TOPONÍMIA I ANTROPONÍMIA MEDIEVAL 3: GUADASSUAR (1432-1433)

En aquest tercer recull dels contribuents de Guadassuar, reunim quatre llistats conservats que tenen un contingut molt semblant excepte unes quantes divergències (4 contribuents només apareixen en el llistat de la Peita). Es tracta d’un llistat de la Col·lecta de la Peita de la Vila d’Alzira, tribut en metàl·lic que pagaven proporcionalment els veïns en funció del seu patrimoni personal, i de tres llistats de l’Impost del Morabatí, altre tribut que consistia en el pagament d’un morabatí (fixat en 7 sous) per cada casa els béns de la qual superaren els 15 morabatins, és a dir, 7 sous per cada unitat familiar amb patrimoni igual o superior als 105 sous. Aquest impost també es coneixia com a impost del Monedatge i fogatge, perquè es pagava per cada casa.

Reunim un conjunt de 72 a 79 contribuents, segons el llistat, quantitat menor en relació als llistats anteriors de 1399-1400 i 1428.

Pel que fa a l’antroponímia, els noms de persona més usats corresponen a les advocacions religioses més arrelades en aquell moment, majoritaris en tota l’àrea catalana: Pere, Antoni, Bernat, Jaume, Joan, Pasqual..., com ens recordava Antoni Furió en el seu article “Onomàstica medieval d’Alzira. Noms, cognoms i renoms”. A Alzira, Joan, Pere i Bernat foren hegemònics durant molt de temps, com ja s’ha comentat en l'entrada anterior. Resulta curiós com a Guadassuar el nom de Vicent, titular de la parròquia, no és dels més destacats.

Cal, però, referir-se a la presència de dones, tot i la invisibilitat que han sofrit al llarg dels segles. Són cinc casos, però mai estan individualitzades amb el seu nom propi, sinó que sempre s’inscriuen amb un cognom feminitzat. Totes elles deuen ser viudes, però no sabem si usen el cognom del marit en tots els casos.

A Guadassuar, dels 78 noms diferenciats, poder establir la següent classificació:

Noms masculins	1432-1433	1428
Pere	14	20
Antoni	10	18
Bernat	9	17
Jaume	6	6
Joan	6	12
Pasqual	5	5
Andreu	4	5
Arnau	3	3
Bertomeu	3	4
Domingo	3	15
Berenguer	2	4
Vicent	2	1
Aparici	1	1
Bonanat	1	1
Lluís	1	1
Macià	1	1
Ramon	1	2
Sanxo	1	-
Llorenç	-	3
Martí	-	3
Ferrer	-	2
Garcia	-	2
Francesc	-	1
Jordà	-	1
Mateu	-	1
Miquel	-	1
Pedro	-	1
Total	73	131

Noms femenins	1432-1433
Na Boïls	1
Na Cardona	1
Na Gisberta	1
Na Montalbana	1
Na Tercera	1
Total	5

Pel que fa als cognoms o llinatges, podem dir que ja estaven fixats des de finals del XIV i encara que algun és d’origen toponímic, no necessàriament la persona que el du procedeix d’aquell lloc. Apareixen alguns noms i cognoms d’origen aragonés, com en el cas de Domingo Alonso, Sanxo d’Ayón i de Pero Maça, així com Sánchez/Sánxez, valencianitzat en un Sanxet. No trobem, en canvi, cap indicació d’ofici, només en els cas del rector s’hi especifica.

En canvi, continuen en ús els elements diferenciadors “major/menor”, “lo fill de”, “la muller de”, per tal de distingir les persones amb el mateix nom i llinatge, etc., com en els llistats anteriors. 

De tota manera, cal recordar que la majoria de llinatges actuals de Guadassuar no s’originaren durant l’etapa medieval sinó durant la gran expansió i nova repoblació efectuada al llarg del segle XVI, quan el poble va experimentar un notable creixement lligat al conreu de la morera i el comerç de la seda.

Coincideixen els quatre llistats amb les algunes vacil·lacions ortogràfiques (Arbeca/ Arbequa; Osca/Oscha/Osqua; Pasqual/Paschual...) i amb algun cas especial de confusió o mala lectura del mateix escrivà (Lebià/Libià/Libra). En el registre de la Peita apareixen quatre entrades diferents, que s’indiquen entre claudàtors. Entre parèntesi incloem la informació que només apareix en algun llistat.

