
Compten amb literatura pròpia (contes, llegendes...), de tradició oral, que avalen la seua antiguitat i difonen la tradició de ballar-les.
Cada vegada apareixen més textos especialitzats, com la gravació del CD Les danses de Guadassuar dins de la Fonoteca de Materials (Vol. XXVII, 2008), dirigit per J. B. Boïls, o el Cançoner de Guadassuar (2014) d’Agustí Roig, etc., que tracten des de tots els punts de vista la singularitat de les Danses de Guadassuar, per part de musicòlegs, historiadors, etc.
Les Danses de Guadassuar han sabut acoblar-se als canvis sense traumes i mantenint la vitalitat; per exemple, el buit deixat per la desaparició dels dolçainers va ser ocupat pels instruments de vent de la banda de música, fenomen que també va ocórrer en altres poblacions valencianes.
A Guadassuar les Danses
no s’han fossilitzat sinó que com són obertes ara són multitudinàries, amb molta presència de
balladors, que s’ordenen de menuts a majors. Això solament ocorre a Guadassuar
i és una de les raons que les fa singulars.
Es balla el ball pla,
acompanyats pel toc de les castanyoles, seguint el ritme que marca el tabalet i
les diverses melodies de les cinc estrofes o cobles de la dansa. El ritual marca
totes les fases de la festa i es respecta.
Per últim, el model de
dansa de Guadassuar s’està estenent, tant pel que fa al ball com a les melodies,
en altres pobles on s’intenten recuperar les danses però sense reconèixer
l’origen, és a dir, sense dir que es tracta de les danses de Guadassuar.
La seua singularitat ja
va ser reconeguda pel Ministeri de Transports, Turisme i Comerç, l’any 1985,
quan va declarar Festa d’Interés
Turístic la Setmana de Danses de
Guadassuar.
Per tot això, la
declaració de les Danses de Guadassuar com a Bé d’Interés Cultural (B.I.C.), en la categoria de Béns Immaterials,
és idònia i facilitaria la conservació en el futur, alhora que reconeixeria la
seua singularitat com a festa viva, com a monument
viu representatiu del ric tresor cultural valencià.
J.
Enric Mut Ruiz
Cronista
Oficial de Guadassuar
