divendres, 29 d’abril del 2016

INFORME HISTÒRIC SOBRE LES DANSES DE GUADASSUAR, UN MONUMENT VIU


LES DANSES DE GUADASSUAR, B.I.C. IMMATERIAL


Documentació per a l’expedient de declaració de les Danses de Guadassuar com a B.I.C.
 (Bé d’Interés Cultural) immaterial (Expedient núm. 2012/0475-V)

El Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, núm. 8289, de data 8 de maig de 2018, ha publicat la RESOLUCIÓ de 2 de maig de 2018, de la Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport, per la qual s'incoa expedient per a declarar Bé d'Interés Cultural Immaterial les Danses de Guadassuar.

El Consell de la Generalitat Valenciana, reunit el dia 3 d'agost de 2018, va aprovar la declaració de les Danses de Guadassuar com a Bé d'Interés Cultural Immaterial, publicat al DOGV el dia 29 d'agost de 2018.
La custòdia queda encomanada a l'Associació Amics de les Danses de Guadassuar i a l'Ajuntament de Guadassuar.
http://www.dogv.gva.es/datos/2018/08/29/pdf/2018_8128.pdf

El Decret va ser publicat al Butlletí Oficial de l'Estat el dia 18 de setembre del 2018.

Al poble de Guadassuar que ha sabut conservar 
el tresor de les danses al llarg dels segles. 
Ell és l'autèntic protagonista de la festa de les danses.
             
INTRODUCCIÓ

Aquest informe té la finalitat d’explicar i caracteritzar els principals trets definidors de la història de Guadassuar des dels seus inicis, per tal d’entendre els seus costums i elements singulars que puguen explicar l’origen i manteniment de la festa de les danses fins a l’actualitat.

La festa de les danses a Guadassuar no és una festa folklòrica o reintroduïda, academicista, sinó que és una festa molt viva, molt participativa i popular, amb una elevada participació de balladors, que poden superar les 300 parelles en un dels carrers principals. Als anys setanta del segle XX patí una davallada important, que quasi provocà la seua desaparició, però pogué superar aquesta crisi provocada pel canvi d’una societat agrària tradicional a una societat industrial i de servicis. La festa s’adaptà a les noves circumstàncies i, des d’aleshores, ha anat prenent consciència de la seua personalitat pròpia i única en el panorama de les danses valencianes de carrer, sense perdre els elements rituals que la conformen.

La documentació escrita

En el cas de Guadassuar, com en altres pobles valencians, la documentació arxivística és escassíssima ja que les diverses guerres i revolucions han destruït quasi la totalitat del riquíssim patrimoni documental.

En efecte, durant la Guerra de Successió es va cremar la totalitat de l’Arxiu Municipal durant el setge d’Alzira per les tropes borbòniques, per això la documentació més antiga que es conserva a l’Arxiu Municipal es remunta al 1713. És a dir, que no queda cap document de l’època foral. En canvi, en aquest moment es va salvar l’Arxiu Parroquial perquè es va amagar durant el setge, segons llegim en l’expedient d’Amortització de la Parroquial de Guadassuar de 1716 (ARV. Reial Patrimoni. Batlia General i Intendència. Lletra A, expedient 3410, anys 1716-1732).

Dissortadament durant la Guerra Civil, es va cremar pràcticament tota la documentació d’aquest arxiu, excepte alguns llibres sagramentals del segle XIX. En l’any 1936, durant una setmana, va estar encesa la foguera per cremar cantorals, registres, llibres amb portades de pell, etc., segons un testimoni presencial dels fets (en aquell moment un xiquet de 10 anys).

I, en el cas de l’Arxiu Municipal, no totes les sèries estan completes perquè falta documentació de tot tipus, per exemple tota la documentació econòmica del segle XVIII, la documentació dels anys de la presència francesa, etc., en la qual podríem trobar anotacions de pagaments relacionats amb celebracions festives.

La singularitat de la festa

La festa de les Danses és una festa popular i tradicional valenciana, que formava part del ritual festiu valencià i que ha desaparegut de la majoria de pobles de la Ribera a conseqüència de la desaparició de la societat agrària tradicional i la seua transformació en una societat urbana, fabril i de servicis. Tot i això, ara s’està produint una recuperació de les tradicionals danses valencianes en moltes comarques valencianes a partir dels models conservats, com el de Guadassuar.