Guadaçuar

Alfonso, la muller de Domingo

Alfonso, la muller de Domingo, menor, e sos fills menors, los pobils

Arbeca/Arbequa, Berenguer

Arnau, Anthoni

Arnau, Pere

Ayon, Sanxo d’ [peita]

Aznar, Pere                                        

Bosch, Anthoni

Boyls, Johan

Boyls, Loys

Boyls, Na e son fill

Bresca/Brescha/Bresqua, Bernat e son pare

Canyelles, Pere

Canyelles, la muller de Pere

Canyelles, Pere, major

Carbonell, Andreu                             

Cassallins, Pere [peita]

Creus, Arnau                         

Eximeno, Pere [peita]

Ferrer, Anthoni

Ferrer, Arnau

Ferrer, Bernat

Ferrer, Pere

Fontfrida, Domingo

Garrigues/Guarriques, Berthomeu

Garrigues/Guarrigues, Johan e son fill

Garrigues/Guarrigues, Arnau

Gizberta, Na

Just, Berenguer

Lebià/Libià/Libra, Johan                    

Lebià/Libià/Libra, Ramon                  

Libre, Jacme

Libre, Macià                                      

Ligalbé, Anthoni

Ligalbé, Bernat, major                       

Ligalbé, Bernat, menor

Ligalbé, Berthomeu

Ligalbé, la muller d.en Anthoni

Ligalbé, la muller d.en Bonanat, e sos fills e filles presents [e la pobila –Peita]

Ligalbé, la muller d.en Pere

Ligalbé, Pasqual/Paschual

Ligalbé, Pere

Maça, Andreu

Maça, Pere/Pero                                 

Martorell, Andreu                  

Martorell, Jacme                                

Monçó, Anthoni

Montalbà, Aparici

Montalbana, Na

Olit, Bernat d.

Olit, Pasqual/Paschual d., major

Olit, Pasqual d., menor

Osca/Osqua, Johan d.

Oscha/Osqua, Andreu d.

Oscha/Osqua, Pasqual/Paschual d.

Perales, Anthoni

Perales, la muller d.en Anthoni

Perales, Bernat

Perales, Berthomeu

Perales, Domingo

Perales, Johan (ab los béns de sa muller Na Cardona)

Perales, Pasqual/Paschual

Poyo, Bernat

Ravasqual, Anthoni

Romeu, Bernat (e son pare en Jacme)

Romeu, Jacme

Romeu, la muller d.en Vicent (e son fill Pere)

Romeu, Pere, major

Romeu, Pere, menor

Romeu, Vicent

Ruvio, Anthoni

Ruvio, Pere

Salses, Pere

Sànchez/Sànxez/Sanxet, Bernat

Segarra/Seguaria, Jacme

Terzera, Na [peita]

Venrell, Jacme, major                        

Venrell, Jacme, menor

Venrell, Johan

Aquesta documentació fiscal també recull el llistat de les persones que no contribueixen per no tenir béns que superen els mínims establits. De fet són els únics llistats que esmenten la presència de musulmans, possiblement esclaus, al servei dels principals contribuents de Guadassuar, ja que l’alqueria de Guadassuar des de la conquesta va ser destinada als cristians.

Atrobats sense béns

La germana del Rector

Mossén Canyelles, prevere [no té béns de realench]

Lo moro d.en Andreu Martorell, menor

Lo moro d.en Bernat Ferrer

Lo moro d.en Berthomeu Garrigues

Lo moro d.en Berthomeu Ligalbé

Lo moro d.en Jacme Venrell

Lo moro d.en Johan Garrigues

Lo moro d.en Luys Boyls e mora

Lo moro de Pasqual d.Olit

Lo moro d.en Pasqual Perales

Lo moro de Pere Ligalbé

Los dos fills d.en Pere Canyelles

Per finalitzar, reproduïm la llista de les alqueries pròximes al nostre poble, senyories que sí comptaven amb població musulmana des de la conquesta.

Montortal

Azmet Rupit

Caat Moqdedem

Jucef Xullelbi

Abrahim Xullelbi

Caat Petrayre

Caat Pacet

Mahomat Ubeyt

Achap Alaharep                    

Jucef Casado

Anthoni Floreta

Bernat Morell

En Pradell, qui està en lo mas

Mulata                                  

Bernat Alcover                      

Domingo Celfa                     

Hayet Alfaquí                                   

Jucef Azquer

Jucef Alfaquí

Granatí, qui vengué de Alberich

Tarragona

Caat Moqdedem

Alluix

E un cristià appel·lat Joan de Castella

En aquestsa llibres igualment es pot consultar la població de les alqueries d’Algemesí, Benimacli, Benimuslem, Cabanyes, Carcaxén, Cogullada, la moreria d’Alzira, lo Pujol, lo Toro, Ternils...

Fonts arxivístiques:

A.M.A. Llibre de la Col·lecta de la Peita, sig. 230/6 (1432).

A.R.V. Mestre Racional, núm. 11788 (Morabatí 1433).

A.R.V. Vària, llibre 36. Morabatí de Guadassuar, Montortal, el Toro, Algemesí, etc. (1433).

A.R.V. Vària, llibre 195. Morabatí de Guadassuar, Montortal, el Toro, Algemesí, etc. (1433).

