ANTECEDENTS DE LA FIRA DE GUADASSUAR: UNA EXPLICACIÓ HISTÒRICA

L’any passat commemoràvem els 300 anys de la primera documentació conservada de la festa de Sant Vicent, de l’existència de majorals (festers) i del repartiment d’aliments a les persones necessitades (Repartició de la Carn), però com tots sabem la festa de Sant Vicent és molt més antiga i centenària, igual que la seua fira i porrat.

Quan parlem de la fira de Guadassuar, d’entrada cal diferenciar les dos fires que conviuen: una és el PORRAT DE SANT VICENT, la més antiga i tradicional, i l’altra és la FIRA COMERCIAl, que també va existir i que ara està en procés de transformació per adaptar-se a les necessitats actuals.

El Porrat, segons el Diccionari Normatiu Valencià, és una “Fira o mercat de llepolies, fruita seca o altres mercaderies, que se celebra en determinades festivitats tradicionals, en algunes localitats valencianes”. En efecte, en molts pobles valencians el dia del sant (Sant Antoni, Sant Vicent, Sant Blai, Sant Macià, Santa Anna, Sant Llorenç, Santa Llúcia...) s’instal·lava un mercat a l’aire lliure, a la porta de l’església, on es venien normalment productes tradicionals, aliments no bàsics, com dolços i fruits secs (principalment cigrons torrats i també avellanes, ametles, prunes seques...), per tal de commemorar el dia del sant. Allí acudia la gent d’altres pobles en romeria alegre i festiva, com també es diu en alguna de les dècimes antigues. Alguns autors atribueixen el seu origen a la veneració que en la societat agrària es tenia als sant protectors per tal d’aconseguir bones collites i que foren fèrtils els animals. A moltes comarques  valencianes, com per exemple a la comarca de la Safor, s’estan recuperant els Porrats tradicionals des de fa temps.

Parades del porrat tradicional

Podem afirmar que el porrat ha existit a Guadassuar des del principi de la celebració de la festa del patró, titular de la parròquia des del segle XIV com a mínim, tot i que no podrem mai precisar una data exacta d’inici.

La Fira té un sentit més ampli i comercial. Segons el DNV, es tracta d’un “Mercat extraordinari, amb gran concurrència de venedors i compradors, que se celebra en un mateix lloc en dates determinades”. I és que a Guadassuar també va existir una fira més comercial, a l’estil de les fires comercials escampades per tot el territori valencià, ocupant l’espai d’Alzira.

 

La tradicional canyamel (producte de luxe medieval) i el margalló (ara espècie protegida en perill) 

El seu origen cal relacionar-lo amb l’expansió que va experimentar Guadassuar durant el segle XVI, moment també de la segregació administrativa d’Alzira, quan es va quintuplicar la població i es produeix com una segona refundació del poble, tot a causa de la riquesa generada pel conreu de la morera i la venda de madeixes de seda, ex`portades clandestinament a Castella.

Realment la seda va generar gran quantitat de diners, per això, Guadassuar cresqué demogràficament i urbanísticament: “Lo dit loch de Guadaçuar és loch molt important y de molta població y vehins, com en aquell hi hagen docentes cases, vel circa, y en aquell se cull molt gran número y suma de seda”. Així es declara en el procés de 1564, en el qual el cavaller Jaume d’Íxer, arrendador dels drets reials i el Procurador Patrimonial Reial denunciaven alguns veïns de Guadassuar[1] per “haver venut en los anys passats MDLXI, sexanta-dos, sexanta-tres i en lo present any MDLXIIII, a diverses persones diverses sumes de sedes e no haver manifestat les dites vendes de sedes als taulegers dels dits drets reials” ((A.M.A. Plets, sig. 17/1, 46, any 1564).

Per altres testimonis, sabem que el 1580 dos torns de filar seda treballaven al poble nit i dia sense parar. Molta gent de Guadassuar, amb diners en efectiu, així com la mateixa Universitat de Guadassuar, acabaren invertint o sol·licitant crèdit en les fires de Medina del Campo, fira comercial i, sobretot, financera, la més important de la Corona de Castella, juntament amb la de Medina de Rioseco i la del Villalón. A través de procuradors, diverses persones del poble, participaren en aquella activitat especulativa dinerària.

És a dir, foren persones emprenedores[2] i van participar en aquest comerç financer mitjançant les cartes o lletres de canvi, sindicant entre ells les quantitats, els riscs, etc. El negoci, en gran part, consistia en el préstec de diners als comerciants participants en les fires, per pagar deutes en altres llocs, a canvi d’uns interessos., i també jugar amb els canvis de moneda valenciana /castellana.

Ací presentem algunes de les 24 operacions monetàries enregistrades pels notaris Valeri Fortuny i Lluís Perales (APPV, Notari Valero Fortuny, any 1635, sig. 13.774,  i notari Lluís Perales, any 1637, sig. 4.227), sobre esta activitat fins ara mai publicada. També reproduïm alguna lletra de canvi copiada als registres.

