Aquest període es divideix en tres regnats:
-El d’Alfons XII, que va ser proclamat pel pronunciamiento del
general Martínez Campos a Sagunt el 29 de desembre de 1874. Moriria el 25 de
novembre de 1885, li faltaven tres dies per complir els 28 anys.
-La regència de la seua viuda Maria Cristina d’Habsburg-Lorena, s’havien
casat el 29 de novembre de 1879.
-Alfons XIII, nascut el 17 de maig de 1886, seria proclamat rei quan va jurar la constitució el dia del seu aniversari en 1902, en complir els 16 anys tal com estipulava la constitució de 1876 (art. 66). Les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 provocaren el seu exili tres dies després.
Un altre criteri consisteix a assenyalar el període de vigència de la
constitució de 1876, que duraria fins el colp d’estat del general Primo de
Rivera en 1923. Aquesta llei fonamental es caracteritzava pels poders que
concedia al rei, entre d’altres: fer les lleis amb les Corts (art. 18),
convocar i dissoldre-les (art. 32), concedir graus i ascensos militars (art.
53). En matèria electoral estipulava que s’elegiria un diputat per almenys
50.000 habitants (art. 27) i per un període de 5 anys (art. 30).
El partit que constituí la base del règim fou el Partit Liberal-Conservador, després només Conservador d’Antonio Cánovas del Castillo, líder fins que va ser assassinat per l’anarquista italià Angiolillo al balneari de Santa Àgueda d’Arrasate-Mondragón el 8 d’agost de 1897. L’alternança la donava el partit de Práxedes Mateo Sagasta, primer Constitucional (per partidari de la constitució progressista de 1869), després Liberal Fusionista en recollir altres grups (maig 1880) i finalment Liberal (juny 1885). El poder del rei arribà al punt que en no acordar els dirigents liberals el successor de Sagasta fou el rei qui el designà i no seria l’última volta: així nomenaria a Montero Ríos (1905), Canalejas (1910) i el comte de Romanones (1912). Es tracta de partits de notables, que no funcionen en base a militants ni congressos.
El funcionament del sistema era de dalt cap avall. El president elegit pel
rei nomenava un govern en el qual corresponia al ministre de la Governació (“el
gran elector”) aconseguir una majoria suficient. Per això, en entrar al càrrec
col·locava els seus partidaris per a aconseguir-la, deixant els del partit
rival fora dels ressorts del poder (cesantes).
Se sol atribuir al pacte del Pardo entre Cánovas i Sagasta, que hauria tingut lloc la vespra de la mort d’Alfons XII, l’acord per alternar-se en el poder, si bé el torn ja havia començat el 1881 en accedir Sagasta al poder per primera vegada en aquest règim. No existeix un text del que pactaren però les conseqüències són evidents, en un moment d’incertesa ja que com que la regent estava embarassada no sabien si hi hauria rei o reina, tot recordant les guerres civils provocades pels carlins que no acceptaren una reina.
2. Legislació
La Llei de divisió de districtes electorals es va aprovar al Congrés dels
Diputats en la sessió del divendres 30 de desembre de 1870, el mateix dia en
què va morir el cap del govern general Prim a conseqüència de l’atemptat que va
patir tres dies abans. La llei es va publicar en un Suplement de la Gaceta de
Madrid (antecedent del BOE) el 27 de gener de 1871, signada pel regent el
general Serrano i el ministre de la Governació Sagasta. Es basava en els
partits judicials, de manera que la província de València quedava dividida en
13 districtes que elegirien 15 diputats. El de la ciutat de València elegiria 3
diputats (cada votant podia triar-ne fins a dos candidats) i un els altres,
aquests amb una població cada un al voltant dels 40.000 habitants. Prenia com a
referència el cens de 1860.
Dels 7 municipis valencians entre 10.000 i 20.000 habitants 3 estaven al districte d’Alzira: la capital de la Ribera Alta, Algemesí i Carcaixent, ací també apareixia Guadassuar. A partir de Benimodo i l’Alcúdia (aleshores de Carlet) formaven part del de Xiva, excepte Carlet, que pertanyia al d’Énguera i tenia més habitants que la que donava nom al districte. Russafa, aleshores municipi independent, s’incloïa al districte de Sueca, on romandria a pesar d’integrar-se a València el 1877. Aquesta divisió patiria alguns retocs posteriorment però no el número de diputats a elegir per la província de València. En l’actual període democràtic ha oscil·lat entre els 15 i els 16 diputats d’un total de 350.