RELÍQUIES DE SANT VICENT MÀRTIR CONSERVADES A GUADASSUAR

Segurament des dels seus orígens, abans de la seua constitució com a rectoria independent al segle XIV (1341), l’església de Guadassuar ha tingut com a titular i patró a sant Vicent Màrtir, una advocació molt vinculada a la creació de l’antic Regne de València. Sant Vicent és patró de la diòcesi i de la ciutat de València, de Benimàmet i de Corbera, a més de titular de diverses parròquies.

Documentalment, però, la primera notícia d’aquesta titularitat a Guadassuar és la de la Visita Pastoral de 1401 (Visitatio ecclesie Sancti Vincentii, loci de Guadaçuar). Per això, quan el 1409 se li va encarregar un retaule al famós pintor Gonçal Sarrià, no és d’estranyar que aquest estiguera dedicat a reproduir diverses escenes de la vida del nostre sant, com era habitual en aquell temps, però no ho podem confirmar perquè no conservem el contracte de l’obra sinó només un dels pagaments.

Una vegada construïda la nova església, a partir de 1560, i la façana principal (1577-1578) dedicada al nostre patró, es va construir el nou retaule de l’altar major, obra de transició del renaixement al barroc, que també estava dedicat al nostre màrtir. D’aquest retaule no coneixem per ara el seu artífex, tot i l’interés dels investigadors en saber-ho, però no s’ha trobat encara documentació al respecte. L’actual, reconstruït  a l’any 1970, és una mera còpia d’aquest retaule destruït durant la guerra.

Al segle XVIII (1737) documentem a l’arxiu municipal una acta on se’ns informa de l’arribada d’una relíquia de sant Vicent Màrtir, portada des de Roma per mossén Ylles, per a Guadassuar, com ja va publicar Agustí Roig l’any 1959. Segurament és la relíquia que contenia el reliquiari de la imatge processional del sant, obra de l’escultor José Esteve Bonet (1787-1790), que Hortènsia Gimeno retirà abans de ser descoberta a sa casa i després cremada al riu Sec el 17 de setembre de 1936, juntament amb la Mare de Déu del Roser, obra d’Ignasi Vergara.

    

A.M.G. Llibre d’Actes i Resolucions Capitulars de l’Ajuntament de Guadassuar, 1713-1751, sig. 4001. Acord sobre la recepció d’una relíquia de Sant Vicent Màrtir portada de Roma a València per mossén Francisco Ylles. 1737, febrer, 9. Guadassuar. En la villa de Guadasuar, a los nueve días del mes de febrero de mil setecientos treinta y siete años, los señores Bautista Belsa, alcalde ordinario; Joseph Torres, Roque Montalvá, Thomás Gonsalves y Antonio Alós, regidores, y Bernardo Barberá, síndico y procurador general, juntos y congregados en la sala capitular de ella, fue propuesto por el regidor decano que mosén Francisco Ylles havía llevado una reliquia del glorioso y mártir San Vicente de la ciudad de Roma, el qual la havía depositado en poder del Sr. Vicario General de la ciudad de Valencia, y que por dicho beneficio era justo el que al dicho Ylles se le havía de reconocer en alguna cosa. Y bien entendido por dichos señores capitulares, resolvieron el que fueren dos regidores, un síndico y el escrivano por dicha reliquia a costas del común de esta villa, sin dieta alguna, y que al dicho Ylles se le diere un agradecimiento. Y en este estado quedó dicha resolución capitular, que firmaron los que supieron, de que doy fee. Joseph Torres                                                                        Tomás Gosalbes Ante mí Miquel Osca, escribano

L’actual imatge processional, obra d’Enrique Galarza Moreno (1940), conté en el seu pit un reliquiari amb aquesta relíquia, de la qual no es conserva la certificatòria corresponent, perquè no es va poder extraure de l’anterior imatge abans de ser destruïda.

                                                                            Imatge de José Esteve Bonet (1787-1790) 

            Imatge d’Enrique Galarza Moreno (1940)             

L’any 1966 l’italià Pietro Zampieri, de Pàdua, va fer donació del braç esquerre incorrupte de sant Vicent a la diòcesi de València, en aquell moment presidida per monsenyor Marcelino Olaechea Loizaga. L’any 1970 s’organitzà una peregrinació encapçalada pel nou arquebisbe de València, monsenyor José Mª García Lahiguera, per traslladar la relíquia des d’Itàlia fins a València. En la recepció participaren activament el bisbe guadassuarenc monsenyor Vicent Roig i Villalba (1904-1977) i el pare Estanislao Mª de Guadassuar (1902-1991), a més de diverses persones de Guadassuar entre els pelegrins (Basilieta Añó García...). Igualment intervingué monsenyor Vicent Castell Maiques, canonge arxiver de la catedral de València, natural d’Algemesí (1918-1997).

