NOMENAMENTS ECLESIÀSTICS A GUADASSUAR DESPRÉS DEL CONCILI DE TRENTO (Segle XVI)

Algemesí, Roma,

Vassuar, el Vaticà;

a on està la gent bona

amb el cel a la mà![1]

El Concili de Trento (1545-1563) va intentar reformar l’església en molts sentits, especialment pel que fa a la disciplina i a l’organització de l’església, com per exemple amb la creació de seminaris per elevar la formació acadèmica i espiritual dels futurs sacerdots o la regulació dels rèdits, rendes i beneficis de les parròquies amb l’objectiu d’erradicar la corrupció econòmica del clergat i assegurar el correcte manteniment de les parròquies i l’esplendor del culte.

Va imposar la prohibició d’acumular beneficis o càrrecs per part d’un mateix eclesiàstic, per evitar així l’absentisme i obligar a la residència personal dels rectors en la parròquia. Alhora periòdicament els bisbes inspeccionarien les parròquies, per comprovar l’estat dels béns parroquials, la confecció dels llibres sagramentals, etc.

Els bisbes, d’entrada, eren els encarregats de nomenar els rectors després d’un concurs públic, del patronat que foren, però la Cúria Romana quan es tractava de parròquies de patronat eclesiàstic o apostòlic (rectories fundades per la pròpia església) intervenia de manera molt activa. Això és el que va passar amb els canvis efectuats en la Rectoria de Guadassuar, concretament en 1574 i en 1598, quan els rectors respectius, mossén Vicent Garcia, mossén Joan Mingues-Minguez i Joan Peres-Pérez hagueren de negociar amb Roma els seus casos mitjançant uns procuradors establerts a la cúria vaticana, que s’encarregaven de facilitar els tràmits de renúncia o nomenament.  

La rectoria de Guadassuar es va fundar el 1341, quan es va separar d’Alzira, amb certes obligacions cap a l’ardiaca d’Alzira, en aquell moment Pere d’Esplugues, i els seus successors.[2] El primer rector conegut va ser mossén Domingo de Borges, que va fundar el primer benefici conegut en la parròquia sota la invocació de Santa Maria (testament de 1348) [3], posteriorment especificat de Santa Maria de l’Esperança.

Un altre ardiaca d’Alzira molt importat va ser Roderic de Borja, elegit Papa en agost de 1492 amb el nom d’Alexandre VI (1492-1503), que va acumular molts càrrecs per arribar al Papat, entre altres els de bisbe de València i cardenal vicecanceller de l’església,  i, molts altres, com  el d’ardiaca d’Alzira. Això explica que un rector de Guadassuar fora mossén Pere Caldes, familiar[4] del cardenal i bisbe de València, Roderic de Borja, com a rector de Guadassuar, absent, que serà substituït per mossén Antoni Llàtzer com a vicari regent de la parròquia (encàrrec per 1 any), procedent de la diòcesi de Saragossa.[5]

 

Escut pontifici en l’interior de la parròquia de Guadassuar (s. XVIII)

Del segle XVI conservem documentació de tres rectors que hagueren de recórrer a Roma per resoldre la seua situació: el primer cas és el de mossén Vicent Garcia (1559-1574), que volia renunciar a la rectoria de Guadassuar i volia proposar com a successor a mossén Nicolau Talavera (1575-); el segon, el de mossén Joan Mínguez (1594-1598), rector de Guadassuar i beneficiat en l’altar de sant Jordi de la Seu de València, que aspirava per concurs a la rectoria de sant Llorenç de la ciutat de València, en la qual seria aprovat, i el tercer, el de mossén Joan Pérez (1598-1605), batxiller en arts i beneficiat en la parròquia de Santa Maria Magdalena de l’Olleria, en l’altar de sant Maties o Macià, que aspirava a la vacant de la rectoria de Guadassuar, si s’acceptava la renúncia de l’anterior.

Exactament es conserven els documents notarials en què nomenem els respectius procuradors perquè negocien amb la Cúria vaticana el seu cas:

-    Mossén Vicent Garcia, rector de la parròquia de Guadassuar (1559-1574), de patronat eclesiàstic, va nomenar procurador a Gabriel Calbo, clergue de la diòcesi de Lleida i resident a la Cúria Romana, per negociar la seua renúncia a la rectoria de Guadassuar a canvi que fora nomenat rector de Guadassuar mossén Nicolau Talavera, que li pagaria una pensió anual de 40 lliures, si el Sant Pare ho acceptava.

Durant el seu mandat es va construir la nova església (1560-1562).