Per la Llei Electoral de 26 de juny de 1890 el govern llarg (així anomenat
perquè va ser l’únic que estigué a punt d’arribar als 5 anys que corresponien a
la legislatura) de Sagasta reinstaurava el sufragi universal que ampliava a
quasi 5 milions el cens electoral quan abans era de menys d’un milió amb el
sufragi restringit. L’edat mínima per a poder exercir el dret al vot era els 25
anys, la que marcava la majoria d’edat i calia dos anys de residència en un
municipi concret. Determinava 26 circumscripcions que corresponien a les 24
capitals de província més poblades més Jerez i Cartagena que elegirien un total
de 88 diputats distribuïts proporcionalment. La resta de capitals de província
(25) i els 282 districtes elegirien 307 diputats, un cada un, el que fa un
total 395. Quedaven els 29 de Cuba i els 13 de Puerto Rico que celebrarien
eleccions espanyoles fins abril de 1898, dos mesos després de l’explosió al Maine
i de la declaració de guerra dels Estats Units a Espanya. Hi
inclogué uns col·legis especials (Cámaras, Sociedades de amigos del país...)
que només existiren durant la dècada final del segle XIX i triaven fins a 4
diputats en total. Posteriorment el nombre de diputats augmentaria
progressivament intentant compassar-lo amb l’increment demogràfic.
No existien documents d’identificació personal, els vots no s’introduïen en sobres.
3. Alguns aspectes socioeconòmics
L’any 1900 Espanya tenia una població de 18.600.000 habitants. La província
de València en tenia 806.500. Guadassuar, 2.676 h.
A principis del segle XX l’agricultura suposava ⅔ parts de la mà d’obra, indústria i mineria el 16 % i la resta el sector servicis. Cap al 1900 l’analfabetisme afectava el 75 % de les dones i el 58 % dels homes. A penes assistia a classe la meitat dels xiquets. No es va crear cap Institut de Secundària en l’últim terç del segle XIX El ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts es va separar del de Foment pel govern conservador de Silvela en abril de 1900 sent Antonio García Alix el primer ocupant de la cartera. L’any següent, ocupant el càrrec el liberal comte de Romanones, l’estat començà a pagar el sou dels mestres que fins aleshores era abonat pels ajuntaments, s’amplià l’escolarització als 12 anys i s’establí un pla d’estudis idèntic per a xiquets i xiquetes. El 1900 el ministre de Governació conservador Eduardo Dato aprovà la Llei d’accidents de treball que n’atribuïa la responsabilitat als patrons i limitava els abusos laborals a dones i xiquets.
4.- Les eleccions de 1901
Els precedents de les eleccions de 1901 parteixen de la renúncia de
Francisco Silvela el 21 d’octubre de 1900. Va ser substituït pel general
Marcelo Azcárraga, també conservador, que suspengué les garanties
constitucionals en tota Espanya i decretà l’estat de guerra el 14 de febrer de
1901 pel matrimoni de la princesa d’Astúries i hereva de la corona espanyola
María de la Mercedes de Borbón y Habsburgo-Lorena amb Carlos de Borbón-Dos
Sicilias. La polèmica provenia del fet que el promés havia donat suport al
pretendent carlí Carles VII. Azcárraga dimití el 25 de febrer. La regent cridà
a Sagasta al govern i prengué possessió el 6 de març. Tres dies després va
restablir les garanties constitucionals. El 24 d’abril dissolgué les corts i
convocà les eleccions per diumenge 19 de maig. El ministre de Governació era
Segismundo Moret. Es mantenia la dissidència del Partit Liberal per la dreta de
Gamazo i els seus partidaris. Del Partit Conservador quedaven fora els
partidaris de Romero Robledo des de la mort de Cánovas.
L’11 de juny se celebraria l’obertura de la 11a legislatura.
Ens situem en les primeres eleccions del segle XX i les últimes de la Regència de Maria Cristina d’Habsburg Lorena.
Els resultats a nivell estatal foren (extraem els totals per grups polítics
de Martínez Cuadrado 1969, II p. 673, encara que és difícil de confirmar ja que
ni la documentació electoral ni tan sols les llistes de la pàgina del Congrés
actual donen l’afiliació política dels diputats en la Restauració):
-republicans: 19; 2 a Barcelona (minoria): Francesc Pi i Margall,
protagonista en la I República, elegit per última vegada (mor el 29 de novembre
de 1901) i per primera Alejandro Lerroux, protagonista en la II República. Cap
a Madrid. Un a Girona i Tarragona. 2 a Saragossa. Un als districtes de Balears.