La festa a Guadassuar sempre ha sigut popular i no ha estat sufragada pel poder local, cosa que explica la seua absència de les fonts escrites, ja que normalment els fets considerats quotidians i habituals no hi solen aparéixer.

La festa sempre ha estat associada a la festa de la Mare de Déu d’Agost i de Sant Roc, formant part de les festes que se celebraven a la huitava per tancar el cicle festiu de l’estiu, segons assenyala l’acta de la reunió de l’Ajuntament de 12 d’agost de 1742 (A.M.G. Llibres d’Ajuntaments de la Universitat de Guadassuar (1713-1751), sig. 40/001).

Les Danses formaven part de les festes de la huitava, en les quals pel dia es corrien vaques i bous (documentat perquè calia demanar permisos) i per la nit ballaven, durant les nits caloroses de l’agost, acompanyats pel so del tabalet i la dolçaina, els tradicionals instruments valencians. Organitzada per la pròpia gent de Guadassuar, ja foren majorals o majordorms, clavaris o veïns d’un carrer, era una festa que s’autofinançava ja que els mateixos participants pagaven els músics. Això és una altra de les raons per la qual no apareixen referències en els textos oficials escrits.

La Vila de Guadassuar té la particularitat de comptar amb dos cicles locals festius destacats: el cicle d’hivern que gira al voltant de la Fira i festa de Sant Vicent, patró de la població; i el cicle d’estiu, que finalitza amb les festes de la Mare de Déu i de sant Roc. Aquests dos cicles s’adequaven perfectament als cicles agraris tradicionals (cereals, vinya, morera, arròs...), ja que eren moments de pausa i descans.

I.- L’ORIGEN DE LA POBLACIÓ

Guadassuar, com el seu propi nom indica, va nàixer durant la dominació musulmana; segurament al segle XII, moment d’expansió demogràfica, amb la vinguda de tribus berbers, que origina la fundació de moltes noves alqueries en el territori valencià i, en especial a la Ribera del Xúquer, territori fèrtil i amb aigua per a regar els camps.

El topònim àrab encara no ha estat aclarit del tot, ja que se n’han donat moltes explicacions. Carme Barceló en un nou llibre, Noms aràbics de lloc (Alzira, Bromera, 2010), fa una nova proposta: es tractaria d’un topònim col·lectiu Wādī Sawwār: el riu dels Sawwār, nom d’una tribu o família. La segona part es reduiria a Suar per labialització, ja que en contacte amb b, m, w, f,  la /a/ pot sonar /o/ o /u/. Equivaldria a un wād (banī) Sawwār: el riu dels fills de Sawwār; és a dir, que era el territori a partir del riu Xúquer ocupat pels Sawwār.

Amb l’ocupació de la Ribera per les tropes cristianes tot va canviar, també el topònim del qual llegirem diverses variants en les fonts cristianes (Cudiasuar, 1246; Godazuar, 1268; Guadaçahar, Godasaar, 1270; Guadaçuar, 1273; Godaçuar, 1387; etc.).

L’ocupació cristiana de l’alqueria de Guadassuar es va es produir cap al 1240, ja que abans de l’ocupació oficial d’Alzira, l’any 1242, Jaume I havia ocupat tot el territori de la banda esquerra del riu Xúquer. En el cas de Guadassuar, el primer text documental és la sentència de 1246 en la qual Jaume I resol les diferències entre els nous repobladors cristians i els musulmans (A.M.A. Pergamins de la Cancelleria Reial, sig. 010/1), en la qual ordena que set alqueries del terme d’Alzira, entre elles Guadassuar, siguen destinades exclusivament als cristians.

De 1270 data el primer document conservat en què Jaume I confirma les donacions efectuades en l’alqueria de Guadassuar a 39 residents cristians (A.C.A. Cancelleria Reial Reg. 16, fol. 204), la majoria procedents de Navarra, a més d’aragonesos i catalans (Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver: The Horizons of the City. Rural mobility in a frontier land (The Valencian Country, 1250-1350), ResearchGate, January 2010, pp. 526-527). En aquesta Carta de Població, Jaume I concedeix a cada repoblador, entre ells set dones, nou hectàrees de terra a cadascú, prop de la Séquia Nova d’Alzira, amb l’obligació de fer residència personal i no poder vendre les terres en deu anys, condicions habituals.