-   Mossén Nicolau Talavera, batxiller en Arts i, després, mestre en sacra Teologia, va ser rector de Guadassuar a partir de 1575. Durant el seu temps es van construir les portades exteriors, les claus, els repilarets interiors i la sagristia (1577-1578).

-    Mossén Joan Mingues, rector de Guadassuar (1594-1598), nomena mossén Alfons Salelles, canonge de la catedral de València, Jeroni de Figueroa, llicenciat, i Lluís de Còrdova, prevere toledà, tots tres residents a Roma, perquè gestionen la renúncia a Guadassuar si l’aproven en el concurs a la parròquia vacant de Sant Llorenç de València, oferint les pensions que dicte el Papa.[6]

El dia 6 de maig de 1598 Joan Mingues, fins al present rector de Guadassuar i ara aprovat com a rector de la parròquia de sant Llorenç de València per l’arquebisbe, nomena procuradors els clergues anteriors perquè puguen posar la dita rectoria de Guadassuar en mans de Sa Santedat, si ell és proveït apostòlicament per a la rectoria de sant Llorenç.[7]

Com a fet més rellevant, cal destacar que durant el seu mandat, l’11 de gener de 1597, el Patriarca Ribera, arquebisbe de València, visità Guadassuar i confirmà 96 persones.

 

Acta notarial de 6 de maig de 1598 atorgada per mossén Joan Mingues

 -    Mossén Joan Peres, prevere, batxiller en sagrada Teologia i beneficiat en la parròquia de l’Olleria, en l’altar de sant Maties o sant Macià, atorga un poder notarial i nomena procuradors  el llicenciat Jeroni de Figueroa i Lluís de Còrdova, prevere toledà, beneficiat a la Seu de València, tots dos residents en la Cúria Romana perquè actuen en nom seu per a obtenir del Papa la provisió de la Rectoria de Guadassuar, inclosa la possibilitat d'acceptar una pensió eclesiàstica sobre les rendes de la parròquia.[8]

Posteriorment, davant la possibilitat que la rectoria de Guadassuar quedara vacant per renúncia o resignació de mossén Joan Mingues, que se li admeta a examen per ocupar la dita rectoria o qualsevol altra vacant de la diòcesi.[9]

El dia 31 de desembre de 1599 el bisbe de Coron, Don Alonso de Àvalos, bisbe auxiliar del Patriarca Ribera, confirmà 80 persones.

Com poder observar, estos documents són poders notarials canònics o escriptures de procuració, amb amplis poders, en què els rectors de Guadassuar, igual que els de la resta de la diòcesi, nomenen representants residents a Roma perquè gestionen davant la Santa Seu la seua provisió com a rectors (examen, renúncia, reassignació...). Els autoritzen a acceptar les condicions imposades pel papat, especialment la reserva d'una pensió sobre les rendes de la rectoria en benefici de tercers, una pràctica molt habitual.

Els documents també reflecteixen el complex procediment administratiu i financer necessari per a obtenir una rectoria de provisió apostòlica a finals del segle XVI, perquè la Cúria Romana exigia avals financers per assegurar el cobrament de les pensions beneficials. En la pràctica, els banquers o comerciants residents a Roma actuaven com a intermediaris financers de la Cúria Romana. Eren ells els qui emetien les caucions bancàries exigides per garantir el pagament de les pensions.

Este és un dels poders més amplis del document. No es tractava només de tramitar l'expedient davant del Papa, sinó també calia redactar nous instruments notarials, acceptar qualsevol fórmula jurídica pròpia de la Cancelleria Apostòlica, introduir clàusules addicionals si les exigia la pràctica romana, etc.

Com no conservem l’arxiu parroquial, cremat en 1936, no podem saber per què al segle XVIII decidiren col·locar l’escut pontifici entre els plafons ceràmics de l’església; segurament devia referir-se a la condició d’església de patronat eclesiàstic o apostòlic antic. Tampoc podem aclarir si la condició d’església borgiana es limita només al control que va exercir l’ardiaca d’Alzira o a la designació d’un familiar de Roderic de Borja per a rector de Guadassuar el 1491, abans de ser Papa.[10]

Actualment, però, el procediment és més senzill: el bisbe ordinari de la diòcesi de València té la facultat de nomenar i cessar els rectors de les parròquies valencianes amb total normalitat, sense tants tràmits administratius i jurídics.

J. Enric Mut Ruiz

Acadèmic investigador de l’AVCO – Cronista oficial

 

---

[1] SANCHIS GUARNER, Manuel (1983): Els pobles valencians parlen els uns dels altres, IV, Obra completa vol. 5. València, ed. 3i4.