Un a Castelló capital i 2 a València.
-liberals: 233
-liberals de Gamazo: 12
-conservadors: 79
-conservadors de Romero Robledo: 8
-Regionalistes: 6. Triomfà a Barcelona circumscripció la candidatura dita
dels 4 presidents, d’entitats empresarials i culturals, amb el suport de la
Lliga Regionalista i en tragueren dos més pels districtes de la província. Per
primera vegada arribaven a tindre representació.
-Carlistes i integristes (els integristes constituïen una escissió del
carlisme encapçalada per Ramon Nocedal el 1888): 7; 3 a Navarra (d’un total de
7), 2 a Guipúscoa (d’un total de 5), un a Palència i un a Salamanca.
-Independents: 28
-No establits: 9
Total 401
Oficialment l’abstenció va ser del 33 %, però seria molt més alta: a Madrid
del 80 %, a Barcelona entre el 60 i el 70 %.
Aquestes eleccions de 1901 serien les últimes a què es presentaria Sagasta.
Va dimitir el 3 de desembre de 1902 per un vot de censura a la política naval i
un mes després moria (5/1/1903).
El governador civil de València era Lorenzo Moncada des de l’11 de març en
substitució de Ricardo Díaz Merry.
El president dels liberals valencians Manuel Sapiña viatjà a Madrid per a
conéixer l’encasillado, la distribució de diputats de la província
decidida pel govern liberal, a excepció de la circumscripció de València que ja
no es podia manipular.
A València resultaren elegits V. Blasco Ibáñez i Rodrigo Soriano que
trencarien sorollosament per un article de l’últim en el diari El Pueblo (4/2/1903)
i donaria lloc a una violenta enemistat. En aquest 1901 formaven la Fusión
Republicana, candidatura republicana anticlerical, com s’autodenominava. El
tercer seria el Dr. Francisco Moliner Nicolás, promotor del Sanatori
antituberculós de Portaceli, que tenia el suport de conservadors i liberals.
Fora dels escons quedaven Polo y Peyrolón, catòlic conservador; Fernando
Ibáñez, liberal; José María Escuder, de la Concentración Republicana, i altres.
A Requena la disputa entre candidats liberals es resoldrà a favor de Javier
Lamo de Espinosa que derrota a Fidel García-Berlanga, encara que en un primer
moment havia estat al revés fins que el 22 d’octubre es decidí la victòria de
Lamo.
Guanyen liberals a conservadors: a Gandia Sinibaldo Gutiérrez Mas a
Federico Trénor; a Xelva José Manteca Oria a Ramón Puchol Ferrer; a Sagunt Luis
Doménech Cervera a Antonio Lázaro Tensa.
Guanyen liberals a republicans: a Xiva Juan Busutil Montón a Luis Morote
Greus; a Xàtiva Francisco Laiglesia y Auset a Menéndez Pallarés.
A Sueca Francisco Peris Mencheta, que gaudia de l’encasillado dels
dos partits dinàstics, a Nicolás Salmerón y Alonso, que havia estat cap del
govern durant la I República. A Torrent, el nebot de Romero Robledo, Francisco
Javier Bores y Romero, exemple de cunero, candidat sense cap lligam amb
el districte pel que es presentava. Va ser diputat per Tarragona, Màlaga,
Torrent, Granada i Tenerife.
Són elegits sense oposició els liberals Carlos Testor Pascual per Énguera,
Manuel Iranzo Benedito per Albaida, Francisco Martínez Bertomeu per Llíria.
Serà també el cas a Alzira d’Estanislao García Monfort amb 8.025 vots en tot el
districte, ara anomenat Alzira-Alberic. Aquest últim municipi en 1871 havia
estat inclòs al de Xàtiva. A Guadassuar el votaren 235 dels inscrits al cens.
El resultat de la província seria per tant, 9 liberals, 2 republicans, 2
independents monàrquics i un conservador de Romero Robledo.
La intervenció del govern en aquestes eleccions es va concretar en les
següents accions:
Al districte de Gandia es va suspendre l’ajuntament de Tavernes, al de Llíria el de Bétera. Al d’Alzira el candidat García Monfort aconseguí que el governador expedientara els alcaldes d’Alzira i Alberic. Es nomenaren un total de 15 alcaldes per Reial Orde, entre ells, el de València José Igual i de la Ribera Alta el de Carlet José Primo, Alzira Francisco Redal i Alberic José Balaguer (Martínez Relanzón 2020: 46)
Els candidats
Manuel Sapiña Rico (Cullera 1833-València 1913), diputat liberal al Congrés, en la legislatura 1893-95 pel districte de Sueca i en la de 1905-1907 pel districte de Gandia. President de la Diputació de València en 1881. Sent alcalde de València va crear en 1886 el primer Concurso Musical patrocinat per l’ajuntament, precedent dels certàmens actuals. El cacic del Brosquil per als republicans.
