El Concili de Trento (1545-1563) va intentar reformar l’església en molts sentits, especialment pel que fa a la disciplina i a l’organització de l’església, com per exemple amb la creació de seminaris per elevar la formació acadèmica i espiritual dels futurs sacerdots o la regulació dels rèdits, rendes i beneficis de les parròquies amb l’objectiu d’erradicar la corrupció econòmica del clergat i assegurar el correcte manteniment de les parròquies i l’esplendor del culte.
Va imposar la prohibició d’acumular beneficis o càrrecs per part d’un mateix eclesiàstic, per evitar així l’absentisme i obligar a la residència personal dels rectors en la parròquia. Alhora periòdicament els bisbes inspeccionarien les parròquies, per comprovar l’estat dels béns parroquials, la confecció dels llibres sagramentals, etc.
Els bisbes, d’entrada, eren els encarregats de nomenar els rectors després d’un concurs públic, del patronat que foren, però la Cúria Romana quan es tractava de parròquies de patronat eclesiàstic o apostòlic (rectories fundades per la pròpia església) intervenia de manera molt activa. Això és el que va passar amb els canvis efectuats en la Rectoria de Guadassuar, concretament en 1574 i en 1598, quan els rectors respectius, mossén Vicent Garcia, mossén Joan Mingues-Minguez i Joan Peres-Pérez hagueren de negociar amb Roma els seus casos mitjançant uns procuradors establerts a la cúria vaticana, que s’encarregaven de facilitar els tràmits de renúncia o nomenament.
La rectoria de
Guadassuar es va fundar el 1341, quan es va separar d’Alzira, amb certes
obligacions cap a l’ardiaca d’Alzira, en aquell moment Pere d’Esplugues, i els
seus successors.[2] El
primer rector conegut va ser mossén Domingo de Borges, que va fundar el primer
benefici conegut en la parròquia sota la invocació de Santa Maria (testament de
1348) [3],
posteriorment especificat de Santa Maria de l’Esperança.
Un altre
ardiaca d’Alzira molt importat va ser Roderic de Borja, elegit Papa en agost de
1492 amb el nom d’Alexandre VI (1492-1503), que va acumular molts càrrecs per
arribar al Papat, entre altres els de bisbe de València i cardenal
vicecanceller de l’església, i, molts
altres, com el d’ardiaca d’Alzira. Això
explica que un rector de Guadassuar fora mossén Pere Caldes, familiar[4]
del cardenal i bisbe de València, Roderic de Borja, com a rector de
Guadassuar, absent, que serà substituït per mossén Antoni Llàtzer com a vicari
regent de la parròquia (encàrrec per 1 any), procedent de la diòcesi de
Saragossa.[5]
Escut pontifici
en l’interior de la parròquia de Guadassuar (s. XVIII)
Del segle XVI conservem documentació de tres rectors que hagueren de
recórrer a Roma per resoldre la seua situació: el primer cas és el de mossén
Vicent Garcia (1559-1574), que volia renunciar a la rectoria de Guadassuar
i volia proposar com a successor a mossén Nicolau Talavera (1575-);
el segon, el de mossén Joan Mínguez (1594-1598), rector de Guadassuar i
beneficiat en l’altar de sant Jordi de la Seu de València, que aspirava per
concurs a la rectoria de sant Llorenç de la ciutat de València, en la qual seria
aprovat, i el tercer, el de mossén Joan Pérez (1598-1605), batxiller
en arts i beneficiat en la parròquia de Santa Maria Magdalena de l’Olleria, en
l’altar de sant Maties o Macià, que aspirava a la vacant de la rectoria de
Guadassuar, si s’acceptava la renúncia de l’anterior.
Exactament es conserven els documents notarials en què nomenem els respectius procuradors perquè negocien amb la Cúria vaticana el seu cas:
- Mossén Vicent Garcia, rector de la parròquia de Guadassuar (1559-1574), de patronat eclesiàstic, va nomenar procurador a Gabriel Calbo, clergue de la diòcesi de Lleida i resident a la Cúria Romana, per negociar la seua renúncia a la rectoria de Guadassuar a canvi que fora nomenat rector de Guadassuar mossén Nicolau Talavera, que li pagaria una pensió anual de 40 lliures, si el Sant Pare ho acceptava.
Durant el seu mandat es va construir la nova església
(1560-1562).
- Mossén Nicolau Talavera, batxiller en Arts i, després, mestre en sacra Teologia, va ser rector de Guadassuar a partir de 1575. Durant el seu temps es van construir les portades exteriors, les claus, els repilarets interiors i la sagristia (1577-1578).
- Mossén Joan Mingues, rector de Guadassuar (1594-1598), nomena mossén Alfons Salelles, canonge de la catedral de València, Jeroni de Figueroa, llicenciat, i Lluís de Còrdova, prevere toledà, tots tres residents a Roma, perquè gestionen la renúncia a Guadassuar si l’aproven en el concurs a la parròquia vacant de Sant Llorenç de València, oferint les pensions que dicte el Papa.[6]
El dia 6 de maig de 1598 Joan Mingues, fins al present rector de Guadassuar i ara aprovat com a rector de la parròquia de sant Llorenç de València per l’arquebisbe, nomena procuradors els clergues anteriors perquè puguen posar la dita rectoria de Guadassuar en mans de Sa Santedat, si ell és proveït apostòlicament per a la rectoria de sant Llorenç.[7]
Com a fet més rellevant, cal destacar que durant el seu mandat, l’11 de gener de
1597, el Patriarca Ribera, arquebisbe de València, visità Guadassuar i confirmà
96 persones.