 El 16 d’octubre de 1970 arribava la relíquia a València en una fragata de l’armada espanyola i es dipositava en una capella de la catedral. L’arquebisbe autoritzà el seu trasllat a Guadassuar durant les festes patronals (del 23 al 30 de gener de 1971), per ser una gran parròquia vicentina, i li concedí un fragment del braç de sant Vicent, el qual s’inserí en un senzill reliquiari regalat pels festers de 1971.

Relíquia del braç esquerre de sant Vicent Màrtir de la catedral de València

Recepció de la relíquia de sant Vicent a l’ermita de sant Roc (23 de gener 1971)

Es conserva la certificació de l’arquebisbe de l’autenticitat de la relíquia, signada el 15 de maig 1971, i també la carta de donació (25 d’abril de 1971) feta a la parròquia de Guadassuar del llenç que va embolcallar el braç de sant Vicent durant un temps, de Pietro Zampieri, donant de la relíquia, que també va visitar Guadassuar aquell any. Pietro Zampieri per aquesta donació va ser declarat canonge honorari de la catedral de València i fill adoptiu de la ciutat de València.

Reliquiari de sant Vicent Màrtir de Guadassuar (1971)

Donació del llenç del braç de sant Vicent a la parròquia de Guadassuar (1971)

Certificiat del llenç:

1970, octubre, 8. Pàdua.

Linteum in quo involutum fuit sacrum sinistrum bracchium incorruptum S. Vincentii Archilevitaea die XXX septemb. usque ad diem VIII octobris anni MCMLXX.

Patavii die VIII mensis octobris anni MCMLXX.

(signe: Sigillum Curiae Episcopalis Patavinae) Sac. Marius Zannoni

               deleg. episcopalis

Carta de la donació:

1971, abril, 25. Vigonovo (Venècia)

                                         Vigonovo, 25 aprile 1971

Rev.mo Signore

                         nella ultima visita alla diletta città di Valencia ho lasciato in deposito al Rev.mo Mons. D. Vicente Castell Maiques, canonico de la S. Chiesa Cattedrale di Valenza, un “lienzo” di lino sigillato ed autenticato, che avvolse per alcuni giorni il sacro braccio sinistro del glorioso San Vincenzo di Caesaraugusta e protomartire di Valenza.

Esso é destinato a codesta Parrocchia, che con tanto amore venera il grande martire.

Colpo l’occasione per raccomardarmi alla sue preghiere e per riverirla con affetto.

Della S. V. R. dev.mo

Pietro Zampieri

canonico “ad hon.” della

chiesa arcivescovile di Valenza

e figlio adottivo della

medesesima città

Al Rev.mo signore

Cura Párroco della Parrochia

di Guadasuar (Valencia)

En conclusió, Guadassuar per la seua tradició centenària i per les relíquies conservades del sant pot considerar-se una de les poblacions vicentines més privilegiades, que, a més, comparteix amb la catedral de València la mateixa relíquia del màrtir Vicent. Per això, ara que els Festers de Sant Vicent organitzen des de fa sis anys una peregrinació a la catedral de València per venerar aquesta relíquia, que també divulguen que Guadassuar té part de la mateixa relíquia i una altra anterior, perquè tot açò és desconegut pels devots vicentins i pels mateixos guadassuarencs.   

Per últim, cal recordar que l’any 2009 es va celebrar el cinquantenari de la declaració de sant Vicent Màrtir i de la Mare de Déu de la Misericòrdia com a patrons canònics de Guadassuar pel recordat Papa Joan XXIII (3 d’agost de 1959).

J. Enric Mut i Ruiz

Cronista oficial de Guadassuar

(Reelaboració i ampliació de l’article del Programa de Festes de 2006)

Bibliografía:

ESTEVE MONTALVÁ, José Vicente i OSCA BAIXAULI, Vicente: Las imágenes procesionales de San Vicente Mártir, en Guadassuar en Fira 2005, Guadassuar, pp. 50-52.

ROIG BARRIOS, Agustí: La reliquia de San Vicente Mártir que venera Guadasuar, en Feria y Fiestas 1959, Guadasuar (Imp. Peris, Guadassuar), (s.p.). Publicat de nou en Guadassuar en Fira 2014, en versió valenciana, però sense les fotografies idònies.

- Sobre la antigüedad de la tradición vicentina en Guadasuar, en Feria y Fiestas 1977, Guadassuar (Imp. Piera, Alzira), (s.p.).

- XXV aniversario: En 1971 estuvo en Guadassuar la reliquia del brazo izquierdo de San Vicente Mártir, en Guadassuar en Fira 1996, Guadassuar, (s.p.).

- L’antiga imatge de sant Vicent de Josep Esteve Bonet, en Guadassuar en Fira 1999, Guadassuar, pp. 71-73.