Sindicacions de Guadassuar al segle XVII

DATA	ACTORS	FET	QUANTITAT	LLOC
1) 19-III-1635	Hieroni Osca, major; Pere Sentamans, menor; Hieroni Montalvà; Francés Boïls; Agostí Eximeno, llauradors de G.,	fan procurador a Miquel Eximeno, llaurador de G.,	per a negociar 200 llliures de crèdit a nom de la Universitat de G.,	a la Fira de Medina del Campo.
4) 19-III-1635	Pere Montalvà; Jaume Inoges; Vicent Montalvà; Pere Vicent Perales; Antoni Torres, major; Joseph Montalvà; Francés Sentamans; Joan Munyós; Andreu Herbàs; Cosme Llopis; Vicent Boïls, fill de Hieroni; Joan Colomina; Vicent Roig; Pere Osca; Miquel Eximeno, menor; Joan Boïls i Hieroni Pals, llauradors de G., consiliaris del Consell de 25 persones de la U. de G.,	considerant que Hieroni Hosca, menor; Pere Sentamans, menor; Hieroni Montalvà; Francés Boïls i Agustí Eximeno, llauradors de G., feren procurador a Miquel Eximeno,	s’obliguen amb els anteriors a abonar les 500 lliures,	per a la Fira de Medina del Campo.
8) 22-V-1635	Joan Coll, mercader de València,	reconeix haver rebut del Jurats, Justícia i diverses persones  de G., per mans de Pere Sentamans, clavari de les pecúnies i depositari,	76 lliures, 9 sous i 8 diners, degudes dels interessos de 3 canvis, per suma de 1300 lliures de cartes de canvi remeses per Joan Roures de diverses persones, que finalitza el dia 2 d’agost pròxim.
14) 28-VIII-1635	Hieroni Montalvà; Hieroni Hosca, major; Pere Sentamans, menor; Francés Boïls; Jaume Inoges, llauradors de G.,	fan procurador a Christòfol Ferrer, notari de València, i a Pere Vicent Perales, llaurador de G.,	per a rebre a canvi de don Joan Blasco, del Real Consell, doctor, 700 lliures	per a concórrer a la fira de Medina del Campo al setembre pròxim.

Lletres de canvi:

JHS

En Medina del Campo a 18 de Março 1635. [82 mar., 17 s.]

En dos de mayo próximo pagará Vm. por esta pra. [primera] de cambio a Mariano Ramos ochenta y dos mar[avedís], 17 sueldos.

Carta de Joan Roures, ciutadà:

JHS

En Medina del Campo, en 18 de março 1635, 246 ^cnos, 18 sueldos, 1. Pasará Vm^d por esta primera de cambio en dos de maio próximo a Juan Coll, ducientos quarenta y seis castellanos, 18 sueldos, 1 de., a 27 sueldos⁴ por castellano en mi cambiados y asiéntelo a su cuenta y Christo con todos. Juan Roures.

Lletra de canvi de Joan Robres:

En Medina del Campo. En 18 de março 1635, 83 ^cnos, 23 s., 20 de., a 27 sous 4 por castellano en mi cambiados y asiéntelos a su quenta y Christo con todos. Juan Roures.

Un altre exemple de l’activitat comercial que existia a Guadassuar és la presència de comerciants francesos, com el cas de Lluís Bordelongue (ADV. Fons IV: Plets i deutes, sig. 162/6 (1764); AHN, Estat, Lista de todos los comerciantes extrajeros..., lligall 629, c-1(1764-1765; lligall 629, c-3 (1773)), amb “botiga de roba i altres gèneres mercantils”, oberta a sa casa. Sabem que des de 1757 habitava la casa llogada a Joaquim Barberà a la plaça Major, enfront de l’església, gran casa que acabaria comprant. El 1774 s’enregistra el comerciant francés Pedro Bordehore com a resident a Guadassuar.

Igualment conservem les autoritzacions per poder participar en la Fira de Guadassuar del gremi dels argenters o platers de València, del segle XVIII-XIX, cosa que ens indica que la visitava molta gent. Es documenta la presència de 14 platers que acudien a vendre els seus productes.

PRESÈNCIA DE 14 ARGENTERS A LA FIRA DE  GUADASSUAR (1775-1803)

ARGENTER	DATA
BABI, Joan Francesc (doc. 1735-1803). Argenter-firer, fill i pare d’argenters.	1788, gener, 12:  Registres per a Fortaleny, Polinyà i Guadassuar
BABI, Josep (doc. 1757-1792). Argenter-firer, fill de l’anterior.	1788, gener, 12: Registres per a Fortaleny, Polinyà i Guadassuar
BABI, Manuel (doc. 1741-1803). Argenter-firer, germà de Joan Francesc Babi.	1788, gener, 12: Registres per a Fortaleny, Polinyà i Guadassuar 1803, gener, 12: Registres per a Guadassuar, Fortaleny, Sueca  i Borriana
BABI, Vicent (doc. 1766-1832) Argenter-firer, fill de Joan Francesc Babi.	1788, gener, 12: Registres per a Fortaleny, Polinyà i Guadassuar. 1803, gener, 12: Registres per a Guadassuar, Fortaleny, Sueca i Borriana
BELDA, Josep (doc. 1759-1801).  Argenter-firer.	1787, gener, 20: Registre per a Guadassuar
BRIÀSTER, Marià (doc. 1761-1816). Argenter-firer.	1803, gener, 12: Registres per a Guadassuar, Fortaleny i Sueca.
CHULVI, Tadeu (doc. 1764-1817) Argenter-firer.	1803, gener, 12: Registres per a Guadassuar, Fortaleny i Sueca.
CRESPO, Gregori (1773-1819). Natural d’Alzira, argenter-firer.	1796/97: Registre de 20 dies per a la fira de Guadassuar. 1803, gener, 12: Registres per a Guadassuar, Fortaleny i Sueca.
LÓPEZ, Doménec (1772-1790). Argenter-firer.	1788, gener, 12: Registres per a Fortaleny, Polinyà i Guadassuar.
MARTÍ, Pasqual (doc. 1745-1829). Argenter-firer.	1788, gener, 12: Registres per a Fortaleny, Polinyà i Guadassuar . 1803, gener, 12: Registres per a les fires de Guadassuar, Fortaleny i Sueca.
PASQUAL, Pere (doc. 1737-1816/17). Argenter-firer.	1803, gener, 12: Registre per a Guadassuar, Fortaleny i Sueca.
SANZ, Rafael, major (doc. 1769-1827). Argenter-firer.	1803. gener, 12: Registres per a Guadassuar, Fortaleny i Sueca.
VENTO, Pere Pasqual (doc. 1766-1833). Argenter-firer.	1803, gener, 12: Registres per a Guadassuar, Fortaleny i Sueca.
ZAPATA, Josep (1757-1775/76). Argenter-firer.	1775, gener, 12: El Col·legi li concedeix un permís per a vendre a Fortaleny, Polinyà, Guadassuar i Sueca per no tenir les seues obres d’argent “eixida en sa casa”.