Acta notarial
de 6 de maig de 1598 atorgada per mossén Joan Mingues
Posteriorment,
davant la possibilitat que la rectoria de Guadassuar quedara vacant per
renúncia o resignació de mossén Joan Mingues, que se li admeta a examen per
ocupar la dita rectoria o qualsevol altra vacant de la diòcesi.[9]
El dia 31 de desembre de 1599 el bisbe de Coron, Don Alonso de Àvalos, bisbe auxiliar del Patriarca Ribera, confirmà 80 persones.
Com poder observar, estos documents són poders notarials canònics o escriptures de procuració, amb amplis poders, en què els rectors de Guadassuar, igual que els de la resta de la diòcesi, nomenen representants residents a Roma perquè gestionen davant la Santa Seu la seua provisió com a rectors (examen, renúncia, reassignació...). Els autoritzen a acceptar les condicions imposades pel papat, especialment la reserva d'una pensió sobre les rendes de la rectoria en benefici de tercers, una pràctica molt habitual.
Els documents també reflecteixen el complex
procediment administratiu i financer necessari per a obtenir una rectoria de
provisió apostòlica a finals del segle XVI, perquè la Cúria Romana exigia avals
financers per assegurar el cobrament de les pensions beneficials. En la
pràctica, els banquers o comerciants residents a Roma actuaven com a
intermediaris financers de la Cúria Romana. Eren ells els qui emetien les
caucions bancàries exigides per garantir el pagament de les pensions.
Este és un dels poders més amplis del document. No es
tractava només de tramitar l'expedient davant del Papa, sinó també calia redactar
nous instruments notarials, acceptar qualsevol fórmula jurídica pròpia de la
Cancelleria Apostòlica, introduir clàusules addicionals si les exigia la
pràctica romana, etc.
Com no conservem l’arxiu parroquial, cremat en
1936, no podem saber per què al segle XVIII decidiren col·locar l’escut pontifici
entre els plafons ceràmics de l’església; segurament devia referir-se a la
condició d’església de patronat eclesiàstic o apostòlic antic. Tampoc podem aclarir
si la condició d’església borgiana es limita només al control que va exercir
l’ardiaca d’Alzira o a la designació d’un familiar de Roderic de Borja per a
rector de Guadassuar el 1491, abans de ser Papa.[10]
Actualment, però, el procediment és més senzill: el
bisbe ordinari de la diòcesi de València té la facultat de nomenar i cessar els
rectors de les parròquies valencianes amb total normalitat, sense tants tràmits
administratius i jurídics.
J. Enric Mut Ruiz
Acadèmic investigador de l’AVCO – Cronista oficial
[1] SANCHIS GUARNER, Manuel (1983): Els pobles valencians parlen els uns dels altres, IV, Obra completa vol. 5. València, ed. 3i4.
[2] Arxiu Diocesà de València (ADV), Llibre de Col·lacions des de 1316 fins
1400, sig. 134/1, f. 24r.
[3] ADV, Llibre de Col·lacions des de 1316 fins 1400, sig. 134/1, f. 81r.
[4] Diccionari Normatiu Valencià: Accepció 9. Eclesiàstic al servici personal
d’un bisbe.
[5] ADV,
Visites Pastorals (7 de desembre de 1491). Anotacions del canonge Antonio
Barberà Sentamans, natural de Guadassuar, director del Museu Arqueològic
diocesà de València, recollides abans de 1936 ja que aquest llibre no es
conserva en l’actualitat.
[6] Arxiu de Protocols del Patriarca de València (APPV). Notari Joan Bernat Roma, núm. 18209 (1598). Nomenament
com a procuradors de tres representants residents a Roma perquè gestionen davant la Santa Seu la
seva provisió com a rector de la parròquia de Sant Llorenç de València (10 de
gener de 1598).
[7] APPV.
Notari Joan Bernat Roma, núm. 18209 (1598). Nomenament com a procuradors a Lluís de Còrdova, clergue de
València, i Jeroni de Figueroa, clergue, residents a la Cúria Romana perquè
puguen posar la dita rectoria de Guadassuar en mans de Sa Santedat o del seu
representant, si és proveït en la rectoria de sant Llorenç (6 de maig de 1598).
[8] APPV. Notari Joan Bernat Roma, núm. 18209 (1598). Poder notarial
canònic atorgat a València per Joan Pérez, perquè dos procuradors residents a
Roma gestionen davant la Santa Seu la seua provisió com a rector de Guadassuar
(28 d’abril de 1598).
[9] APPV. Notari Joan Bernat Roma, núm. 18209 (1598). Nomenament com a procuradors
a Jeroni de Figueroa i Lluís de Còrdova, residents a Roma, perquè si
s’accepta la renúncia o reassignació de mossén Joan Mingues, puga ser examinat
per a la rectoria de Guadassuar o de qualsevol altra (1 de maig de 1598).
[10] El pare Miquel Batllori escrivia el 1979: “…Hi hem deixat, però, de banda aquells llocs en què els Borja només són documentats com a exercint diversos càrrecs reials o eclesiàstics, la qual cosa ens impedeix d’estar segurs que hi foren establerts permanentment: és el cas de Guadassuar i Xàbia…”. BATLLORI, Miquel: Enaltiment de la família Borja del segle XXé al XVé., en La Corona d’Aragó. El Regne de València en l’expansió mediterrània (1238-492), València, Corts Valencianes, 1991 (Traducció de l’original italià de 1979).