Estanislao García Monfort (Utiel 1844-Múrcia 1907). Va ser 5 voltes diputat al Congrés: 1872-73 pel districte d’Énguera pel Partit Radical de Ruiz Zorrilla, 1891-92 i 1893-94 per la Cámara de Comercio, Industria, Navegación y Agricultura, escó al qual renunciaria per ser nomenat el 4 d’abril de 1894 director general de Duanes en un govern liberal de Sagasta, 1898-99 i 1901-03 pel districte d’Alzira. El 19 d’octubre de 1897 va ser nomenat director general del Deute, de nou amb Sagasta, cosa que el portaria a fer front als desequilibris pressupostaris provocats per la guerra colonial de 1898. Va ser fundador (1879) i president de l’Ateneo Mercantil de València. Últim president de la Sociedad Abolicionista de la Esclavitud 1883-88 entitat que desapareixeria en aconseguir el seu objectiu.
5. Les eleccions a Guadassuar
Donem seguidament la informació que recull la documentació oficial.
Òbviament, no implica un balanç exhaustiu de tota la realitat del moment.
Com hem vist, el 24 d’abril es convocaven les eleccions. Dos dies després
quedaven exposades al públic les llistes definitives d’electors com acreditaven
l’alcalde i el secretari municipal Fulgencio González Aguilar. El 10 de maig es
nomenaven com a presidents de les meses electorals: per a la 1a secció Casa
Capitular (Ajuntament) l’alcalde Vicente Alonso Ramos, com corresponia
legalment. Per a la 2a, Escola de Xiquets, situada a l’antic Musical (ara
carrer Salvador Mahiques), Vicente García Martínez, primer tinent d’alcalde. El
15 de maig Eduardo Giménez Valdivieso com a secretari de la Diputació
Provincial de València i de la Junta Provincial del Cens certificava que
aquesta Junta havia acordat proclamar candidats i nomenar interventors i
suplents per a les meses electorals. Els candidats serien Estanislao García
Monfort i Manuel Sapiña Rico, els dos liberals. Però el dia de les eleccions el
nom de Sapiña no apareix enlloc.
El 17 de maig Eusebio Sagasta Ramos com a secretari del Jutjat d’Instrucció
d’Alzira certificava que des de l’1 d’abril fins a la data esmentada no
apareixia cap resolució judicial ferma que afectara la capacitat electoral de
cap veí de Guadassuar. Amb les mateixes dates, Salvador Barberá Barberá, com a
jutge municipal, certificava que no havia mort cap veí de la vila inclòs al
cens electoral.
Les meses es constituïen a les 7 del matí. La votació començava a les 8 i
es tancava a les 4 de la vesprada.
En la Casa Capitular (Ajuntament) els interventors havien de ser Bautista
García Roselló, Ángel Alonso Ramos, José Oliver Huguet i Carlos Barberá Gimeno.
Aquest últim seria substituït per Joaquín Perales Barberá. Els altres suplents
eren Francisco Reig González, Bautista Alós Perales i José Barberá Castell. El
resultat en aquesta mesa va ser de 110 vots a favor del candidat Estanislao
García Monfort, d’un cens total de 248 electors. Per tant, el percentatge de
votants sobre el cens va ser del 44,35 %.
En el de l’escola de Xiquets, els interventors eren Francisco Montalvá
Juan, Francisco Sais Roig, Joaquín Boil Renart i Enrique Rosell Barberá. Els
suplents: José Sais Jornet, Agustín Domingo Ríos, Vicente Osca Ramos i José
Boil Renart. El resultat, 125 vots a favor del candidat d’un cens de 288,
percentatge de votants: 43,40 %.
Com que no es va produir cap reclamació o protesta, tots els vots havien
estat vàlids, es va procedir a cremar-los.
L’Administració de Correus d’Alzira notificava que a les 18 hores l’alcalde
de Guadassuar havia entregat el certificat oficial sobre el resultat electoral
dirigit al secretari de la Junta Central a Madrid i al secretari de la Junta
Provincial del Cens de València.