FONT: Francisco de Paula COTS MORATÓ: Los plateros valencianos en la Edad Moderna (Siglos XVI-XIX). València, Universitat de València, 2005.

Amb tot aquest context, podem deduir que durant el segle XVII igual que ocorregué amb l’organització de les danses, associada al cicle de les festivitats d’agost, el Porrat de sant Vicent degué créixer i convertir-se en una fira comarcal, amb més activitat comercial, tot i que no ho podem documentar per la destrucció dels arxius. En el Reial Privilegi de concessió del títol de Reial Universitat de 1581, el rei Felip II va autoritzar la celebració d’un dia de mercat setmanal (capítol 10), però no s’esmenta res sobre la celebració d’una fira anual. Tampoc trobem cap referència en la Reial Provisió de Felip V sobre la concessió del títol de Vila.

En el nostre entorn, per exemple, en el cas d’Algemesí el rei Felip II el 1608 li concedí el títol de Vila Reial i també la facultat de celebrar una fira anual (Fira de Sant Onofre). Pel que fa a Carcaixent, el cavaller d’Asfeld va sol·licitar el 1708 al rei Felip V, entre d’altres coses (annexió dels termes dels rebels Guadassuar, el Toro, Polinyà, Riola, Corbera, Fortaleny, així com de Benifaió, Simat, Alcudiola i Barx, a més de Castelló de Xàtiva), la concessió d’una Fira de Sant Bertomeu per tal de compensar les calamitats de la guerra a la borbònica Carcaixent, aspiracions que no se li concedeixen (AHN, Sección Consejo de Aragón, leg. 6.804, núm. 244).

 Banda de música de Guadassuar (finals segle XIX)

 A Guadassuar, al segle XIX, amb una certa davallada econòmica que experimenta el poble (epidèmies, insalubritat, canvi de conreus, etc.), sembla que decau comercialment la fira, no festivament, segons deduïm del comentari de Pascual Madoz: “... y el 22 de enero, día del Santo titular, se celebra una especie de feria á la que acuden multitud de gentes de los pueblos comarcanos, atraídos más bien por las fiestas que se suelen hacer” (Diccionario Geográfico, Estadístico-Histórico de Alicante, Castellón y Valencia, volum I. Madrid 1845-1850).

 Revista La Semana Gráfica, 1929

De tota manera continuarà sent una gran fira amb molts visitants de la Ribera, que malgrat tot tipus de dificultats continuarà sent molt popular durant tot el segle XX fins als nostres dies. Que continue ben viva i amb molts visitants en el futur, depén de la implicació i recerca d’idees per part dels veïns de Guadassuar per millorar-la i potenciar-la.

J. Enric Mut Ruiz

Cronista oficial de Guadassuar

---

[1] “Los honorables En Jaume Boïls, Luís Boïls, Matheu Vinyoles, Miquel Sentamans, Jeroni Osca, Francés Sentamans, Berthomeu Hosca, Anthoni Sentamans, Anthoni Torres (síndic que gestiona la segregació d’Alzira i primer batle de la nova Universitat de Guadassuar), Vicent Hosca, Luís Macià, Anthoni Carbó, llauradors, vehins e habitadors del dit loch de Guadaçuar”.

[2] Aquesta paraula ara ens la volen vendre ara com a nova i com una de les competències a assolir en l’ensenyament, quan  sempre han existit persones atrevides i que s’han buscat la vida, però serveix per a justificar la marginació de les humanitats.

[Versió ampliada de l'article publicat en el Programa de Festes:  

Guadassuar en Fira (del 21 al 23 de gener de 2017). Festers de Sant Vicent, 2017]

EL CLUB D’AMICS DELS ESTATS UNITS I LA VISITA DE LA VI FLOTA AMERICANA A GUADASSUAR (1953-1956)

Amb motiu del rodatge de la pel·lícula documental “Good Bye Mister Marshall”,  produïda per Besafilms i dirigida per Ana Victoria Pérez  i Giovanna Ribes, sobre la visita dels mariners de la VI Flota Americana a diverses localitats valencianes, com Rafelbunyol (1953), Algemesí (1953-1955), Guadassuar (1955), etc., recordarem algunes de les dades més significatives.

La VI Flota Americana es va crear el 1950 per operar en la zona oest de l’Atlàntic (des del Pol Nord a l’Antàrtida, Mar del Nord, Mar Mediterrània i quasi tota Àfrica), amb seu a Nàpols. A partir del pacte entre Espanya i els EEUU l’any 1953, la flota americana va començar a arribar als ports espanyols i s’establiren contactes amb diverses poblacions valencianes durant la seua estada al port de València. Per exemple, Algemesí ja entrà en contacte amb els americans en 1953, per mitjà del seu alcalde Salvador Castell, amb l’objectiu de concertar acords econòmics (aprovisionament d’arròs, conserves, fruites, verdures de la flota). Després, en 1954 i 1955 visitarien de nou Algemesí durant les festes.

El professor Eduardo Betoret amb els membres del Club d'Amics dels EEUU 

A Guadassuar, és molt important la figura del doctor Eduardo Betoret París, antic mestre i director de les escoles Balmes de Guadassuar i en aquell  moment professor als EEUU, igual que la seua esposa Consuelo García Moliner (naturals de Catarroja i Torreblanca, l’any 1954 eren professors de la Universitat Lawrence a Kansas i el 1959 eren professors de Llengües Romàniques a la Universitat de Tennessee). En juliol de 1954 visiten Guadassuar i els antics exalumnes li organitzen un homenatge, amb la presència del viceconsul americà, director de Casa Amèrica a València, mister Lloyd Wilkins. D'ací sorgirà la iniciativa de fundar el Club de Amigos de los Estados Unidos, que en agost de 1954 ja estava constituït, presidit per Vicent Barrios Rosell, estudiant de Dret a Saragossa; per José Peris, Tomás Remigia, Vicente Segura i Vicenta García, com a vicepresidents, i Agustí Roig, secretari. En aquell moment, per a la joventut espanyola els Estats Units representaven la modernitat, que els arribava a través del cine, la moda, la música...

Immediatament començaren a organitzar la visita a la VI Flota. Uns dos-cents joves, tant xics com xiques, integraven el Club, que es reunien en la cova de la botiga de Signes. Per finançar les visites vengueren participacions de loteria de Reis, en la qual tingueren la sort de guanyar algun duro per pesseta.

El dia 12 de gener de 1955, com ens narra Agustí Roig, unes 150 persones de Guadassuar, xiquets i majors, efectuaren  una visita cultural a València (Basílica de la Mare de Déu, Sant Calze, Museu de Prehistòria, Fira de Nadal, sessió de cine al Cinema Lys, possiblement van veure “Veracruz”, protagonitzada per Sara Montiel). El plat fort va ser la visita al portavió Randolph, amb recepció i partit de bàsquet. Una vegada arribats al port de València, foren traslladats amb llanxes al portavió, un viatge insòlit. Allí Vicent Barrios, en nom del Club, va lliurar un pergamí en record al contraalmirall Frank Akers.

El dia 13 de gener els americans tornaren la visita: diversos oficials i mariners del Randolph visitaren Guadassuar. Ismael García Rochera, que sabia anglés pel seu treball en el negoci taronger a Glasgow, va actuar de traductor en totes les recepcions fetes al poble, amb les autoritats, etc. 

Aquell dia jugaren un partit de futbol al camp de l’Alter una selecció local contra els mariners. Guanyaren els locals cinc a tres, com conta Agustí Roig, tot i que els deixaren marcar els gols perquè els americans no sabien jugar. Aquell dia el camp de futbol estava a rebentar, de gom a gom, tots, grans i menuts, esperant l'arribada d'algun helicòpter, com havia passat durant les festes d'Algemesí, però aquell dia no n'aparegué cap, amb la consegüent decepció de la concurrència.
A continuació se'ls oferí un vi d'honor al casino el Catòlic, signaren els oficials en el llibre d'honor de les Escoles Balmes (com es pot comprovar al final) i els regalaren cabassos de taronges.

En agraïment al dia següent, dia 14 de gener, tornaren de nou els americans amb el seus jepps. Portaren joguets per als xiquets i repartiren xiclets i tabac ros (Chester) per als del Club d'Amics d'Estats Units. També foren rebuts per les autoritats a l'Ajuntament.

Feren un  altre berenar al Catòlic, amb parlaments de Vicent Barrios i del tinent R.B. Bunck, cap de l’expedició; una desfilada triomfal amb acompanyament de música americana pels carrers i un ball a la Terrassa Colón, amb l’orquestra Casablanca. Aquell dia "ballar no era pecat", "tenien butla", ens recorden algunes de les participants. Tot un esdeveniment en un temps en què fins i tot ballar estava prohibit, cosa que explica l'interés dels joves en la visita.

El dia 15 de gener Vicent Barrios, en nom del Club d'Amics dels EEUU,  repartia xiclets dels americans als xiquets i xiquetes del Balmes i a les xiquetes de les Monges.

Dies després, durant les festes de Sant Vicent Màrtir d'aquell any, s'efectuà alguna nova visita dels americans, en grup més reduït. 

Una de les anècdotes més celebrades de l'època és la de Ràdio Guadassuar, una emissora molt escoltada en aquell temps per la secció de cançons dedicades, i és que quan es va anunciar la visita de la VI Flota Americana, per confusió, es va llegir la visita de la BI Flota Americana, cosa que va provocar comentaris molt graciosos. 

Per les fotografies conservades, sabem que feren algunes visites més a la flota, perquè en alguna la gent apareix amb mànega curta. No sabem quanta gent va visitar els portaviaons, però superaria les set-centes.  

Una altra activitat del Club, que la gent recorda, va ser la projecció de pel·lícules a la Plaça Major, a l'aire lliure, algunes procedents de Casa Amèrica de València sobre la vida americana.

A finals de 1955, el Ministeri de la Governació va aprovar el funcionament del Club d'Amics dels Estats Units de Guadassuar, que tenia per objecte estudiar els sistemes de vida d'EEUU i d'Espanya i, al mateix temps, afavorir les relacions culturals entre ambdós països. Segons la normativa oficial d'aquell temps no es permetien reunions amb moltes persones.