Guadassuar és una alqueria (“carrer d’Alzira”) que formarà part del terme general d’Alzira fins a la seua segregació, al 1581, quan Felip II li concedirà el títol d’Universitat Reial, distinta i separada d’Alzira. Al 1340, però, aconseguirà l’elevació d’església sufragània d’Alzira a Rectoria, això sí sota el control de l’ardiaca d’Alzira. Possiblement el component navarrés i aragonés explique la dedicació de l’església a sant Vicent Màrtir (documentada el 1401, però anterior evidentment).

Al llarg del segle XIV i XV canvien els repobladors i el component navarrés minva a favor dels altres grups. La demografia creix i oscil·la al llarg del segle XV, fins a una mínima expressió, per les dificultats de la guerra amb Castella: al 1373 comptabilitzem 173 contribuents o caps de família; al 1399, 109; al 1428, 131; al 1451, 57; al 1481, 53; al 1499, 35; al 1510, 58.  És a dir, una gran mobilitat social caracteritza aquest període medieval.

Les llegendes de l’origen de les danses

A Guadassuar es repeteix el relat oral que l’origen de les danses es vincula a la conquesta del llogaret per part de les tropes del rei Jaume I. Es diu que les donzelles musulmanes reberen els soldats i el rei amb danses i altres festes.

Evidentment es tracta d’una visió romàntica, que idealitza la convivència entre vencedors i vençuts, entre cristians i musulmans, i la tolerància del rei conqueridor. També resulta anacrònic el protagonisme de l’element femení en una societat tan masclista com era la medieval. Tot això és una visió endolcida de la realitat, perquè a Guadassuar tots els musulmans foren expulsats per ser ocupada immediatament pels cristians, com va ocórrer en altres sis alqueries (sentència de Jaume I de 1246), ja que aquestes terres eren desitjades pels colons per les seues condicions favorables.

La presència del rei a Guadassuar sí que pot ser factible perquè la part esquerra del riu Xúquer va ser ocupada ja el 1240, fent de frontera abans de la capitulació definitiva d’Alzira el 1242. Això enllaça amb altra llegenda local que afirma que a l’ajuntament de Guadassuar es conservava una cadira, des de temps immemorial, en la qual s’assegué el rei Jaume I quan visitava les obres de construcció de la Séquia d’Alzira o Séquia del Rei (actual Séquia Reial). Aquesta “cadira” ha estat cedida recentment per una família a l’ajuntament per ser restaurada, tot i que no es coneix la seua antiguitat.

En efecte, aquests dos relats orals, amb aparença històrica, de caràcter popular, amb força imaginativa, entren de ple dret en la categoria de les llegendes i, així, s’han de considerar. En algun moment la comunitat necessita explicar unes tradicions que considera antigues i històriques de forma narrativa, amb un fort sentit d’orgull identitari.

II. UNA NOVA REFUNDACIÓ DE LA POBLACIÓ

Després de superada la crisi provocada per la guerra de les Germanies (destruccions, pagament de contribucions econòmiques, etc.), Guadassuar experimenta un canvi econòmic i demogràfic important que impulsa una tendència expansiva continuada, tot això provocat pel canvi de conreus: la morera s’expandirà per la Ribera i la fabricació de fil de seda generarà grans beneficis (exportació fraudulenta a Castella, a Toledo, etc.).

Si comparem les xifres demogràfiques comprovarem la transformació del segle XVI: si al 1535 es comptabilitzaven 93 contribuents o caps de casa; al 1562, 130 cases; al 1570, 160 cases; al 1584, 206 contribuents,  al 1596 s’arribarà als 267. És a dir, la població es quintuplicarà al llarg de tot el segle.

Aquest notable creixement ens permet afirmar que es produeix una nova refundació de la població, ja que la major part dels llinatges actuals es documenten a partir d’aquesta època. El carrer d’Alzira passarà a ser una nova Universitat Reial, per Reial Privilegi de Felip II (1581), separada d’Alzira, amb govern propi, després de pagar 5000 ducats (ARV, Reial Cancelleria, Diversorum, 1456, fulls 115v-125r). A partir de 1560 s’inicien les obres de la nova església, davall la direcció del pedrapiquer Joan Matalí, que entre 1576-77 construeix les portalades exteriors, on destaca la principal d’estil renaixentista, la sagristia i els repilarets interiors. La construcció de la nova església també implicarà la inversió d’unes fortes sumes de diners. 