[2] Arxiu Diocesà de València (ADV), Llibre de Col·lacions des de 1316 fins 1400, sig. 134/1, f. 24r.

[3] ADV, Llibre de Col·lacions des de 1316 fins 1400, sig. 134/1, f. 81r.

[4] Diccionari Normatiu Valencià: Accepció 9. Eclesiàstic al servici personal d’un bisbe.

[5] ADV, Visites Pastorals (7 de desembre de 1491). Anotacions del canonge Antonio Barberà Sentamans, natural de Guadassuar, director del Museu Arqueològic diocesà de València, recollides abans de 1936 ja que aquest llibre no es conserva en l’actualitat.

[6] Arxiu de Protocols del Patriarca de València (APPV). Notari Joan Bernat Roma, núm. 18209 (1598). Nomenament com a procuradors de tres representants residents a Roma perquè gestionen davant la Santa Seu la seva provisió com a rector de la parròquia de Sant Llorenç de València (10 de gener de 1598).

[7] APPV. Notari Joan Bernat Roma, núm. 18209 (1598). Nomenament com a  procuradors a Lluís de Còrdova, clergue de València, i Jeroni de Figueroa, clergue, residents a la Cúria Romana perquè puguen posar la dita rectoria de Guadassuar en mans de Sa Santedat o del seu representant, si és proveït en la rectoria de sant Llorenç (6 de maig de 1598).

[8] APPV. Notari Joan Bernat Roma, núm. 18209 (1598). Poder notarial canònic atorgat a València per Joan Pérez, perquè dos procuradors residents a Roma gestionen davant la Santa Seu la seua provisió com a rector de Guadassuar (28 d’abril de 1598).

[9] APPV. Notari Joan Bernat Roma, núm. 18209 (1598). Nomenament com a procuradors a Jeroni de Figueroa i Lluís de Còrdova, residents a Roma, perquè si s’accepta la renúncia o reassignació de mossén Joan Mingues, puga ser examinat per a la rectoria de Guadassuar o de qualsevol altra (1 de maig de 1598).

[10] El pare Miquel Batllori escrivia el 1979: “…Hi hem deixat, però, de banda aquells llocs en què els Borja només són documentats com a exercint diversos càrrecs reials o eclesiàstics, la qual cosa ens impedeix d’estar segurs que hi foren establerts permanentment: és el cas de Guadassuar i Xàbia…”. BATLLORI, Miquel: Enaltiment de la família Borja del segle XX^é al XV^é., en La Corona d’Aragó. El Regne de València en l’expansió mediterrània (1238-492), València, Corts Valencianes, 1991 (Traducció de l’original italià de 1979).  

750 aniversari de la mort de Jaume I: Els documents de Guadassuar de Jaume I.

Tomba de Jaume I. Panteó reial del Monestir de Santa Maria de Poblet

El 27 de juliol de 1276 moria Jaume I (Montpeller, 2 de febrer de 1208 – Alzira-València, 27 de juliol de 1276) als 68 anys. Va ser soterrat en el presbiteri de la catedral de València, dedicada a Santa Maria, i el 1278 traslladat definitivament al panteó reial del monestir de Santa Maria de Poblet. És la figura històrica més reconeguda pels valencians per ser el conqueridor i creador del regne de València, així com el legislador (Furs de València) i el regulador de la convivència en el nou regne. Per tot això, els valencians hem de recordar- lo i homenatjar-lo per preservar la seua memòria, encara que alguns vulguen ocultar-lo.

Abans de la conquesta de la ciutat de València el 1238 ja començaren les donacions de terres i propietats destinades als nous repobladors cristians per tal d’estimular la seua vinguda. La major part estan recollides en l’anomenat Llibre del Repartiment de València, que en realitat està format per tres volums de documents conservats; per tant, no inclouen totes les donacions realitzades. Per exemple, trobem donacions a Alzira, Aurí, Fentina, Cabanyes, Carlet, Maranyent, Pranxet, etc., però no a Guadassuar. Haurem d’esperar al 1246 per trobar el primer document on apareix escrit el topònim Guadassuar: es tracta de la sentència de Jaume I, dictada a Xàtiva el 18 de juliol i redactada en llatí, en la qual estableix els criteris a seguir per resoldre les diferències entre musulmans i cristians per la possessió de la terra i evitar violències, en la qual ordena entre altres coses que els cristians amb donacions no especificades s’establisquen en set alqueries del terme d’Alzira: Gégena, Albotaina, la Xara, Aurí, Fentina, Guadassuar i Tarragona. De totes elles, l’única que ha perdurat en el temps com a entitat de població és Guadassuar, que l’any 1996 va commemorar el 750 aniversari de la seua existència documental com a poble.

Més important per al nostre poble és el document, datat a València el 12 d’agost de 1270 i redactat en llatí per la Cancelleria Reial, en què Jaume I confirma a 39 caps de família les donacions fetes amb anterioritat i en el present, tant de terres regades de la séquia nova d’Alzira o del Rei com de secà, de manera que tots tinguen tres jovades de terra (108 fanecades). Són donacions franques i lliures, concedides a perpetuïtat, amb la limitació de no poder ser transmeses als cavallers i eclesiàstics, com establien els Furs de València. Els recorda també que han de contribuir i servir com qualsevol altre hereter del terme d’Alzira. Finalment, com era habitual en els processos repobladors, ordena que no es poden vendre les heretats rebudes fins que no passen deu anys i que han de fer residència personal en l’alqueria de Guadassuar per ser-ne propietaris. En definitiva, podem considerar aquest document com la Carta de Població de Guadassuar.

Qui eren els repobladors? Si llegiu la traducció al valencià podeu fer-vos-en una idea: hòmens i dones procedents del nord (Navarra, Aragó, Catalunya, Gascunya-Occitània...).

“Donem i concedim a vosaltres, Pere Martines d'Olit, Eixemén Navarro, Pere [de] Larraga, Pere Cucaló, Martí de Tudela, Liete [Elisabet] muller del difunt Joan d'Albalat, Berenguer Valls, Ferran del Vall, Martí Martines d'Olit, Pasqual de Larraga, Berenguer de Pax, Vicent del Poyo, Joan Péreç d'Olit, Guillem Esteve d'Almenar, Gomiç de Terol, Toda muller del difunt Eixemén d'Olit, Estefania neboda del difunt Ferran d'Olit, Martí Martines d'Olit, Joan de Tafalla, Domenge d'Olit, Garcia Sanç de Val d'Enzebro, Guillem de Viacamps, Menga Sanç filla del difunt Enneco Navarro, Llorenç Navarro, Açnar de Larraga, Joan de Galvi Sanç, Maria muller del difunt Llop d'Oteiça, Esteve de Calant [Calataiud], Denís de Larraga, Gil d'Olit, Maria dona del difunt Ferran d'Olit, Pere Girona, Joan d'Olit, Maria viuda de Garcia Barien, Garcia d'Olit, Vicent Péreç d'Olit, Estefania de Sagua, Sança Vela i Doménec Gascó, habitadors de Guadaçahárar, alqueria d'Alzira, i als vostres, per sempre, com a heretat pròpia, franca i lliure, a cadascun de vosaltres tres jovades de terra sobre la séquia Nova d'Alzira, juntament amb aquella terra que ja teniu allí tant per davall de la dita séquia Nova com per damunt...."

Cal destacar que entre tots els hòmens trobem nou dones, que segurament havien perdut el marit, el pare, l’oncle, etc. durant el viatge des dels seus llocs d’origen. Elles eren Liete [Elisabet], Toda i tres Maries, viudes; Estefania, neboda; Menga [Domenga], filla, i Estefania i Sança. Els trenta hòmens restants tenen noms habituals als segle XIII: Joan (4), Pere (4), Martí (3), Berenguer (2), Garcia (2), Guillem (2), Vicent (2), Açnar (1), Denís (1), Doménec (1) / Domenge (1), Eixemén (1), Esteve (1), Ferran (1), Gil (1), Gomiç (1), Lllorenç (1), Pasqual (1).

Amb alguna reserva, podem presentar aquesta taula que els agrupa territorialment, que només és una fotografia instantània perquè hi hagueren moltes repoblacions i trasllats de residència:

Recompte per àrea geogràfica

Àrea geogràfica	Topònims / etnònims inclosos	Núm.	%
Navarra	Olite (12), Larraga (4), Navarro (3), Oteiza (1), Tudela (1), Tafalla (1)	22	56,41
Aragó	Poyo (1), Terol (1), Valdecebro (1), Viacamps (1), Calataiud (1), Cucalón (1), Albalat (1)	7	17,951
Catalunya	Valls (1), Vall (1), Pacs (1), Almenar (1), Galvi Sanç (1), Girona (1),  Sagua [Saga] (1)	7	17,95
Gascunya / Occitània	Gascó (1), Barien (1)	2	5,13
Altres / identificació no segura	Vela (1)	1	2,56
Total		39	100,00

Com podem observar el predomini de les famílies de Navarra, en especial del poble d’Olite, és espectacular, però a poc a poc es diluirà. Així, per exemple, en el següent llistat conservat del 1399-1400, els habitadors de Guadassuar arriben ja a 109 caps de família, amb cognoms ja consolidats com els Boïls, Montalbà, Osca, Perales, etc, amb alguns Gallisanç, Girona, Olit, Raga [de la Raga], Vallés, etc.

ARV. Mestre Racional. Morabatí de Guadasuar..., sig. 11.780 (1)(1433).

En altres documents jaumins de donacions a pobladors d’Alzira, localitzem el topònim Guadassuar amb altres variants medievals; per exemple:

1268, abril, 29 = En la donació de 6 jovades de terra a Guillem d’Aguilar, familiar del Papa, es cita que afronten “ex una parte in senda que vadit de Godazuar ad montaneam ...”.

1270, agost, 29 = En la donació de 5 jovades de terra a Aicard Aberti es diu que “sunt site inter alcariam de Godasaar et rivum Siccum ...”.

1273, desembre, 1 = En la donació de 6 jovades de terra a Pere Garcés d’Olit es diu que “sunt site inter planum de Cabanes et terminum de Monte Regali et Guadaçuar.”

1273, desembre, 2 = En la donació de 6 jovades de terra a Joan Garcés d’Ainsa, de la casa reial, es diu que “sunt site inter terminos de Monte Ortalli et terminos de Guadaçuar...”.

En resum, conservem sis documents del rei Jaume I on es fa referència al nostre poble, que a partir de la conquesta es transforma en un poble cristià, integrat en el terme general d’Alzira, fins que en 1581 obtinga la seua independència jurídica d’Alzira del rei Felip II i el 1731 assolisca la condició de Vila per privilegi del rei Felip V. Per cert el 2031 Guadassuar commemorarà el 450 aniversari de la constitució com a poble independent, amb el titol de Universitat, i el 300 aniversari de l’obtenció del títol de Vila.

J. Enric Mut Ruiz

Acadèmic investigador de l’AVCO

A continuació teniu reproduït el document original de 1270 en què Jaume I confirma la donació de terres als 39 caps de família repobladors de Guadassuar:

Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), Registre Cancelleria (Jaume I), núm. 16, f. 204r.

València. 1270, agost, 12.

Títol modern: “Donació als hòmens de Guadassuar, alqueria d’Alzira, de tres jovades de terra sobre la séquia nova d’Alzira.”

Títol modern: "Donatio hominum de Guadacuar, alqueria Aliazire, tres iovatas terre supra cequiam novam Aliazire".

"Damus et concedimus vobis Petro Martini de Olit, Eximino Navarro, Petro Laraga, Petro Cocalon, Martino de Tudela, Liete uxori quondam Johannis de Albalat, Berenguer Vales, F(errando) de Vale, Martino Martini d'Olit, Paschasio de la Raga, Berenguer de Pax, Vincentio del Puyo, Johanni Petri d'Olit, Guillermo Stephani de Almenar, Gomicio de Turolio, Tode uxori quondam Eximini de Olit, Stephanie nepti quondam F(errandi) de Olit, Martino Martini de Olit, Johanni de Tafaylla, Domenge de Olit, Garssie Sancii de Val de Enzebro, Guillelmo de Viacamps, Menge Sancii filie quondam Enneci Navarro, Laurencio Navarro, Aznario de la Raga, Johanni de Galvi Sanz, Marie uxori quondam Lupi de Oteyçi, Stephano de Calant, Denico de la Raga, Egidio de Olit, Marie uxori quondam F(errando) de Olit, Petro Gerona, Johanni de Olit, Marie <vidue>  Garcie Barien, Garcie de Olit, Vincentio Petri de Olit, Stephanie de Sagua, Sancie Vela et Dominico Gascon, habitatoribus de Guadaçahárar, alqueria Aliazire, et vestris imperpetuum per hereditatem propriam, francham et liberam, unicuique vestrum tres jovatas terre supra cequiam novam Aliazire, cum terra illa quam iam habetis ibi tamen subtus dictam cequiam novam quam supra.

Ita tamen, quod inter illam terram quam iam modo ibi habetis et cum ista quam nunc vobis damus, habeatis unusquisque vestrum dictas tres jovatas terre.

Quam predictam terram sive jovatas, volumus quod habeatis vos et vestri de cetero cum introitibus, exitibus, affrontacionibus, et suis pertinenciis universis a celo in abissum, ad dandum, vendendum, impignorandum vel aliter alienandum, et ad omnes vestras vestrorumque voluntates libere perpetuo faciendas, exceptis militibus, clericis sanctis, et personis religiosis.

Est tamen sciendum quod pro omnibus jovatis predictis debetis servire nobis et nostris vos et vestri imperpetuum sicut alii homines Aliazire nobis serviunt et servire tenentur pro hereditatibus suas quas habent in termino Aliazire.

Hanc autem donacionem facimus vobis in hoc modum: quod de jovatis sive terra quas vel quam nunc vobis damus, non possitis aliquid vendere hinc ad decem annos nec aliter alienare. Et quod in dicta alqueria faciatis residenciam personalem.

Datum Valentie, pridie idus Augusti, anno Domini Mº CCº septuagesimo".

Traducció al valencià: 

"Donem i concedim a vosaltres, Pere Martines d'Olit, Eixemén Navarro, Pere de la Raga, Pere Cocaló, Martí de Tudela, Liete [Elisabet] muller del difunt Joan d'Albalat, Berenguer Valls, Ferran del Vall, Martí Martines d'Olit, Pasqual de la Raga, Berenguer de Pax, Vicent del Puig, Joan Péreç d'Olit, Guillem Esteve d'Almenar, Gomicio de Terol, Toda muller del difunt Eixemén d'Olit, Estefania neboda del difunt Ferran d'Olit, Martí Martines d'Olit, Joan de Tafalla, Domenge d'Olit, Garcia Sanç de Val d'Enzebro, Guillem de Viacamps, Menga Sanç filla del difunt Enneco Navarro, Llorenç Navarro, Açnar de la Raga, Joan de Galin-Sanç, Maria muller del difunt Llop d'Oteiça, Esteve de Calant, Denís de la Raga, Gil d'Olit, Maria dona del difunt Ferran d'Olit, Pere Girona, Joan d'Olit, Maria viuda de Garcia Barien, Garcia d'Olit, Vicent Péreç d'Olit, Estefania de Sagua, Sança Vela i Doménec Gascó, habitadors de Guadassuar, alqueria d'Alzira, i als vostres, per sempre, com a heretat pròpia, franca i lliure, a cadascun de vosaltres tres jovades de terra sobre la séquia Nova d'Alzira, juntament amb aquella terra que ja teniu allí tant per davall de la dita séquia Nova com per damunt.

Amb la condició, però, que entre aquella terra que ara mateix ja teniu allí i aquesta que ara us donem, tingueu cadascú de vosaltres les dites tres jovades de terra.

I volem que vosaltres i els vostres tingueu per sempre aquesta terra o aquestes jovades amb les seues entrades, eixides, afrontacions i pertinences, des del cel fins a l’abisme, per les pugueu donar, vendre, empenyorar o alienar d’altres maneres, i que en disposeu lliurement i perpètuament tot allò que vulgueu vosaltres o els vostres, excepte als cavallers, clergues sants i persones religioses.

També és sabut que per totes les jovades esmentades vosaltres i els vostres successors haureu de servir-nos, a nosaltres i als nostres successors, per sempre, així com els altres hòmens d'Alzira ens serveixen i estan obligats a servir-nos per les heretats seues que tenen dins del terme d'Alzira.

Aquesta donació us la fem amb la condició que de les jovades o de la terra les quals o la qual ara us donem, no pugueu vendre ni alienar res durant deu anys, ni d’altra manera. I que en la dita alqueria féu residència personal.

Donat a València, la vespra dels idus d'agost, de l'any del Senyor M CC setanta (és a dir, 12 d’agost de 1270)."

Un monument redescobert: La Biblioteca de Guadassuar. Alteracions de la seua façana.

 

J. Enric Mut Ruiz

Acadèmic investigador de l’AVCO

Un dels grans enigmes entre els edificis públics de Guadassuar és la datació i autoria, primer, de l’antic almodí, del Convent de Monges i escola, després, i finalment de la Biblioteca (Bé de Rellevància Local), perquè si es documentara podria ser declarada BIC per les traces constructives conservades i tretes a la llum en el seu interior durant la seua restauració per instal·lar la Biblioteca Municipal. Això s’explica perquè no conservem cap documentació a Guadassuar de l’època foral, és a dir, documentació pròpia generada des de la segregació d’Alzira i la seua transformació de lloc o carrer d’Alzira a Universitat distinta i separada (1581) fins la Guerra de Successió i abolició dels Furs i del Regne de València (1707).

    

Arc central interior

 Sabem que durant el setge d’Alzira el 1707 les tropes borbòniques atacaren els pobles pròxims a la vila d’Alzira per fer-la capitular i a Guadassuar va ser cremat tot l’arxiu municipal i atacada l’ermita, que hagué de ser reconstruïda el 1710. Ens ho confirma la Visita d’Amortització de 1716 a l’església parroquial de la Universitat de Guadassuar, en la qual el clero s’excusa de no poder presentar la documentació requerida perquè no la tenien a mà en l’arxiu parroquial:

 

“El licenciado Joseph Añó, presbítero, en nombre del Ecónomo y Beneficiados del Clero de la Yglesia Parrochial de San Vicente Mártir de la Universidad de Guadasuar, … y como en tan corto término no puede dicho clero ni parte, formar dicho memorial por tener rebuelto todo el Archivo que se huvo de vaciar quando fue el sitio de Alzira, y necesita de maior término, lo menos de tres meses…”.[1]

L’arxiu parroquial, però, que es va salvar en aquella guerra, va ser cremat totalment durant una setmana a l’inici de la guerra civil en 1936.

Estem davant d’un edifici gòtico-renaixentista rectangular, amb dos portes encarades per a la càrrega i descàrrega dels cereals, que amb tota probabilitat va ser destinat a almodí o Cambra de forment i altres grans i vitualles,[2] construït totalment amb carreus per evitar la humitat. A l’interior es conserva un potent arc central, d’on penjaria una bàscula, i una columna octogonal; en la planta superior podem admirar els festejadors en tots els finestrals i altres columnes.

 

Arc central i eixida al pati 

Tot açò serveix per explicar que efectivament hem recuperat part de l’estructura interior original, perquè quan va perdre el seu ús de magatzem es va transformar en una casa particular, ocultant tots els elements arquitectònics originals. Així va continuar en peu fins que es va constituir una Junta Fundadora per a la creació d’un Hospital i Escola de pàrvuls, integrada per quatre dones, però representades per hòmens (marits, fills o germans) davant de l’alcalde de Guadassuar i dels rectors de Guadassuar i de l’Alcúdia, i van decidir adquirir un edifici per adaptar-lo a les seues necessitats.[3]

Però, pel que fa a la façana exterior, podem afirmar que es va modificar una vegada convertit en Convent de Monges de la Doctrina Cristiana i Escola de pàrvuls i elemental de xiquetes (1904-1910).[4] Sabíem que les monges ordenaren picar tot l’exterior, lluït i emblanquinat, que donava al carrer, perquè comprovaren que a la part del pati les parets eren de carreus de pedra, però no coneixíem el fet que al mateix temps havien eliminat tota la decoració exterior amb traces gòtiques-renaixentistes (emmarcat de pedra dels finestrals, motllura de pedra…).

Estat original de la primera meitat del segle XX

Detall marc finestra principal

Detall motllura i cornisa superior eliminades

La façana actual presenta dos cossos, sense línia de separació. Originalment era una façana simètrica; la planta baixa presenta una portada central adovellada, formada per un arc de mig punt, amb dos finestes als costats, tot i que se n’afegiren altres que trenquen la simetria. Entre les plantes existia inicialment una moltllura de pedra correguda, ara inexistent. La planta superior disposa de tres finestres, que es corresponen verticalment amb els de la planta inferior; el central estava emmarcat amb elements decoratius de pedra, que foren també picats. És a dir, que es va picar tota la façana i arredonir totes les vores de les finestres, eliminant l’emnarcat de pedra decoratiu. No sabem els motius, si va ser per motius d’austeritat i d’adequació de l’edifici al nou destí com a convent o per altres raons.

Estat actual façana (carrer dels Ortells)

 

Portalada adovellada amb escut de la Congregació religiosa al damunt

 (abans restauració com a Biblioteca)

L’esquema, per tant, era l’habitual en les façanes gòtico-renaixentistes dels edificis públics valencians, amb èmfasi en les línies horitzontals, que dividien les plantes en pisos diferenciats. Ara ho podem afirmar per la fotografia conservada de la primera mitat del segle XX de l’edifici, on podem comprovar que estava lluïda i emblanquinada i conservava tota la decoració i motllures de pedra originals.

La part posterior de l’edifici sembla que no es va alterar tant, per això la finestra central encara conserva certa decoració.

Finestral central posterior

 

Façana posterior del pati

Per totes les dades reunides, podem suggerir que la seua construcció va tindre lloc entre finals del segle XVI i els primers anys del segle XVII. Comptem amb referències notarials de 1608 i de 1625 en les quals ja es cita la Plateolam lapidum (placeta de les Pedres) i el carrer dit de la Plaça de les Pedres,[5] que correspon a la denominació popular fins al 1896 de la placeta adjunta a l’edifici, conegut com la Casa de la Pedra. En aquell carrer, a més, existia una casa-almàssera.