L’ESCUT I BANDERA DE GUADASSUAR: FETS I PROPOSTES

1.- L'escut de Guadassuar

En el DOGV, núm. 5287, de 23-06-2006, es va publicar la resolució del conseller de Justícia, Interior i Administracions Públiques per la qual s’aprovava l’escut oficial de l’ajuntament de Guadassuar, una vegada revisat i corregit. Això va ser degut al fet que el decret de 25 de març de 1955 (BOE, de 02-04-1955), de creació i ús de l’escut heràldic municipal, segons dictamen de la Reial Acadèmia de la Història, no es va aplicar com calia (per exemple, l’Ajuntament de Guadassuar no va eliminar el lleó rampant del centre, que és propi del Regne de Castella).

Posteriorment, l’any 1974 decidiren llevar-lo i col·locar l’estrella més gran que representa el poble, però ara amb una corona tancada (que tampoc li corresponia). Per això, l’any 2003 Agustí Roig Barrios, Cronista Oficial, va elaborar un documentat informe per tal de regularitzar l’escut municipal, que així va ser aprovat en el 2006.

A la resolució es descriu com un escut quadrilong de punta redona. Truncat. Al primer quarter, en camp d’or, quatre pals de gules. Al segon quarter, en camp d’atzur, cinc estrelles d’argent, la del centre més gran, sobre ones d’argent. Al timbre, corona reial oberta.

En altres paraules, inclou els quatre pals del rei d’Aragó i del Regne de València en la part superior per formar Guadassuar sempre part del Patrimoni Reial, primer integrat dins del terme general d’Alzira i després com a Universitat Reial i Vila Reial.

En la part inferior, el color blau fa referència al fet que el topònim Guadassuar [Wādī Sawwār: el riu dels Sawwār], en part és un hidrònim, ja que conté l’ètim wadi (riu), perquè aquesta alqueria islàmica, habitada per la tribu dels Sawar, estava situada a l’altra part del riu Xúquer. I les ones de plata són un homenatge a la Séquia Reial del Xúquer, que fertilitza el nostre terme des de la seua construcció, ara fa 750 anys.

Les estrelles, per altra banda, representen el nostre poble en el centre i algunes de les alqueries que s’integraren en el seu terme o va administrar, com el Paranxet, Prada, Tarragona i part d’Aurí, Benirrabea, Fentina...

Finalment, la corona reial oberta és la tradicional de la Corona d’Aragó, pròpia per tant del Regne de València, que poden portar els municipis que sempre foren de reialenc com és el cas de Guadassuar, ja que el rei Felip II va erigir el lloc de Guadassuar en Universitat Reial el 1581, separant-la d’Alzira, i Felip V la va declarar Vila Reial el 1731. Amb aquesta mateixa corona oberta podem contemplar en l’arc toral, principal de l’església, un escut parroquial, adaptació barroca (segle XVIII) amb els símbols de Sant Vicent Màrtir (roda, llibre...).

Anteriorment, com hem dit, havien reproduït en el centre del escut un lleó rampant, però es tractava d’un error perquè és un element de la Corona de Castella estrany en la nostra heràldica. Agustí Roig Barrios, en un documentat treball (Informe sobre modificació de la corona de l’escut heràldic del municipi de Guadassuar), estudiava el canvi de corona realitzat i l’origen d’aquest error que es va originar segons sembla en el segle XIX, quan començaren a encarregar-se tampons amb els escuts municipals i diverses impremtes de València s’inventaven els símbols a demanda.

A l’Arxiu Històric Nacional, de Madrid (AHN, Sigil. Tinta Valencia, 19, Núm. 144),  es guarda una reproducció amb una informació sobre el lleó, que encara podem veure a la façana de l’ajuntament i que també es reproduïa en la barana de l’escala, etc.: “Este sello estampado se hizo en 1864 y se tomó de los leones que hay en la escalera de la Casa Capitular, en el acto de entrega el cetro”.

2.- Una proposta de bandera

L’administració valenciana suggereix des de fa temps la conveniència d’oficialitzar una bandera pròpia municipal, rehabilitant una bandera història d’ús immemorial o creant-ne una de nou.

En el cas de Guadassuar no tenim constància documental de l’existència d’un bandera pròpia, ja que l’arxiu municipal de l’època foral fou totalment cremat durant el setge d’Alzira en la Guerra de Successió, per això s’inicia el 1713, i l’arxiu parroquial, que es va lliurar en aquesta guerra, va ser cremat pràcticament en la seua totalitat en la Guerra Civil.

Ara bé, podem deduir que en l’època foral s’utilitzaria la bandera d’Alzira per formar part del seu territori fins a 1581. Viciana, quan relata l’atac a Carlet durant la guerra de les Germanies, esmenta l’arribada de gent de l’Alcúdia i de Guadassuar, i posteriorment de les banderes d’Algemesí (encara dins d’Alzira) i d’Alzira.

ATAC AL CASTELL DE CARLET (maig de 1521).

"El caso del movimiento fue que en Carlet ciertos hombres tiravan con las escopetas a tercero junto al castillo, de que el señor se enojó contra sus vassallos, los vassallos con favor de la germanía fueron descomedidos, por donde de palabras vinieron a las armas. El señor hirió en el rostro a un vassallo y todos los agermanados cargaron sobre su señor, y él y los suyos huvieron de entrarse en el castillo. Corrió la nueva a la Alcúdia, que está junto a Carlet, de donde vino mucha gente. Luego, después, acudieron los de Guadaçuar con buen número de gente, y todos juntos combatieron furiosamente el castillo, y metieron fuego a la puerta principal del castillo. Andando el combate rompieron otra puerta falsa del castillo por la qual entraron dentro. Los del castillo se defendían i hazían daño a los combatidores. En esta fazón llegaron las banderas de Algezira i de Algemezí, que pusieron en aprieto a los cercados. Entonces los clérigos con el Sancto Sacramento acudieron y procuraron que el señor de Carlet se rindiesse, pues no havía remedio de sallir del castillo ni escapar hombre bivo de los cercados, porque el castillo de todo se ardía. En esta hora llegó el Maestre de Montesa y, tratando con los agermanados, les apaziguó de la manera que luego diremos, que cierto fue su venida muy buena para redimir la muerte de los cercados y la dessolación del castillo de Carlet".

Martín de Viciana, Crónica de la ínclita y coronada Ciudad de Valencia. València, 1566.

D’Alzira coneixem perfectament el seu escut i bandera històrics.

L’escut reprodueix els quatre pals dels reis d’Aragó i en el centre la clau que representa la situació estratègica de la ciutat d’Alzira des del temps de Jaume I, ja que era l’única ciutat per la qual es podia creuar el riu Xúquer, d’ací el lema Claudo regnum et adaperio (Òbric i tanque el Regne). I la bandera històrica, de color roig, també inclou en el seu centre l’escut municipal.

La bandera té les proporcions 2:3. De carmesi. Al centre l'escut de la ciutat sense timbrar (sense corona). L'escut de la ciutat ocupa el 45 % de l'ample de la bandera.

En els casos d’Algemesí i de Carcaixent, trobem una situació pareguda a la de Guadassuar. Tenen el seus escuts oficials amb la seua simbologia pròpia (Algemesí amb la imatge de sant Jaume, Carcaixent amb un carcaix com a senyal parlant del topònim, encara que no siga el vertader).

Pel que fa a les banderes, Carcaixent ha presentat diverses opcions, totes seguint el model tradicional i amb l’escut municipal en el centre (les tres primeres), que també poden servir per al cas de Guadassuar.

Ací en presentem algunes: una opció és la dels quatre pals de la Corona d’Aragó i del Regne de València, per ser Universitat i Vila Reial, i l’altra la d'imitar la d'Alzira, amb fons roig, ja que en va formar part del seu terme fins al segle XVI (igual com en els casos d'Algemesí i Guadassuar). 

La de Villanueva de Castellón (la quarta), en canvi, que no té a res a veure amb Alzira, ha fet oficial la dels quatre pals d’Aragó, per haver sigut sempre una població reial, amb l’escut del poble en el centre.

Un detall que cal tindre en compte és que la bandera de la Banda de Música, refundada el 1939 per la unió de les dues anteriors, té dues cares: una, amb la bandera de Espanya, i, l'altra, de color roig amb l'escut del lleó en el centre, possiblement cada una en representació de les bandes anteriors. El que no sabem, ni recorda ningú, és si la de color roig responia a una tradició anterior del poble, perquè en algun estendard antic de la parròquia també trobem el color roig (relació amb les Confraries de la Sang...). Per altra banda,  també cal fer constar que en la majoria dels pobles les banderes de les bandes de música tradicionalment són de color roig o reprodueixen la bandera espanyola.

Una vegada elegida una opció per l'Ajuntament de Guadassuar, el Consell Tècnic d'Heràldica i Vexil·logia, òrgan consultiu en heràldica i disitncions, podrà fer les seues al·legacions a la proposta que es faça.

J. Enric Mut Ruiz

 Cronista oficial de Guadassuar

IMATGERIA DE SETMANA SANTA DE GUADASSUAR (I):

OBRES D' ENRIQUE GALARZA MORENO (1896-2000)

Guadassuar compta amb unes quantes obres de l'escultor i imatger valencià Enrique Galarza Moreno, un destacat escultor cada vegada més reconegut. La seua obra la podem trobem a llocs molt diversos (Huelva, Villaviciosa d'Astúries, Lima, Alcoi, la Font de la Figuera, Oriola, Massamagrell, etc.).

Nascut l'any 1896 al Grau de València va estudiar a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles. Després va començar a treballar en els tallers d’altres escultors, com és el cas del taller de Royo-Rabasa, en el qual l'any 1940 va tallar la imatge de Sant Vicent Màrtir de Guadassuar, que ara presideix el despatx parroquial. Galarza va instal·lar el seu taller al carrer Pintor López, núm. 1, de València, i va desplegar una gran activitat. Afincat a Picassent, on tindria un seguidor en la persona d’Efraín Gómez Montón (Benaguacil, 1924), va morir allí als 105 anys.

Una vegada conclosa la guerra, a causa de la massiva destrucció d'imatges, gran part dels artistes valencians es dedicaren a la construcció d'imatges religioses, entre els quals brilla especialment Enrique Galarza. Centrat en la imatgeria religiosa, tot i que va dissenyar alguna falla també, va utilitzar materials com la terracota i l’escaiola amb vernís o pàtina. Es diu que és l’escultor de l’orde Caputxí, a través del qual va ser requerit a Guadassuar.

Entre altres obres podem destacar aquestes:

A Alcoi, les rèpliques de la imatge de la patrona, la Mare de Déu dels Lliris, destruïda durant la guerra, i la imatge de Sant Jordi (1940).

A Oriola, on es diu que es conserven les seues obres mestres, la Divina Pastora (ara al convent de caputxins d'Orito) i el grup escultòric del Sant Sopar (1944). Allí va deixar altres importants talles com els passos del Crist del Calvari (1942) i la Flagel·lació (1945).

Per a Villaviciosa d'Astúries va construir dos impressionats passos processionals: La Coronació d'espines (1947) i la Flagel·lació (1948). I per a Huelva va construir un important pas del  Sant Sopar (1949).

Albaida conserva una de les seues obres mestres: el pas de l'Oració de l'Hort, anterior al de Guadassuar, que diuen que és molt semblant. La Font de la Figuera, un Sant Josep (1952). I al centre de Lima, capital del Perú, es pot admirar l’estàtua de Francisco Pizarro.

A Guadassuar Galarza ens ha deixat dos singulars passos de Setmana Santa de gran valor artístic: L’Oració de l’Hort (1958) i la Preciosíssima Sang (1958). Segons ens conta Agustí Roig, el pare Estanislao va ser qui gràcies al pare Leonardo de Picassent va posar en contacte l’artista amb els confrares de Guadassuar. Els dos passos foren beneïts en la setmana santa de 1958 pel bisbe monsenyor Vicent Roig i Villalba. Anteriorment, a més de la imatge de Sant Vicent (1940), havia reconstruït les andes del Crist de la Penya (1942), còpia de les originals de 1916, per això el seu treball ja era admirat.

El pas de l’Oració de l’Hort de Guadassuar, segons Agustí Roig, va resultar una brillant obra d’art, de les més importants de l’artista. El pintor d’Albaida José Segrelles, que visitava l’estudi de l’artista quan el construïa, els va preguntar als confrares de Guadassuar quant costava i li digueren que 140.000 pts., i ell va replicar que Galarza els regalava un tresor, perquè només una sola mà de la figura de sant Joan superava tot el cost. El pas és quasi bessó del que havia realitzat per a Albaida.

Pel que fa al pas de la Preciosíssima Sang, segons Agustí Roig, és una meravellosa obra escultòrica, en la qual destaca la figura del crucificat. El seu cost va ser de 160.000 pts. El cap, els peus i les mans de Crist, així com els angelets que estan al peu de la creu, foren esculpits amb la fusta d’un tronc de xiprer procedent del nostre cementeri. Durant el present any 2014, s'ha restaurat el pas de la Preciosíssima Sang, amb una subvenció de 20.000 euros, dins del pla de restauració de béns artístics de la Diputació de València.

Per tot això, Guadassuar es pot congratula per comptar amb dos mostres extraordinàries de la imatgeria religiosa valenciana, que ara es poden contemplar durant tot l'any al nostre Museu de la Imatgeria de Setmana Santa, situat al centre Cultural de Guadassuar. Totes elles han estat inventariades i incloses en el Catàleg Patrimonial del Ministeri de Cultura i de la Direcció General de Patrimoni de la Conselleria d'Educació, Esport i Cultura valenciana.

J. Enric Mut i Ruiz

Cronista oficial

Bibliografia:

A.A.D.D. Enrique Galarza Moreno. Imaginero valenciano 1895-2000. Diputació d'Alacant, Institut Juan Gil-Albert, Ajuntament de Cocentaina, Pía Unión del Milagro, 2001.

BONET SALAMANCA, Antonio: “Enrique Galarza Moreno”, en Pasos de arte y cultura, núm. 6 (Ceuta: Sede del XXI encuentro nacional de Cofradías), 2008, pp. 28-34.

ROIG BARRIOS, Agustí: “50 aniversari de la Confraria de la Preciosíssima Sang”, en Guadassuar 2005, Setmana Santa, pp.8-10.

ROIG BARRIOS, Agustí: “Confraria de l’Oració de l’Hort”, en Semana Santa Guadassuar 2007, pp. 10-12.

QUAN LA  TERRA TREMOLA....

El  passat dia 9 de febrer del 2014 es produí un terratrèmol de baixa intensitat (2,3º en l'escala de Richter, segons l'Institut Geogràfic Nacional), amb epicentre en el sud del terme de Guadassuar, que es deixà sentir en els municipis d'Alberic, Benimuslem i Massalavés, sense produir cap dany.