Aquest creixement, per tant, permet l’assentament d’un  nova comunitat en el poble, que adoptarà una manera de viure, amb les seues tradicions, celebracions religioses, festes, etc.

Al segle XVI o principis del segle XVII, doncs, degué iniciar-se la festa de les danses, associada a la festes de la huitava de la Mare de Déu d’Agost i de sant Roc, ja que corresponia a un temps de descans anterior a la verema del raïm en el secà i a la sega de l’arròs en les terres marjalenques. La presència dels majorals o majordoms de sant Roc en l’organització de les festes de la huitava està testimoniada en les actes municipals pel que fa a la solta de vaquetes i bous en segles posteriors.  

Els musicòlegs hauran d’analitzar l’origen de les melodies del ritual de les danses de Guadassuar per situar més exactament una cronologia més precisa que la documentació històrica no pot aportar per ara. I, precisament, la melodia del Cap de Dansa (la Xàcara de Guadassuar) ha estat datada en el segle XVII i seria la peça musical més antiga del ritual de les Danses,

III. INFORMACIÓ SOBRE LES FESTES CELEBRADES AL SEGLE XVIII

L’Arxiu Històric Nacional custodia un informe, ordenat pel comte d’Aranda, de 1770-1771 (A.H.N. Consejos (Consejo de Castilla), legajo 7.105, exp. 63, núm. 2 (1770-1771). Cofradías y hermandades de los pueblos pertenecientes a la jurisdicción de la provincia de Valencia, fol. 26 i ss.) per esbrinar quins fons públics es destinaven a les festivitats, que ens documenta quines eren les principals advocacions locals i, a més, ens aporta algunes dades sobre l’acompanyament musical de les festivitats.

A Guadassuar, com en la majoria de pobles valencians, es commemoraven les següents festivitats amb misses i processons: Nom de Jesús, Sant Antoni, Sant Vicent Màrtir, Sants de la Pedra, Assumpció de Nostra Senyora, Sant Roc, Nostra Senyora del Roser, Sagrada Família, Corpus i Santa Bàrbara. Totes elles tenen en comú que en la processó tenen acompanyament musical a càrrec de la dolçaina, l’instrument tradicional festiu valencià. Aquest fet ens suggereix l’existència de dolçainers i tabaleters al poble, que a més de participar en les celebracions religioses, també podien participar en les festes de carrer com les danses.

Altres festes, com la de sant Francesc o de la Mare de Déu de la Misericòrdia, a càrrec d’una confraria assistencial, no recorrien a la dolçaina en les seues processons.

Un cas especial era la festivitat de Sant Vicent Màrtir, titular de la parròquia i patró de la població, en la qual es bolcava el govern municipal, ja que a més contractava un “cos de música” de València, per assistir a les matines la vespra i a la missa i processó del dia del sant. El municipi tenia al seu càrrec, a més, les festivitats de Santa Bàrbara (en record de l’entrada de Jaume I a Alzira el 1242) i del Corpus, la festa per excel·lència dels municipis i de les parròquies.

IV. EL PAS DEL SEGLE XIX AL SEGLE XX

Sabem que durant la segona meitat del segle XIX, durant els anys del còlera, es prohibiren els actes públics, com processons, soterrars, balls i festes per evitar els contagis. L’any 1865 no es ballaren perquè fou un any de forta incidència, igual que en 1885 també ocorreria.

Pel que fa a la Guerra Civil, també deixaren de ballar-se entre 1936 i 1938. Fonts orals contem que l’any 1939, una vegada acabada la guerra, era tan gran la gana de ballar les danses que cada dia ballaren dos passades per tal de recuperar els anys passats; és a dir, en lloc de fer una passada de punta a punta del carrer, fer un descans i retornar a l’inici, ballaren d’un punta de carrer a l’altra i tornaven a l’origen i, després, repetien de nou, anar i tornar al punt d’origen.