Posteriorment, ja en 1956, el director de la Casa Amèrica de València els comunicava que el president Eisenhower havia acceptat la Presidència d'Honor del Club. L’ambaixada americana els va enviar alguns llibres per formar una biblioteca en anglés, també alguns mobles i alguna oferta per rebre alguna beca d’estudis en el EEUU, però ningú va anar-hi. I així va acabar el Club, vingueren els seixanta i els canvis s’acceleraren tant a nivell econònim com social, però tot i això els records perduren en la memòria de tots aquells que hi participaren perquè per a ells foren uns moments molt especials.

Llibre d'honor del C.E.I.P. Balmes de Guadassuar

J. Enric Mut Ruiz

Cronista oficial

Documentació: 
- Arxiu del cronista Agustí Roig Barrios (1954-2006).

- Francisco Pérez Puche: Americanos en Valencia (1945-1959). València, Ajuntament de València, 2003. (Amb la col·laboració d'Agustí Roig Barrios pel que fa a Guadassuar)

- Converses orals amb diversos testimonis. 

- Fotografies de persones participants (Arxiu Digital de Guadassuar) : Eroteida Murespot Añó, José Peris Péres, José Esteve, Innocenci Signes, Manuel Fito Oliver-Consuelo Martínez Sánchez, Joan Fito Oliver, Cristobal Crespo, etc.

INFORME HISTÒRIC SOBRE LES DANSES DE GUADASSUAR, UN MONUMENT VIU

LES DANSES DE GUADASSUAR, B.I.C. IMMATERIAL

Documentació per a l’expedient de declaració de les Danses de Guadassuar com a B.I.C.

 (Bé d’Interés Cultural) immaterial (Expedient núm. 2012/0475-V)

El Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, núm. 8289, de data 8 de maig de 2018, ha publicat la RESOLUCIÓ de 2 de maig de 2018, de la Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport, per la qual s'incoa expedient per a declarar Bé d'Interés Cultural Immaterial les Danses de Guadassuar.

 http://www.dogv.gva.es/datos/2018/05/08/pdf/2018_4396.pdf 

El Consell de la Generalitat Valenciana, reunit el dia 3 d'agost de 2018, va aprovar la declaració de les Danses de Guadassuar com a Bé d'Interés Cultural Immaterial, publicat al DOGV el dia 29 d'agost de 2018.

La custòdia queda encomanada a l'Associació Amics de les Danses de Guadassuar i a l'Ajuntament de Guadassuar.

http://www.dogv.gva.es/datos/2018/08/29/pdf/2018_8128.pdf

El Decret va ser publicat al Butlletí Oficial de l'Estat el dia 18 de setembre del 2018.

https://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2018-12696

Al poble de Guadassuar que ha sabut conservar 

el tresor de les danses al llarg dels segles. 

Ell és l'autèntic protagonista de la festa de les danses.

             

INTRODUCCIÓ

Aquest informe té la finalitat d’explicar i caracteritzar els principals trets definidors de la història de Guadassuar des dels seus inicis, per tal d’entendre els seus costums i elements singulars que puguen explicar l’origen i manteniment de la festa de les danses fins a l’actualitat.

La festa de les danses a Guadassuar no és una festa folklòrica o reintroduïda, academicista, sinó que és una festa molt viva, molt participativa i popular, amb una elevada participació de balladors, que poden superar les 300 parelles en un dels carrers principals. Als anys setanta del segle XX patí una davallada important, que quasi provocà la seua desaparició, però pogué superar aquesta crisi provocada pel canvi d’una societat agrària tradicional a una societat industrial i de servicis. La festa s’adaptà a les noves circumstàncies i, des d’aleshores, ha anat prenent consciència de la seua personalitat pròpia i única en el panorama de les danses valencianes de carrer, sense perdre els elements rituals que la conformen.

La documentació escrita

En el cas de Guadassuar, com en altres pobles valencians, la documentació arxivística és escassíssima ja que les diverses guerres i revolucions han destruït quasi la totalitat del riquíssim patrimoni documental.

En efecte, durant la Guerra de Successió es va cremar la totalitat de l’Arxiu Municipal durant el setge d’Alzira per les tropes borbòniques, per això la documentació més antiga que es conserva a l’Arxiu Municipal es remunta al 1713. És a dir, que no queda cap document de l’època foral. En canvi, en aquest moment es va salvar l’Arxiu Parroquial perquè es va amagar durant el setge, segons llegim en l’expedient d’Amortització de la Parroquial de Guadassuar de 1716 (ARV. Reial Patrimoni. Batlia General i Intendència. Lletra A, expedient 3410, anys 1716-1732).

Dissortadament durant la Guerra Civil, es va cremar pràcticament tota la documentació d’aquest arxiu, excepte alguns llibres sagramentals del segle XIX. En l’any 1936, durant una setmana, va estar encesa la foguera per cremar cantorals, registres, llibres amb portades de pell, etc., segons un testimoni presencial dels fets (en aquell moment un xiquet de 10 anys).

I, en el cas de l’Arxiu Municipal, no totes les sèries estan completes perquè falta documentació de tot tipus, per exemple tota la documentació econòmica del segle XVIII, la documentació dels anys de la presència francesa, etc., en la qual podríem trobar anotacions de pagaments relacionats amb celebracions festives.

La singularitat de la festa

La festa de les Danses és una festa popular i tradicional valenciana, que formava part del ritual festiu valencià i que ha desaparegut de la majoria de pobles de la Ribera a conseqüència de la desaparició de la societat agrària tradicional i la seua transformació en una societat urbana, fabril i de servicis. Tot i això, ara s’està produint una recuperació de les tradicionals danses valencianes en moltes comarques valencianes a partir dels models conservats, com el de Guadassuar.

La festa a Guadassuar sempre ha sigut popular i no ha estat sufragada pel poder local, cosa que explica la seua absència de les fonts escrites, ja que normalment els fets considerats quotidians i habituals no hi solen aparéixer.

La festa sempre ha estat associada a la festa de la Mare de Déu d’Agost i de Sant Roc, formant part de les festes que se celebraven a la huitava per tancar el cicle festiu de l’estiu, segons assenyala l’acta de la reunió de l’Ajuntament de 12 d’agost de 1749 (A.M.G. Llibres d’Ajuntaments de la Universitat de Guadassuar (1713-1751), sig. 40/001).

Les Danses formaven part de les festes de la huitava, en les quals pel dia es corrien vaques i bous (documentat perquè calia demanar permisos) i per la nit ballaven, durant les nits caloroses de l’agost, acompanyats pel so del tabalet i la dolçaina, els tradicionals instruments valencians. Organitzada per la pròpia gent de Guadassuar, ja foren majorals o majordorms, clavaris o veïns d’un carrer, era una festa que s’autofinançava ja que els mateixos participants pagaven els músics. Això és una altra de les raons per la qual no apareixen referències en els textos oficials escrits.

La Vila de Guadassuar té la particularitat de comptar amb dos cicles locals festius destacats: el cicle d’hivern que gira al voltant de la Fira i festa de Sant Vicent, patró de la població; i el cicle d’estiu, que finalitza amb les festes de la Mare de Déu i de sant Roc. Aquests dos cicles s’adequaven perfectament als cicles agraris tradicionals (cereals, vinya, morera, arròs...), ja que eren moments de pausa i descans.

I.- L’ORIGEN DE LA POBLACIÓ

Guadassuar, com el seu propi nom indica, va nàixer durant la dominació musulmana; segurament al segle XII, moment d’expansió demogràfica, amb la vinguda de tribus berbers, que origina la fundació de moltes noves alqueries en el territori valencià i, en especial a la Ribera del Xúquer, territori fèrtil i amb aigua per a regar els camps.

El topònim àrab encara no ha estat aclarit del tot, ja que se n’han donat moltes explicacions. Carme Barceló en un nou llibre, Noms aràbics de lloc (Alzira, Bromera, 2010), fa una nova proposta: es tractaria d’un topònim col·lectiu Wādī Sawwār: el riu dels Sawwār, nom d’una tribu o família. La segona part es reduiria a Suar per labialització, ja que en contacte amb b, m, w, f,  la /a/ pot sonar /o/ o /u/. Equivaldria a un wād (banī) Sawwār: el riu dels fills de Sawwār; és a dir, que era el territori a partir del riu Xúquer ocupat pels Sawwār.

Amb l’ocupació de la Ribera per les tropes cristianes tot va canviar, també el topònim del qual llegirem diverses variants en les fonts cristianes (Cudiasuar, 1246; Godazuar, 1268; Guadaçahar, Godasaar, 1270; Guadaçuar, 1273; Godaçuar, 1387; etc.).

L’ocupació cristiana de l’alqueria de Guadassuar es va es produir cap al 1240, ja que abans de l’ocupació oficial d’Alzira, l’any 1242, Jaume I havia ocupat tot el territori de la banda esquerra del riu Xúquer. En el cas de Guadassuar, el primer text documental és la sentència de 1246 en la qual Jaume I resol les diferències entre els nous repobladors cristians i els musulmans (A.M.A. Pergamins de la Cancelleria Reial, sig. 010/1), en la qual ordena que set alqueries del terme d’Alzira, entre elles Guadassuar, siguen destinades exclusivament als cristians.

De 1270 data el primer document conservat en què Jaume I confirma les donacions efectuades en l’alqueria de Guadassuar a 39 residents cristians (A.C.A. Cancelleria Reial Reg. 16, fol. 204), la majoria procedents de Navarra, a més d’aragonesos i catalans (Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver: The Horizons of the City. Rural mobility in a frontier land (The Valencian Country, 1250-1350), ResearchGate, January 2010, pp. 526-527). En aquesta Carta de Població, Jaume I concedeix a cada repoblador, entre ells set dones, nou hectàrees de terra a cadascú, prop de la Séquia Nova d’Alzira, amb l’obligació de fer residència personal i no poder vendre les terres en deu anys, condicions habituals.

Guadassuar és una alqueria (“carrer d’Alzira”) que formarà part del terme general d’Alzira fins a la seua segregació, al 1581, quan Felip II li concedirà el títol d’Universitat Reial, distinta i separada d’Alzira. Al 1340, però, aconseguirà l’elevació d’església sufragània d’Alzira a Rectoria, això sí sota el control de l’ardiaca d’Alzira. Possiblement el component navarrés i aragonés explique la dedicació de l’església a sant Vicent Màrtir (documentada el 1401, però anterior evidentment).

Al llarg del segle XIV i XV canvien els repobladors i el component navarrés minva a favor dels altres grups. La demografia creix i oscil·la al llarg del segle XV, fins a una mínima expressió, per les dificultats de la guerra amb Castella: al 1373 comptabilitzem 173 contribuents o caps de família; al 1399, 109; al 1428, 131; al 1451, 57; al 1481, 53; al 1499, 35; al 1510, 58.  És a dir, una gran mobilitat social caracteritza aquest període medieval.

Les llegendes de l’origen de les danses

A Guadassuar es repeteix el relat oral que l’origen de les danses es vincula a la conquesta del llogaret per part de les tropes del rei Jaume I. Es diu que les donzelles musulmanes reberen els soldats i el rei amb danses i altres festes.