Es van designar interventors a Ángel Alonso Ramos per la Casa Capitular i Francisco Montalvá Juan per l’Escola de Xiquets per a representar les seccions a la Junta d’escrutini general a Alzira el 23 de maig a les 10. El resultat per seccions al districte d’Alzira-Alberic va ser publicat al Boletín Oficial de la Provincia de Valencia al número corresponent al 29 de maig.
El cens electoral estava signat pel president i secretari de la Junta
Provincial del Cens, que ho eren també de la Diputació de València, Francisco
Serrano Larrey i Eduardo Giménez Valdivieso l’1 de maig de 1900, encara que
l’elaboració del mateix corresponia a l’ajuntament. Formaven part del cens
electoral el número d’electors següent segons els carrers:
Casa capitular:
Major: 36
Mare de Déu del Carme: 11
Nou: 53
Santa Llúcia: 37
de la Creu: 10
Tarragona (ara del bisbe Vicent): 40
Sant Roc: 12
Jesús: 5
de l’Hort: 31
de la Mola (ara Mestre Cuevas): 1
Fora dels casc urbà: 12, distribuïts així:
Garrofera: 6
Molí Pinet: 1
Casa Castany: 1
C. Anguilera: 1
C. Frares: 1
Molí de la Mata: 1
Afores: 1
Total: 248, dels quals sabien llegir i escriure 74, un 29,83 %
Escola de Xiquets:
Major: 31
Pujadeta (ara Mare de Déu de la Misericòrdia): 34
de la Mola: 27
l’Ermita: 44
Alzira: 36
del Sol: 49
Sant Vicent: 15
Ortells: 4
Sant Antoni: 12
Estret (ara sant Josep): 18
Fora del casc urbà: 10, distribuïts:
Casa Pinada: 2
C. Tendero: 1
C. Ermita: 1
C. Escorxador: 1
C. Roncal: 1
C. Soler: 1
Afores Molí: 1
C. Teular: 1
Afores Alberg: 1
Total 285, dels quals sabien llegir i escriure 86, un 30,17 %
El total d’electors del poble era de 533 i el percentatge de població alfabetitzada masculina era del 30,01 %, majors de 25 anys, recordem. Entre els majors de 10 anys a Espanya era del 53 % (femenina: 31 %). A la província de València era del 41 % (femenina: 24 %).
La distribució que dona el cens per professions és la següent:
Professió |
Casa Capitular |
Escola de Xiquets |
Total |
Llauradors |
223 |
251 |
474 (88,93 %) |
Comerciants |
2 |
9 |
11 |
Fusters |
3 |
4 |
7 |
Pastors |
2 |
4 |
6 |
Moliners |
5 |
1 |
6 |
Empleats |
2 |
3 |
5 |
Barbers |
2 |
3 |
5 |
Carnissers |
- |
4 |
4 |
Obrers |
2 |
2 |
4 |
Ferrers |
2 |
- |
2 |
Terrisser |
- |
1 |
1 |
Casa Capitular:
Capellà: Eduardo Alberich Verdejo. Apareix com a batxiller en l’Institut
Lluís Vives de València per la promoció de 1848. Rector 1878-1907.
Veterinari: Rafael Comins Marzal.
Advocat: Joaquín Osca Codina.
Metge: Francisco Pelluch Pons.
Estudiant de capellà: Arturo Ruiz Perales (1874-1930).
Escola de xiquets:
Mestre: Antonio Esteve Ramos.
Cego: 1
Vicari: Joaquín Llopis Sanfelipe.
Font primària: Legislativas 1896-1923. Arxiu Municipal de Guadassuar
Bibliografia
MARTÍNEZ CUADRADO, Miguel: Elecciones y partidos políticos en España
(1868-1931). Madrid, 1969.
MARTÍNEZ RELANZÓN, Alejandro: “La
intervención del gobierno en las elecciones de la provincia de Valencia durante
la restauración (1876-1923)”, en HISPANIA NOVA, 18 (2020), págs.
38-74 DOI: https://doi.org/10.20318/hn.2020.5099.
PANIAGUA, Javier I PIQUERAS, José
A.: Diccionario biográfico de políticos valencianos 1810-2003. València,
2003.
YANINI MONTES, Alicia: Elecciones
caciquiles en la provincia de Valencia entre 1876 y 1901. Tesis doctoral
dirigida por Javier Tusell Gómez. Universitat de València, 1983.
(Agraïm al cronista local J. Enric Mut l’ajuda que ha prestat per fer
possible aquest treball).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada