CARRERS DE VOLTA:

EL RAVALET O PLAÇA DE SANT BERNAT I LES GERMANES

El nostre poble inicialment va créixer a partir de la plaça Major i es va estendre al llarg del carrer Major. A la part oest, en direcció al camí de l’Alcúdia, existia un ravalet o petit nucli de cases que formaven el carrer de l’Hort i una placeta menuda, anomenada plaça de l’Abeurador del Forn (1585) i del Forn de l’Olm (1596). Normalment a les eixides dels pobles existien abeuradors o bevedors per als animals de càrrega i de treball.

El carrer de l’Hort antigament s’anomenava Camí de l’Alcúdia (1567), per ser la via tradicional d’eixida cap a aquesta població veïna. L’any 1772 s’anomenava carrer dels Barberans, però a l’any 1783 ja documentem el nom de carrer de l’Hort. Durant la II República s’anomenà carrer de Marià Benlliure (1931-1939), per recuperar després el seu tradicional nom.

Al 1841 documentem el nom de Ravalet, denominació popular, que fa referència al fet que aquest nucli urbà estava separat de la resta de la població per la séquia de l’Alter, per la qual cosa per entrar al carrer Major calia creuar un pont. L’any 1891 passà a dir-se plaça de sant Bernat, ja que la tradició considerava que era el lloc on sant Bernat batejà les seues germanes el 1181. L’ajuntament tornà a aprovar el 1901, una vegada renovada la placeta del Ravalet, el canvi de nom pel de Plaça de Sant Bernat, atenent a la tradició.

A l’any 1937 constatem la denominació de Plaça del Proletariat, però acabada la guerra va tornar a canviar de nom. Aquesta plaça va ser la primera que es va retolar en valencià (1974, ceràmica de J. Beltran Boïl), gràcies a la iniciativa del senyor Rafael Súria Albinyana, resident al nostre poble durant molts anys i uns dels firmants de les Normes de Castelló.

Finalment, en l'any 2014, a petició de l’Arxiconfraria dels sants patrons Bernat, Maria i Gràcia d’Alzira, l’Ajuntament de Guadassuar va rebatejar la plaça com a “Plaça del Ravalet de Sant Bernat i les germanes”, per tal d’incorporar a les germanes i al Ravalet.

Com es va formar la plaça actual?

L’any 1912 l’ajuntament va aprovar ampliar la plaça aprofitant el mal estat de moltes cases abandonades, però no es va concretar aquesta reforma fins l’arribada en 1926 del nou arquitecte municipal, José Luis Testor Gómez, arquitecte també de l’ajuntament de València.

En aquest mateix any presenta el Projecte d’eixample del casc urbà: de reforma interior i d'eixample zona nord, on l’arquitecte dissenya l’ampliació de la placeta del Ravalet, perquè el casc urbà tradicional no tenia places, només la Major i la del Mercat, i calia airejar-lo. També proposava l’eliminació de la panxa que feia el carrer Major al final (vegeu en la part superior del mapa). Igualment està dibuixada l’obertura del carrer de Vicente Pellicer, que no s’obriria fins 1947.

El carrer Dos de Maig, obert cap al 1907, primer es denominà carrer de Canalejas, però l’any 1908 va passar a dir-se així perquè es commemorava el primer centenari d’aquesta “efemèride patriòtica”.

Durant la II República començaren les expropiacions i permutes per les finques enderrocades, en alguns casos sense cap compensació (casa de Severino Camarasa Alabau en Dos de Maig, Facundo Boïls Chornet per casa i dos solars en la plaça...) (plenaris de 19 de juliol i 5 d’agost de 1937).

L’any 1945 s’aprovà l’obertura del nou carrer que uniria els carrers Nou i Cervantes amb la plaça, projecte de l’arquitecte José Cort Botí, seguint el plànol de 1926. Després de les expropiacions i obres, s’obriria l’any 1947 i l’any 1954 es dedicaria a Vicente Pellicer, fill de Guadassuar, cofundador de la Cooperativa Agrícola del Crist de la Penya.

L’any 1951 s’empedren el carrer Dos de Maig i la plaça de S. Bernat, i el 1952 el carrer Major i Ermita, encara que el primer en ser empedrat va ser el carrer de Santa Llúcia, que va servir de prova.

La llegenda del bateig de les germanes de Sant Bernat

Segons conta la tradició a Guadassuar van ser batejades les germanes de Sant Bernat, Zaida i Zoraida, en el lloc anomenat el Ravalet, espai abans separat del poble per on discorria la séquia de l’Alter i hi havia un abeurador.

Conta la tradició que Bernat, una vegada convertit al cristianisme a Poblet, torna a València amb la intenció de convertir la seua família. El seu germà al-Mansur ordenà perseguir-lo, però les seues gemanes Zaida i Zoradia el seguiren. Fugiren i ell les va batejar a l'alqueria islàmica de Guadassuar amb els noms de Maria i Gràcia. Després, detinguts prop d’Alzira, van ser martiritzats el 21 d’agost del mateix any 1181, tot i que la festa litúrgica es celebra actualment el dia 23 d’agost.

Per això, seguint als cronistes valencians dels segles XVI-XVII, com Antoni Beuter, Martí de Viciana o Gaspar Escolano, que localitzen el bateig de les germanes a Guadassuar, aquesta plaça passaria a denominar-se oficialment, per acord municipal, “atenent a la tradició”, com a Plaça de Sant Bernat des de 1891. L’any 1978 es va erigir un monolit per commemorar aquest fet en aquesta plaça, iniciativa entre d'altres d'Agustí Roig Barrios, cronista de Guadassuar.

Siga veritat o llegenda, el ben cert és que a Guadassuar la Capella del Baptisme de la seua Església, fins la guerra civil, va estar presidida per les imatges de Sant Bernat i de les seues germanes, en record del seu bateig. Allí, per exemple, l’any 1610 van ser batejades dues xiquetes morisquetes, una de les quals rebé els noms de Maria Gràcia.

(Inscripció 887)
Esperança Jusepa    A 17 de octubre 1610, io, el dit rector Yvarra, bategí sub conditione, de orde del señor Patriarcha, a dos chiquetes morisquetes, la una se li a posat nom Esperança Jusepa, de la qual és compare Jaume Torres y comare Hisabet Joan Cornejà y de Yvarra, viuda, y a l'altra se li posà nom Maria Gràcia, de la qual són compares Pere Sentamans, major, y Catalina Vallsebre y de Boïls, viuda.
Maria Gràcia

Per altra banda, cal remarcar que entre els símbols vicentins (corb, mola, aspa...) del sòcol ceràmic del segle XVIII de l'església parroquial, n'apareixen dos amb la representació de les palmes del martiri i les tres corones, símbol dels màrtirs, que diversos autors atribueixen també a la representació dels màrtirs riberencs Bernat, Maria i Gràcia.

El Ravalet, un espai que forma part de la memòria sentimental

Si pregumtem a gent de Guadassuar quin espai recorden d’una manera especial, molts els diran que el Ravalet, perquè allí jugaven de xiquets, en especial els dies de Pasqua que sempre finalitzaven en aquesta plaça. Molts també els diran que caigueren en la font i es banyaren... També era i és l'espai associat a la fira, a la roda dels cavallets i altres atraccions... 

I és que, a vegades, un humil espai es pot convertir en un gran referent del nostre imaginari col·lectiu. La placeta tenia un simple jardinet, una font al centre i un barraconet, pintat de color blau, construït en la postguerra, on venien llepolies i a l’estiu es podia també prendre aigua llimó.

Després, el que va passar és que es va fer vell i els aires d’una falsa modernitat acabaren amb ell per construir un impersonal Ravalet amb un materials de pèssima qualitat (crec recordar que va costar entre 17-21 milions de les antigues pessetes), que no agrada a ningú. La veritat és que m’agradaria saber qui el va dissenyar per incorporar el seu nom a la nefesta història del mal urbanisme.

Haurem de destacar, però, la notable escultura dedicada al bisbe de Guadassuar, monsenyor Vicent Roig i Villalba, obra del desaparegut escultor de Guadassuar José Beltran.

Compareu l’evolució de la plaça a través d’algunes fotografies:

El Ravalet (any 1948), sense obrir el carrer de Vte. Pellicer

              El Ravalet (anys 60, impremta Peris)

        El Ravalet actual, des del carrer de l'Hort                                             

 Bibliografia i documentació:

A.M.G. Expedients, sig. 5/65, anys 1925‑1926. Expedient d’eixample del casc urbà: de reforma interior i d'eixample zona nord (25‑VI‑1926). Arquitecte José Luis Testor Gómez.

A.M.G. Carpeta, sig. 5/93, any 1945. Obertura carrer núm. 6 (Carrer Vicente Pellicer).

A.P.G. Quinque Libri (1590-1612).
Mut Ruiz, J. E. : “La vinculació de Guadassuar amb Sant Bernat i les germanes”, en Màrtirs, Anuari de la Pontifícia Arxiconfraria dels Sants Patrons Bernat, Maria i Gràcia. Alzira, 2007, pp. 36-37.

Mut Ruiz, J. E.  i Puchol. J. (1995):  Toponímia urbana de Guadassuar, en Materials de Toponímia 1 (Treball del Mestratge en Toponímia 1990-1991). València, Ed. Denes /Universitat de València / Generalitat Valenciana.

(Materials del llibre Carrers de volta de Guadassuar, en procés d’elaboració)