Evidentment es tracta d’una visió romàntica, que idealitza la convivència entre vencedors i vençuts, entre cristians i musulmans, i la tolerància del rei conqueridor. També resulta anacrònic el protagonisme de l’element femení en una societat tan masclista com era la medieval. Tot això és una visió endolcida de la realitat, perquè a Guadassuar tots els musulmans foren expulsats per ser ocupada immediatament pels cristians, com va ocórrer en altres sis alqueries (sentència de Jaume I de 1246), ja que aquestes terres eren desitjades pels colons per les seues condicions favorables.

La presència del rei a Guadassuar sí que pot ser factible perquè la part esquerra del riu Xúquer va ser ocupada ja el 1240, fent de frontera abans de la capitulació definitiva d’Alzira el 1242. Això enllaça amb altra llegenda local que afirma que a l’ajuntament de Guadassuar es conservava una cadira, des de temps immemorial, en la qual s’assegué el rei Jaume I quan visitava les obres de construcció de la Séquia d’Alzira o Séquia del Rei (actual Séquia Reial). Aquesta “cadira” ha estat cedida recentment per una família a l’ajuntament per ser restaurada, tot i que no es coneix la seua antiguitat.

En efecte, aquests dos relats orals, amb aparença històrica, de caràcter popular, amb força imaginativa, entren de ple dret en la categoria de les llegendes i, així, s’han de considerar. En algun moment la comunitat necessita explicar unes tradicions que considera antigues i històriques de forma narrativa, amb un fort sentit d’orgull identitari.

II. UNA NOVA REFUNDACIÓ DE LA POBLACIÓ

Després de superada la crisi provocada per la guerra de les Germanies (destruccions, pagament de contribucions econòmiques, etc.), Guadassuar experimenta un canvi econòmic i demogràfic important que impulsa una tendència expansiva continuada, tot això provocat pel canvi de conreus: la morera s’expandirà per la Ribera i la fabricació de fil de seda generarà grans beneficis (exportació fraudulenta a Castella, a Toledo, etc.).

Si comparem les xifres demogràfiques comprovarem la transformació del segle XVI: si al 1535 es comptabilitzaven 93 contribuents o caps de casa; al 1562, 130 cases; al 1570, 160 cases; al 1584, 206 contribuents,  al 1596 s’arribarà als 267. És a dir, la població es quintuplicarà al llarg de tot el segle.

Aquest notable creixement ens permet afirmar que es produeix una nova refundació de la població, ja que la major part dels llinatges actuals es documenten a partir d’aquesta època. El carrer d’Alzira passarà a ser una nova Universitat Reial, per Reial Privilegi de Felip II (1581), separada d’Alzira, amb govern propi, després de pagar 5000 ducats (ARV, Reial Cancelleria, Diversorum, 1456, fulls 115v-125r). A partir de 1560 s’inicien les obres de la nova església, davall la direcció del pedrapiquer Joan Matalí, que entre 1576-77 construeix les portalades exteriors, on destaca la principal d’estil renaixentista, la sagristia i els repilarets interiors. La construcció de la nova església també implicarà la inversió d’unes fortes sumes de diners. 

Aquest creixement, per tant, permet l’assentament d’un  nova comunitat en el poble, que adoptarà una manera de viure, amb les seues tradicions, celebracions religioses, festes, etc.

Al segle XVI o principis del segle XVII, doncs, degué iniciar-se la festa de les danses, associada a la festes de la huitava de la Mare de Déu d’Agost i de sant Roc, ja que corresponia a un temps de descans anterior a la verema del raïm en el secà i a la sega de l’arròs en les terres marjalenques. La presència dels majorals o majordoms de sant Roc en l’organització de les festes de la huitava està testimoniada en les actes municipals pel que fa a la solta de vaquetes i bous en segles posteriors.  

Els musicòlegs hauran d’analitzar l’origen de les melodies del ritual de les danses de Guadassuar per situar més exactament una cronologia més precisa que la documentació històrica no pot aportar per ara. I, precisament, la melodia del Cap de Dansa (la Xàcara de Guadassuar) ha estat datada en el segle XVII i seria la peça musical més antiga del ritual de les Danses,

III. INFORMACIÓ SOBRE LES FESTES CELEBRADES AL SEGLE XVIII

L’Arxiu Històric Nacional custodia un informe, ordenat pel comte d’Aranda, de 1770-1771 (A.H.N. Consejos (Consejo de Castilla), legajo 7.105, exp. 63, núm. 2 (1770-1771). Cofradías y hermandades de los pueblos pertenecientes a la jurisdicción de la provincia de Valencia, fol. 26 i ss.) per esbrinar quins fons públics es destinaven a les festivitats, que ens documenta quines eren les principals advocacions locals i, a més, ens aporta algunes dades sobre l’acompanyament musical de les festivitats.

A Guadassuar, com en la majoria de pobles valencians, es commemoraven les següents festivitats amb misses i processons: Nom de Jesús, Sant Antoni, Sant Vicent Màrtir, Sants de la Pedra, Assumpció de Nostra Senyora, Sant Roc, Nostra Senyora del Roser, Sagrada Família, Corpus i Santa Bàrbara. Totes elles tenen en comú que en la processó tenen acompanyament musical a càrrec de la dolçaina, l’instrument tradicional festiu valencià. Aquest fet ens suggereix l’existència de dolçainers i tabaleters al poble, que a més de participar en les celebracions religioses, també podien participar en les festes de carrer com les danses.

Altres festes, com la de sant Francesc o de la Mare de Déu de la Misericòrdia, a càrrec d’una confraria assistencial, no recorrien a la dolçaina en les seues processons.

Un cas especial era la festivitat de Sant Vicent Màrtir, titular de la parròquia i patró de la població, en la qual es bolcava el govern municipal, ja que a més contractava un “cos de música” de València, per assistir a les matines la vespra i a la missa i processó del dia del sant. El municipi tenia al seu càrrec, a més, les festivitats de Santa Bàrbara (en record de l’entrada de Jaume I a Alzira el 1242) i del Corpus, la festa per excel·lència dels municipis i de les parròquies.

IV. EL PAS DEL SEGLE XIX AL SEGLE XX

Sabem que durant la segona meitat del segle XIX, durant els anys del còlera, es prohibiren els actes públics, com processons, soterrars, balls i festes per evitar els contagis. L’any 1865 no es ballaren perquè fou un any de forta incidència, igual que en 1885 també ocorreria.

Pel que fa a la Guerra Civil, també deixaren de ballar-se entre 1936 i 1938. Fonts orals contem que l’any 1939, una vegada acabada la guerra, era tan gran la gana de ballar les danses que cada dia ballaren dos passades per tal de recuperar els anys passats; és a dir, en lloc de fer una passada de punta a punta del carrer, fer un descans i retornar a l’inici, ballaren d’un punta de carrer a l’altra i tornaven a l’origen i, després, repetien de nou, anar i tornar al punt d’origen.

Dels anys trenta són les primeres fotografies que conservem de les danses. En elles podem observar la diversitat del vestuari i la gran participació femenina.

 

Danses

 

Danses 1935

Danses 1940

 

Danses (1948)

 

Danses (1948)

Danses 1958

Danses (1960)

Danses 1962

Danses 1970

Danses diürnes (gravació TVE), anys 70

Danses diürnes (gravació TVE), anys 70

Danses diürnes (gravació TVE), anys 70

Primer Cap de Dansa, Agustí Roig Barrios, 

cronista de Guadassuar (1954-2006)

Cartell de Danses (2009)

 Danses (2012)

Danses (2016)

V.  CONCLUSIONS

Les danses de Guadassuar són una celebració festiva que mai ha deixat de celebrar-se excepte en els casos de força major, com guerres o calamitats.

El poble de Guadassuar les sent com a pròpies i tenen un ritual propi que es respecta pels balladors i pels que s’ocupen de l’organització.

Els festers de Sant Roc, antics majorals o majordoms, assumeixen l’organització des de temps immemorials, ja que estan associades a les festes de la huitava de la Mare de Déu d’Agost i de sant Roc per tancar el cicle festiu del mes d’agost. Els garrots o gaiatos són el símbol de la seua autoritat.

Les festeres de l’Assumpció tenen un paper més secundari, tot i que participen, perquè en el model social tradicional les dones ocupaven un paper secundari. Només hi ha una concessió: tradicionalment a les dones se’ls permetia buscar-se un ballador en temps de danses, això no estava mal vist. També se'ls permetia representar papers masculins quan mancaven de balladors.

El vestit de danses té un gran protagonisme, fer-se un "tratge" especial i singular per ballar forma part de ritual, això obri la porta a la imaginació i a la creativitat. No es tracta de disfressar-se, sinó de vestir-se per a la festa. Algun especialista les relaciona amb les Folies.

El veïnat participa activament, sobretot el del carrer de la dansa, perquè sense que ningú dirigisca res sap el que ha de fer:  adornar el carrer amb paperets de colors, il·luminar-lo adequadament, traure cadires, etc.  

Compten amb literatura pròpia (contes, llegendes...), de tradició oral, que avalen la seua antiguitat i difonen la tradició de ballar-les.

Cada vegada apareixen més textos especialitzats, com la gravació del CD Les danses de Guadassuar dins de la Fonoteca de Materials (Vol. XXVII, 2008), dirigit per J. B. Boïls, o el Cançoner de Guadassuar (2014) d’Agustí Roig, etc., que tracten des de tots els punts de vista la singularitat de les Danses de Guadassuar, per part de musicòlegs, historiadors, etc.  

Les Danses de Guadassuar han sabut acoblar-se als canvis sense traumes i mantenint la vitalitat; per exemple, el buit deixat per la desaparició dels dolçainers va ser ocupat pels instruments de vent de la banda de música, fenomen que també va ocórrer en altres poblacions valencianes.

A Guadassuar les Danses no s’han fossilitzat sinó que com són obertes ara són  multitudinàries, amb molta presència de balladors, que s’ordenen de menuts a majors. Això solament ocorre a Guadassuar i és una de les raons que les fa singulars.

Es balla el ball pla, acompanyats pel toc de les castanyoles, seguint el ritme que marca el tabalet i les diverses melodies de les cinc estrofes o cobles de la dansa. El ritual marca totes les fases de la festa i es respecta.

Per últim, el model de dansa de Guadassuar s’està estenent, tant pel que fa al ball com a les melodies, en altres pobles on s’intenten recuperar les danses però sense reconèixer l’origen, és a dir, sense dir que es tracta de les danses de Guadassuar.

La seua singularitat ja va ser reconeguda pel Ministeri de Transports, Turisme i Comerç, l’any 1985, quan va declarar Festa d’Interés Turístic la Setmana de Danses de Guadassuar.

Per tot això, la declaració de les Danses de Guadassuar com a Bé d’Interés Cultural (B.I.C.), en la categoria de Béns Immaterials, és idònia i facilitaria la conservació en el futur, alhora que reconeixeria la seua singularitat com a festa viva, com a monument viu representatiu del ric tresor cultural valencià.

J. Enric Mut Ruiz

Cronista Oficial de Guadassuar