 

1608: “... quandam domun cum ovili sitam et positam in dicta Universitate de Guadaçuar in vico que ducit a la plateola nuncupata del Forn ad plateolam Lapidum ...” = “Una certa casa amb corral, situada i establerta en la dita Universitat de Guadassuar, al carrer que condueix des de la Placeta anomenada del Forn (actual placeta del Mercat) fins a la Placeta de les Pedres (actual placeta de les Monges)”.

1625: “... dix e respost que deté y posseheix una casa situada e possada en la Universitat de Guadasuar en lo carrer dit de la Plasa de les Pedres...”.

Sobre els seus constructors, hem de partir de l’equip de pedrapiquers establert a Guadassuar per a la construcció de l’església nova (1560-1578), dirigida pel picapedrer Joan Matalí, resident a Guadassuar fins a la seua mort el 1582 (morabatí 1572, etc.) així com el seu fill Vicent Matalí també pedrapiquer. Els altres pedrapiquers col·laboradors, documentats com a residents a Guadassuar, foren Joan Llemosí (acta notarial 1569, morabatí de 1572, morabatí 1590), que participà amb els pedrapiquers Jaume Piquer i Guillem Torres en la construcció de la Casa del Consell de la Vila d’Alzira (1558-1561); també el pedrapiquer Joan Espinós, el mestre Antoni Montull, obrer de vila, natural de la Salzadella (documentat des de 1566 fins a 1575 en què mor), i Francisco-Francesc de Salamanca, obrer de vila (acta 1583, morabatí de 1590, acta 1593), casat amb Esperança Jornet de Guadassuar, dels quals sabem ben poc. Cal afegir Francesc Llemosí, pedrapiquer, possiblement fill de Joan Llemosí, resident a Guadassuar i documentat el 1599, quan es casa a Guadassuar la seua filla Caterina Llemosí amb Francesc Gilart de Cullera.[6]

 

Al gravat de la Séquia Reial, de Juan de Roxas (1764-1765), a més de l’església, del campanar encara rectangular i de l’ermita de Sant Roc, podem identificar este edifici singular, amb la seua espandanya al cap damunt, que servia per avisar en cas d’incendi.

 

Porta eixida al pati

Porta exterior del pati

En definitiva, per una part podem estar contents de conservar una part importat en l’interior de l’edifici, possiblement l’almodí o cambra de grans i altres cereals de Guadassuar, que es va transformar en una casa particular quan caigué en dessús fins que es va convertir en Biblioteca i es va recuperar la seua estructura original interior, però, per altra, amb els successius canvis i adaptacions perdérem per sempre elements decoratius que ara contribuirien a datar-la i incrementar el seu valor artístic.

 

Columnes de la planta superior

 

Gran columna

Festejador planta alta

Festejador planta alta

 

Façana de la Placeta de les Monges. Espadanya superior.

Escut Germanes de la Doctrina Cristiana, amb la muntanya de Montserrat

[1] Arxiu del Regne de València (ARV), Batlia, Lletra A, Exp. Amortització, núm. 3.410 (anys 1716-1732).

[2] ARV, Reial Cancelleria, Diversorum, 1456; ff. 115v-125r. Capítols Universitat, cap. núm. 5.

[3] Arxiu Municipal de Guadassuar (AMGua), Llibre d’Actes de Beneficència i Sanitat (1861-1907), sig. 5/58.  Acta de constitució de la Junta fundadora i Bases per les quals tant esta com les successives han de regir-se per a la finalitat que es proposen (07/04/1897).

ROIG BARRIOS, Agustí (2004): Centenari de la fundació del Convent i Escoles de Sant Josep de la Congregació Germanes de la Doctrina Cristian, a Guadassuar en Fira 2004, pp. 44-45.

MUT RUIZ, J. Enric (2011): Les monges de la Doctrina Cristina i sor Cecília de Guadassuar, a Guadassuar en Fira 2011, pp. 46-47.

[4] Arxiu de la Universitat de València (AUV), EM, sig. 145/367 (any 1910). Expedient sobre l’obertura d’un Col·legi de pàrvuls per a ambdós sexes i elemental per a xiquetes, situat en el carrer d’Ortells. Directora Sor Cecília de San José (Vicenta Añó Ruiz), germana de la Doctrina Cristiana.

[5] Arxiu de Protocols notarials del Col·legi del Patriarca de València (APPV), Notari Josep Roderic Rocafull, sig. 12161 (1608) i Notari Arnau Joan, sig. 05986 (1625).

[6] Arxiu Diocesà de València (ADV), Liber Licentiarum Curie, sig. 344/1 (1599). Arxiu Parroquial de Guadassuar (APG), Quinque Libri, anys 1590-1612 (Matrimoni 01/08/1599).