La Ribera del Xúquer és una àrea de sismicitat moderada, però que de quan en quan nota algun moviment menor, pròxim o distant. Antigament tots aquests fenòmens originaven grans temors i interpretacions molt diverses.

Les terratrèmols més destructius en territori valencià estan documentats des de 1396, el primer (amb gran incidència a Tabernes de la Valldigna, que pràcticament destruí tot el monestir, d'una intensitat IX), 1649 (Alcoi, intensitat IX), 1748 (Montesa, intensitat IX, molt destructiu en alguns pobles de la Ribera ), 1829 (Torrevella, intensitat X). Tots ells produïren enderrocaments de tot tipus d'edificis (cases, castells, etc.). Aquests quatre, a més, formen part de la dotzena de terratrèmols més desctructius que s'han produït a Espanya.

A més de tot això, a vegades, també s'han notat els efectes d'altres grans terratrèmols, com el de Lisboa (1 de novembre de 1755), que tingué uns efectes devastadors, perquè tot seguit s'hi produí un maremot (l'epicentre el situen a uns 600 km de la costa mar endins) i un incendi que destruí quasi totalment Lisboa. Calculen que va arribar a la intensitat IX, per això hi moriren entre 60.000 i 100.000 persones.

Doncs bé, els efectes de Lisboa també arribaren a la Ribera i es demanaren informes a les justícies locals per conéixer les incidències. Entre elles tenim el testimoni de les autoritats de Guadassuar, que informaren de danys molt superficials. El professor José Manuel Martínez Solares ha recollit aquesta documentació en el seu treball “Los efectos en España del terremoto de Lisboa (1 de noviembre de 1755)” (Monografía núm. 19. Madrid, Ministerio de Fomento, Dirección General del Instituto Geográfico Nacional, 2001). A continuació reproduïm la carta on es citen alguns pobles de la Ribera (Carxaixent, Cullera, Corbera, Guadassuar i Llombai) i la resposta de Guadassuar:

Documents

[93] ALZIRA (Valencia)

Alzira, 22 de noviembre de 1755.

El Gobernador.

Ilustrísimo Señor:

Paso a manos de V. I. las cinco cartas adjuntas que contienen los informes sobre lo acaecido en punto del terremoto que se sintió en el día primero del corriente mes, que las Justicias de las villas de Carcax.te [= Carcaixent], Cullera, Corbera [= Corbera de la Ribera], Guadasuar [= Guadassuar] y Lombay [= Llombai], comprehendidas en esta Gobernación, han dirigido en consecuencia de la Orden que se les comunicó sobre dicho asunto; y las restantes que faltan, luego que me las envíen, las remitiré a V. I.

Dios guarde a V. I. los muchos años que puede y deseo.

Alzira, y noviembre 22 de 1755.

Ilustrísimo Señor:

Besa la mano de S. I. su más rendido servidor,

Don Miguel de Losada

Ilustrísimo Señor Don Diego de Rojas y Contreras.

(3.173)

[401] GUADASSUAR (Valencia)

Guadasuar.

Muy Ilustre Señor:

En cumplimiento de lo mandado por el Señor Gobernador del Consejo de S. M., que se comunicó al Excelentísimo Señor Duque de Caylús, Gobernador y Capitán General de la ciudad y Reino de Valencia, la que se me ha hecho saber, por vereda, por orden de V. S, en el día 15 del corriente, en asunto al terremoto causado en el día primero del corriente, habiéndome informado de muchas personas, así eclesiásticas como seculares de esta villa, me han participado:

* Que en dicho día primero de este mes de noviembre, siendo como las diez horas de la mañana, vieron un temblor de tierra, y edificios de casas y templo, el que duró por espacio de dos credos, y advirtieron muchas personas que entonces estaban en el templo que cayeron algunos pedazos de yeso de lo alto de la Iglesia. Las lámparas de los altares, en contínuo movimiento.

* Y no ha causado ruina alguna, ni en edificio, ni paredes, ni ha habido muerte ni herida alguna, así de hombres, como de otros vivientes.

* Advirtieron algunos que las aguas de los pozos se removieron algún poco, y tenían algún movimiento.

Que es cuanto debo poner en noticia de V. S.

Dios guarde a V. S. muchos años.

Guadasuar [= Guadassuar], y noviembre 17 de 1755.=

Muy Ilustre Señor:

Besa la mano de V. S. su más seguro servidor,

Miguel Osca (Escribano), por Juan Amo (?) (Alcalde ordinario)

Muy Ilustre Señor Don Miguel de Losada [= Gobernador de Alzira, quien lo remitió el 22-XI-1755].

(3.173)

(Nota: Transcripció de documents de l'Arxiu Històric Nacional, amb indicació entre parèntesi del lligall corresponent)