Dels anys trenta són les primeres fotografies que conservem de les danses. En elles podem observar la diversitat del vestuari i la gran participació femenina.

Danses
 
Danses 1935
Danses 1940


Danses (1948)



Danses (1948)

Danses 1958

Danses (1960)

Danses 1962

Danses 1970


Danses diürnes (gravació TVE), anys 70

Danses diürnes (gravació TVE), anys 70

Danses diürnes (gravació TVE), anys 70

Primer Cap de Dansa, Agustí Roig Barrios, 
cronista de Guadassuar (1954-2006)

Cartell de Danses (2009)

 Danses (2012)

Danses (2016)

V.  CONCLUSIONS

Les danses de Guadassuar són una celebració festiva que mai ha deixat de celebrar-se excepte en els casos de força major, com guerres o calamitats.

El poble de Guadassuar les sent com a pròpies i tenen un ritual propi que es respecta pels balladors i pels que s’ocupen de l’organització.

Els festers de Sant Roc, antics majorals o majordoms, assumeixen l’organització des de temps immemorials, ja que estan associades a les festes de la huitava de la Mare de Déu d’Agost i de sant Roc per tancar el cicle festiu del mes d’agost. Els garrots o gaiatos són el símbol de la seua autoritat.

Les festeres de l’Assumpció tenen un paper més secundari, tot i que participen, perquè en el model social tradicional les dones ocupaven un paper secundari. Només hi ha una concessió: tradicionalment a les dones se’ls permetia buscar-se un ballador en temps de danses, això no estava mal vist. També se'ls permetia representar papers masculins quan mancaven de balladors.

El vestit de danses té un gran protagonisme, fer-se un "tratge" especial i singular per ballar forma part de ritual, això obri la porta a la imaginació i a la creativitat. No es tracta de disfressar-se, sinó de vestir-se per a la festa. Algun especialista les relaciona amb les Folies.

El veïnat participa activament, sobretot el del carrer de la dansa, perquè sense que ningú dirigisca res sap el que ha de fer:  adornar el carrer amb paperets de colors, il·luminar-lo adequadament, traure cadires, etc.  

Compten amb literatura pròpia (contes, llegendes...), de tradició oral, que avalen la seua antiguitat i difonen la tradició de ballar-les.

Cada vegada apareixen més textos especialitzats, com la gravació del CD Les danses de Guadassuar dins de la Fonoteca de Materials (Vol. XXVII, 2008), dirigit per J. B. Boïls, o el Cançoner de Guadassuar (2014) d’Agustí Roig, etc., que tracten des de tots els punts de vista la singularitat de les Danses de Guadassuar, per part de musicòlegs, historiadors, etc.  

Les Danses de Guadassuar han sabut acoblar-se als canvis sense traumes i mantenint la vitalitat; per exemple, el buit deixat per la desaparició dels dolçainers va ser ocupat pels instruments de vent de la banda de música, fenomen que també va ocórrer en altres poblacions valencianes.

A Guadassuar les Danses no s’han fossilitzat sinó que com són obertes ara són  multitudinàries, amb molta presència de balladors, que s’ordenen de menuts a majors. Això solament ocorre a Guadassuar i és una de les raons que les fa singulars.

Es balla el ball pla, acompanyats pel toc de les castanyoles, seguint el ritme que marca el tabalet i les diverses melodies de les cinc estrofes o cobles de la dansa. El ritual marca totes les fases de la festa i es respecta.

Per últim, el model de dansa de Guadassuar s’està estenent, tant pel que fa al ball com a les melodies, en altres pobles on s’intenten recuperar les danses però sense reconèixer l’origen, és a dir, sense dir que es tracta de les danses de Guadassuar.

La seua singularitat ja va ser reconeguda pel Ministeri de Transports, Turisme i Comerç, l’any 1985, quan va declarar Festa d’Interés Turístic la Setmana de Danses de Guadassuar.

Per tot això, la declaració de les Danses de Guadassuar com a Bé d’Interés Cultural (B.I.C.), en la categoria de Béns Immaterials, és idònia i facilitaria la conservació en el futur, alhora que reconeixeria la seua singularitat com a festa viva, com a monument viu representatiu del ric tresor cultural valencià.

J. Enric Mut Ruiz
Cronista Oficial de Guadassuar


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada